Parlar de resiliència turística al Camp de Morvedre és acceptar una contradicció de partida: hem resistit, sí, però a quin preu i amb quina direcció? La nostra comarca, amb un patrimoni mil·lenari i un litoral que ha sustentat generacions, ha sobreviscut a crisis econòmiques, a mutacions productives i a canvis climàtics que acceleren la seua petjada. Però confondre resistir amb progresser és un error que ja no ens podem permetre. El turisme, tal com l’hem entés, ha estat massa sovint una crossa temporal, una rentada de cara estacional, un recurs fàcil quan calia recaptar i poc més. La resiliència que necessitem ara és radicalment distinta: no és tornar a l’estat anterior de les coses, sinó avançar cap a un model que no trenque la vida del territori, que no buide els carrers cada octubre, que no faça del patrimoni un decorat ni de la mar una sala d’estar compartida a colps.
Sagunt i el Port han viscut pendulant entre dues pulsions que, mal gestionades, es contraposen: l’esplendor patrimonial i la potència industrial. El castell, el teatre romà, la trama medieval, el mosaic de pedres que ens explica al món, conviuen amb la memòria del ferro, dels forns i de la classe treballadora que va alçar una ciutat sencera al costat de l’aigua. Aquest llegat doble no és una nosa; és una oportunitat. El problema és que quan es parla de turisme, massa vegades es tria la postal fàcil o la promesa inerta del “sol i platja” embellit amb esdeveniments esporàdics. La veritable resiliència consistiria a fer dialogar la ciutat de les pedres amb la ciutat del fum reconvertit, oferint itineraris que no siguen de catàleg, sinó d’autoestima. El turisme que no ha vingut a imposar-se, sinó a aprendre, és aquell que vol entendre per què el Port de Sagunt és com és, per què una fàbrica va ser llavor d’un poble sencer i com això es connecta amb els carrers de la Vila, amb els arcs, amb les muralles i amb les memòries que encara bateguen.
La costa del Camp de Morvedre pateix el mal endèmic de la temporalitat. A l’estiu, Canet d’en Berenguer o la platja del Port omplin allotjaments i restaurants; a la tardor, el silenci es fa massa present. Aquest vaivé es ven com una normalitat, però no ho és. No ho pot ser en temps d’onades de calor més llargues, d’erosió litoral i d’un mar que demana una relació menys predadora. Cal reequilibrar el calendari, obrir la temporada a altres formes de gaudir el territori i, sobretot, deixar d’acceptar que el nostre èxit es mesure només en places ocupades a l’agost. La marjal dels Moros, els itineraris per la Calderona, el mosaic d’horta menuda que encara resisteix, la cultura festiva i la gastronomia que va més enllà del tòpic, tot això ha de jugar un paper central. Però per a fer-ho realment possible, s’ha d’acabar la litúrgia del cap de setmana temàtic i apostar per programes sostinguts d’interpretació territorial, de custòdia del paisatge i de formació de guies i empreses locals que no estiguen a expenses de subvencions intermitents.
Hi ha un altre tabú que cal trencar: els habitatges turístics han tensionat barris sencers, i ho han fet sense exigir-los la corresponsabilitat que sí es demana a altres activitats. La resiliència de veritat no pot conviure amb l’expulsió lenta de veïns de tota la vida, ni amb l’encariment dels lloguers que condemna la gent jove a marxar o a compartir pisos a preus indecents. Sense vida veïnal, no hi ha autenticitat que valga ni experiència que no siga impostada. La regulació ha d’arribar amb valentia, prioritzant el dret a l’habitatge i la mixtura d’usos per damunt del benefici ràpid. No es tracta de demonitzar res; es tracta d’ordenar-ho perquè el turisme no esdevinga la falca que esquerdarà la cohesió social.
El patrimoni, a més, no és només allò que ens ensenya la guia. És també la xarxa cultural viva, la programació estable, el teixit associatiu, les companyies locals, els festivals que arrelen i creixen, les rutes que connecten pobles, el calendari litúrgic i profà d’un any sencer. Podem seguir anunciant el teatre romà com a iconografia eterna, però si no hi ha una política clara de conservació, d’accessibilitat intel·ligent i d’apropiació social, acabarem tenint un símbol buit. El mateix passa amb el patrimoni industrial del Port, que massa vegades s’ha contat com una epopeia difusa i no com un relat curat, visitable i pedagògic. La resiliència, ací, exigeix cures: inversió sostinguda, gestió professional i participació real de la gent que ho viu cada dia.
No podem obviar la dimensió climàtica. El Morvedre, com totes les comarques litorals, està en primera línia de la crisi. Això no és una hipòtesi; és una experiència quotidiana per a la gent de la mar, per al petit comerç, per a qui viu de la terrassa i veu com l’estiu es torna una prova de resistència. La resposta no pot ser posar més ventiladors i ampliar horaris. Caldrà repensar els usos de la primera línia, apostar per l’ombra i els materials que rebaixen l’estrés tèrmic, renaturalitzar trams, protegir dunes, cosir el litoral amb la marjal com a aliada, i entendre que només hi haurà turisme demà si avui hi ha ecosistemes vius. Un pla climàtic turístic comarcal, amb objectius mesurables i pressupost, hauria de ser una urgència, no un capítol final de documents que ningú no aplica.
La mobilitat és un altre nus. Si arribar al teatre romà o al castell en transport públic és una gimcana, si la connexió entre platja, Port i Vila no és amable i freqüent, si els pobles de la Vall de Segó continuen sent perifèria logística de cap de setmana, el visitant acaba adoptant el cotxe com a única opció i el veïnat paga el peatge en soroll i ocupació d’espai. La resiliència demana xarxes, freqüències, bicicletes amb seguretat real, vianants sense obstacles, aparcaments dissuasius i informació clara que convida a deixar el vehicle lluny de la foto i a caminar el territori. És una decisió política, de pressupost i de prioritats, no una utopia.
Hi ha també una qüestió de governança. El turisme ha estat massa temps segrestat per campanyes de màrqueting sense cor, per fotos boniques i lemes que canvien cada legislatura. El Camp de Morvedre necessita una taula estable de cogestió turística on hi siguen els ajuntaments, el sector privat local de debò, les entitats patrimonials i ambientals, el món educatiu i la ciutadania organitzada. No per a fer jornades i fotos, sinó per a pactar línies vermelles, definir cap on volem créixer, a quin ritme i a canvi de què. Sense aquesta arquitectura compartida, cada municipi continuarà disparant per lliure, duplicant esforços, venent la mateixa posta de sol i barallant-se per un trosset de pastís que cada any és més fràgil.
L’educació turística és el pilar oblidat. No només per a qui atén als visitants, sinó per a qui viu ací. Comprendre que el turisme pot ser una relació de reciprocitat i no d’extracció requereix fer entrar l’escola, l’institut, les entitats culturals i esportives, el comerç menut i el veïnat en una conversa que va molt més enllà dels dies punta. Quan un adolescent del Port o de Faura pot contar a algú de fora per què la marjal és un tresor, per què la pedra del castell guarda moltes llengües i per què la història obrera del seu barri mereix orgull i visita, estem sembrant resiliència. La millor campanya de promoció comença amb la gent que estima casa seua i la vol compartir amb criteri.
Arribats ací, cal ser clars. No necessitem més eslògans, ni més inauguracions de temporada, ni macroesdeveniments que prometen retorns que mai no s’auditen. Necessitem indicadors públics de pressió turística, d’impacte ambiental, de rendes i de preus d’habitatge, i necessitem prendre decisions quan aquests indicadors ens diguen que la corda s’està trencant. Necessitem que la professionalització vaja lligada a la contractació digna i a la proximitat, que l’oferta cultural i patrimonial no depenga del voluntarisme, que la gastronomia local no siga només una etiqueta sinó una cadena de valor que comença a l’horta i acaba a la taula amb preus justos.
La resiliència del turisme al Camp de Morvedre no vindrà de cap miracle ni de cap inversor providencial. Vindrà d’una obstinació col·lectiva per fer del visitant un aliat i no un consumidor, per fer del calendari un amic i no un enemic, per fer del paisatge un compromís i no una foto. Resiliència és dir prou a les solucions fàcils que hipotequen el futur, és reivindicar que el patrimoni és un bé comú amb retorn social, és exigir que el litoral es gestione amb la mirada llarga de qui sap que el mar no negocia. Resiliència és, sobretot, posar el veïnat al centre. Si no és així, podrem continuar resistint, però ja no sabrem ben bé què estem salvant. I llavors el turisme no haurà sigut un pont, sinó una fractura. En les nostres mans està decidir de quina banda volem caure.