L’Any Nou Xinés que el calendari lunisolar situa el 17 de febrer de 2026 inaugura el cicle del Cavall de Foc, un símbol que evoca moviment, intensitat i un cert impuls vital que sembla demanar-nos, col·lectivament, revisar com ens relacionem amb el pas del temps i amb les forces que organitzen la vida quotidiana. Les fonts coincideixen a assenyalar que aquest any combina l’animal amb l’element que li pertoca en el seu recorregut de seixanta anys, i que el foc, vinculat a la llum i a la transformació, amplifica l’energia que tradicionalment s’associa al cavall, una criatura percebuda com capaç d’obrir camins i traspassar fronteres simbòliques i materials.
Aquest inici de cicle, arrelat en un calendari que segueix la lluna nova i que dilata la celebració durant quinze o setze dies, fins al Festival dels Fanalets del 3 de març de 2026, ens recorda que hi ha maneres d’habitar l’any que s’escapen del ritme uniforme. El calendari xinés no sols marca dates, sinó que estructura una sensibilitat sobre el renaixement i el pas de les estacions. És una forma de narrar el temps que distingeix entre moments de contenció, moments de ruptura i moments de reunió. En aquest sentit, la tradició de la llum final dels fanalets, que tanca el període festiu, pot ser llegida com la imatge d’un col·lectiu que torna a encendre’s després del fred i que convida totes les persones a retrobar-se en una llum compartida.
La figura del Cavall de Foc ofereix un mirall metafòric per a reflexionar sobre els moviments socials, les energies comunitàries i les tensions entre estabilitat i canvi. En moltes interpretacions culturals, el cavall representa la necessitat de traslladar-se, de migrar, de reinventar-se. Quan aquest símbol s’expressa dins d’una societat globalitzada, multicultural i en transformació constant, és fàcil llegir-hi el reflex de comunitats que, com la xinesa al País Valencià, han establit arrels en diversos barris i municipis. Es tracta d’una presència que creix al llarg de tres onades migratòries des de la segona meitat del segle XX i que configura un paisatge social on conviuen persones que porten memòries, llengües i ritmes de vida diversos. Les xifres parlen d’unes vint mil persones d’origen xinés establertes al territori valencià el 2019, aproximadament la meitat concentrada en l’àrea metropolitana de València.
Aquestes dades no expliquen per si soles el significat de la festa, però sí que ajuden a entendre com s’insereix en el teixit valencià. El País Valencià, amb un percentatge de població estrangera que, el 2024, se situava al voltant del divuit per cent, és un territori on la convivència ha esdevingut un element estructural. Aquesta diversitat fa possible que celebracions com l’Any Nou Xinés arrelen en espais públics, places i carrers. L’espai urbà, quan acull aquests rituals, es converteix en una plataforma on la ciutadania pot observar i compartir altres maneres de simbolitzar l’inici de l’any i altres formes de relació amb el món.
La festivitat manté el record del mite de Nian, aquell ésser que, segons la tradició, emergia per espantar pobles i que només podia ser allunyat amb sorolls i colors vius. Aquesta narració, que atrau la imaginació col·lectiva, parla també de com les societats afronten les pors i els desconeguts: amb comunitat, llum i soroll compartit. És un relat que, d’alguna manera, reflexiona sobre com els grups humans aprenen a domesticar allò que els espanta, convertint-ho en símbol i festa.
Quan els carrers valencians s’omplin de formes relacionades amb aquesta tradició, hi haurà la possibilitat de percebre un diàleg entre la cultura d’origen i la cultura d’acollida. El recorregut habitual que sol unir l’Estació del Nord amb la plaça de l’Ajuntament, quan la meteorologia ho permet, dibuixa una mena de trajecte simbòlic entre un espai que històricament connecta viatges i arribades i l’àgora urbana que concentra la vida municipal. Aquest traçat revela una manera d’inserir la celebració en el cor de la ciutat, fent que totes les persones que hi passen —vinguen d’on vinguen— troben un lloc on mirar, escoltar i participar. La cancel·lació ocasional d’aquestes activitats per fenòmens meteorològics adversos, com els vents forts que van impedir alguns actes previstos el 2026, també ens recorda la fragilitat del temps festiu i la necessitat d’adaptar-se, tal com fan les pròpies comunitats que han après a moure’s entre geografies i ritmes vitals.
La festa no és sols una successió de gestos rituals; és també un espai antropològic que permet observar com les persones entenen la família, l’abundància i el bon auguri. Els àpats compartits, la importància simbòlica dels aliments i l’intercanvi de desitjos posen en escena la idea que la prosperitat no és només material, sinó relacional. El que es comparteix no és únicament menjar: es comparteix un lloc en el món. Els dumplings que evoquen riquesa, els plats de peix que representen plenitud i els fideus llargs que narren la durada de la vida són maneres d’explicar el futur que es desitja col·lectivament.
El País Valencià, amb la seua pròpia tradició festiva marcada per cicles de llum i foc, troba en l’Any Nou Xinés un aliat inesperat. Les falles, la cultura de carrer, les trobades populars i l’ús intensiu de l’espai urbà generen un ecosistema receptiu a celebracions que transformen l’entorn. Així, la festa d’hivern que porta la comunitat xinesa dialoga amb una societat acostumada a vivir el carrer com a lloc de representació cultural. En aquest diàleg, la comunitat d’origen xinés no sols manté viva la seua memòria, sinó que aporta noves maneres d’entendre la ciutat, la convivència i el concepte de comunitat.
L’Any del Cavall de Foc, llegit des d’una mirada sociològica, és una invitació a reflexionar sobre la manera com les societats contemporànies gestionen la pluralitat. El cavall, com a figura del moviment, suggerix que la identitat mai és fixa; s’expandeix, transita i es reformula. El foc, com a element que transforma, recorda que qualsevol comunitat que entra en relació amb una altra es deixa modificar. En aquest sentit, el País Valencià no és només l’escenari de la festa, sinó un agent actiu en la seua reinterpretació. Cada edició crea noves preguntes sobre com habitem conjuntament la ciutat i sobre la possibilitat d’escoltar formes de celebrar que ens són properes i alhora diferents.
Així, quan arriba l’Any Nou Xinés, no assistim només a una celebració que marca el començament d’un nou cicle sinó a un moment que permet observar la societat valenciana en la seua complexitat. Les persones que participen, siguen o no d’origen xinés, comparteixen una experiència de llum, soroll i moviment que recorda que totes les comunitats necessiten rituals per reinterpretar el temps. I que, al capdavall, el canvi d’any és menys una qüestió de calendari i més una oportunitat per redefinir-nos col·lectivament.
Tota celebració que arrela més en enllà del lloc d’origen es converteix en una finestra que mostra que les societats del present es construeixen des de la interdependència. L’Any Nou Xinés de 2026, marcat pel foc i pel cavall, és una imatge poderosa d’una societat que es mou, que s’encreua i que accepta que la pluralitat és una forma de força col·lectiva. Quan els fanalets s’encenguen a març i la lluna plena tanqui el cicle, potser totes les persones, independentment del lloc d’on procedisquen, trobarem en aquella llum la metàfora d’un futur compartit.