Hi ha dies que s’obrin com un llibre vell, amb les pàgines marcades per històries que no s’han escrit mai del tot. A mi, sempre m’ha paregut que els amors impossibles viuen precisament en eixe plec d’ombres, en aquell espai on el temps dubta i la realitat es desfà una mica. No fan soroll, ni reclamen res. Simplement hi són, com una llumeta llunyana que no saps si guia o enganya.
Va ser en un d’aquests dies, mig desdibuixats, quan vaig comprendre que un amor impossible no és un amor perdut. És una porta entreoberta. Una promesa que no es diu. Un batec que mai no arriba a fer-se veu. La vida és plena d’instants així: mirades que duren més del que toca, paraules que no troben el seu lloc, silencis que pesen com secrets.
Sempre havia pensat que els amors impossibles naixien en llocs llunyans, en històries de pel·lícula o en versos d’algun poeta afamat. Però no. Naixen al supermercat, en un ascensor, en un tren que no para on tu baixes. Naixen quan menys ho esperes, quan ja havies decidit no buscar res més, quan els mapes de la vida semblen definitivament dibuixats.
El seu origen és humil: una conversa massa curta, una coincidència massa perfecta, un somriure que no saps per què t’ha quedat gravat. I, a poc a poc, sense anuncis ni tambors, aquell no-res es converteix en un univers.
No hi ha res tan intens com el que no arriba a passar. La realitat és limitada, concreta, imperfecta. Però la imaginació és infinita, i allí és on els amors impossibles es fan forts. Creixen sense oposició, sense desgast, sense la rutina que mata el misteri. Són amors que només coneixen la part bella de l’ànima; mai la part cansada, mai la part vulnerable.
Potser per això ens atrauen tant. Perquè no ens fallen. Perquè no es trenquen. Perquè viuen sempre en la llum exacta de l’“i si…”. I amb això n’hi ha prou perquè el cor tanque els ulls i continue cremant.
Però hi ha un perill subtil en tot això. Un amor impossible pot convertir-se en un refugi massa còmode. Un lloc on amagar-nos de les relacions reals, aquelles que ens reclamen presència, compromís, valentia. Idealitzar allò que mai ha sigut és fàcil; enfrontar-nos al que pot arribar a ser, això ja és una altra batalla.
Recorde perfectament la vesprada en què vaig entendre això. Estava assegut davant la finestra, veient com la llum de l’hivern es filtrava entre els edificis. Feia fred, però un fred amable, d’aquells que t’acompanyen més que et molesten. I, de sobte, em vaig adonar que l’amor impossible que portava temps alimentant no era real. Era una projecció meua, una necessitat d’alguna cosa que ja no recordava haver tingut.
Vaig respirar profundament. Vaig tancar els ulls. I vaig entendre que no cal trencar un amor impossible. Només cal deixar-lo en el seu lloc, com un llibre en la prestatgeria. Saber que hi és, però continuar vivint fora d’ell.
Perquè l’amor impossible és un mirall. Reflecteix el que busquem, el que enyorarem, el que voldríem ser. Però un mirall no és una porta. No podem travessar-lo.
Aquella vesprada, mentre la llum s’anava apagant, vaig sentir una pau estranya. Com si, finalment, haguera après a caminar sense aquella ombra dolça que m’havia perseguit durant mesos. L’amor impossible no s’havia esvaït: simplement, havia trobat el seu lloc dins de mi.
I així és com vaig entendre la veritat més senzilla i més difícil de totes:
que els amors impossibles són bells precisament perquè no passen;
i que els possibles, els que arriben sense murmuris ni dramatisme,
són els que tenen la força de canviar-nos de veritat.