Quan el calendari fa coincidir dues tradicions religioses d’origen i significat tan diferents com l’inici del Ramadà i el Dimecres de Cendra, es crea una ocasió única per mirar-nos com a societat i preguntar-nos fins a quin punt estem disposats a viure la diversitat més enllà de paraules buides. L’any 2026, musulmans i cristians iniciaran un temps de recolliment el mateix dia, el 18 de febrer, en un gest que cap poder humà ha planejat però que diu molt més de nosaltres del que pensem. La coincidència és casual, però la resposta que li donem no ho és.
El Ramadà marca per a les persones musulmanes l’inici d’un mes de dejuni, espiritualitat i comunitat. És un temps d’autodisciplina i d’empatia cap a qui menys té, un exercici de consciència col·lectiva que sovint tendim a simplificar reduint-lo al simple fet de no menjar durant les hores de llum. D’altra banda, el Dimecres de Cendra obri per als cristians el període de la Quaresma, quaranta dies de preparació espiritual basats en la reflexió, el penediment i la sobrietat. Ambdues tradicions comparteixen un fil roig: recordar que no som el centre del món, que la vida demana humilitat i cura mútua.
La coincidència de 2026 és quasi simbòlica, com si el calendari ens posés un espill davant perquè observem la nostra convivència amb sinceritat. A les nostres ciutats, i especialment en un territori com el valencià, on conviuen llargs segles de mestissatge cultural i religiós, fa temps que parlem de tolerància. Però la tolerància ja no és suficient. És massa còmoda, massa tèbia. Deixa el prejudici intacte mentre simplement conté el conflicte. El que necessitem és respecte real, actiu, capaç de defensar la dignitat d’un altre encara que no compartim la seua fe.
Quan dues comunitats religioses viuen un moment tan significatiu el mateix dia, emergeixen tant les llums com les ombres. Hi ha qui ho llegirà com una oportunitat per reforçar ponts, i hi ha qui, lamentablement, ho aprofitarà per enaltir diferències. El repte és no caure en la temptació de la confrontació simbòlica, eixa que transforma les identitats espirituals en armes. Davant de qualsevol celebració religiosa aliena, sempre apareixen veus que demanen discreció, que recomanen no “visibilitzar” massa allò que no entenen. Però la convivència no pot consistir a disfressar-nos de societat plural mentre exigim a la pluralitat que passe desapercebuda.
La realitat és que la diversitat religiosa forma part de nosaltres, ens agrade o no. Quan un barri s’ompli de famílies que, en arribar la nit, es reuneixen per a l’iftar, això no amenaça ningú. Quan una església reparteix cendra per recordar la fragilitat humana, tampoc no està imposant res. Allò que realment genera tensió no és la tradició en si, sinó la incapacitat d’alguns de conviure amb la diferència. És el discurs que associa allò desconegut a allò perillós. És la mirada que, en lloc de preguntar, jutja. En definitiva, és la por utilitzada políticament com a eina de divisió.
Durant massa temps, s’ha permés que la convivència siga un concepte buit, reduït a un eslògan institucional per quedar bé. Però la convivència de veritat és exigent. Demana posar-se en la pell de l’altre, renunciar a la idea que les nostres tradicions són les úniques legítimes i aprendre que compartir l’espai públic implica escoltar i entendre. Quan un musulmà es desperta abans de l’alba per iniciar el dejuni o quan un cristià comença la Quaresma amb el símbol de la cendra, tots dos estan expressant una mateix realitat humana: la necessitat de buscar sentit, de reconciliar-se amb un mateix i amb els altres, de recordar que la vida és més que la immediatesa i la possessió.
La coincidència del Ramadà i el Dimecres de Cendra també ens obliga a repensar les estructures socials que encara discriminen. Parlem sovint d’igualtat, però quan una persona musulmana precisa ajustar horaris o explicar la seua pràctica religiosa, les mirades sospitoses continuen apareixent. I quan un cristià viu públicament la seua espiritualitat, no falten tampoc les burles o el menyspreu. Hem arribat a un punt en què la llibertat religiosa és reconeguda legalment, però continua sent qüestionada socialment.
El respecte no és només no atacar, sinó crear condicions perquè totes les creences puguen ser viscudes sense por. El respecte s’expressa en decisions tan concretes com no ridiculitzar un dejuni, no criminalitzar una vestimenta, no ignorar el significat profund d’un ritual. I s’expressa també en la capacitat d’obrir converses que vagen més enllà del tòpic, preguntant-se què podem aprendre d’aquells que veuen el món de manera diferent.
Aquest 18 de febrer de 2026 podria ser recordat com el dia en què dos camins espirituals prengueren forma simultàniament, però també com el dia en què la societat valenciana demostrà de què està feta. Som hereus d’una terra que ha conegut conflictes i convivències, expulsions i diàlegs, imposicions i trobades. El nostre passat és complex, però precisament per això tenim l’oportunitat d’escriure un futur més digne. Un futur on la diferència no siga una amenaça, sinó un patrimoni col·lectiu.
No es tracta d’exigir a ningú que celebre allò que no li pertany. Es tracta de reconéixer que la ciutat, el poble i el carrer són espais compartits. I que quan una comunitat viu un moment sagrat, tota la societat està interpel·lada, perquè qualsevol acte espiritual sempre té una dimensió humana que ens afecta a tots.
La coincidència del Ramadà i el Dimecres de Cendra és un recordatori que la humanitat no està dividida en compartiments estancs. Que les línies que dibuixen les identitats religioses són secundàries davant la necessitat universal de buscar pau, sentit, reconciliació. És també una invitació a abandonar definitivament l’excusa de la ignorància i assumir que la convivència real només és possible quan cada persona tinga el seu lloc reconegut i respectat.
Si el calendari ens regala aquesta coincidència, aprofitem-la per fer el que de veritat pertoca: mirar-nos de front, identificar els prejudicis que encara sostenim, qüestionar els discursos que busquen dividir-nos i reivindicar una societat que entenga la diversitat com a força i no com a amenaça. En un món que alimenta massa sovint el conflicte, la coincidència entre el començament del Ramadà i el Dimecres de Cendra és una oportunitat, no per celebrar res conjuntament, sinó per reafirmar que podem conviure amb profund respecte sense deixar de ser qui som.
Perquè en el fons, tant si es comença un dejuni com si es rep la cendra, allò que es posa en joc és la mateixa pregunta essencial: quin lloc volem ocupar en el món i com podem viure de manera més justa amb els altres. I eixa pregunta, que travessa creences, èpoques i calendaris, mereix una resposta col·lectiva a l’altura del moment.