El pistatxo s’ha convertit en una obsessió nacional amb aroma de moda saludable, promesa de rendibilitat i selfies de camp amb vibracions de Silicon Valley agrari. La pregunta és directa: s’ha anat de les mans el pistatxo? Si mires el que ha passat als últims anys, la imatge és poderosa i contradictòria alhora. D’una banda, Espanya ha multiplicat la superfície fins a situar-se com a líder europeu i quart país del món en hectàrees plantades, amb Castella-la Manxa com a epicentre, i una onada d’inversions en vivers, plantes de processat i marques que proclamen l’or verd de la Meseta. D’altra banda, el mateix èxit amaga desequilibris de dades, dependència d’importacions, collites encara curtes en termes relatius i una cursa per la capacitat industrial que pot anar per davant del fruit real. El relat oficial de la “fiebre” és seductor; la realitat, més tèrbola i exigent.
Que hi ha boom ningú ho discuteix. Els números de superfície parlen sols, amb estimacions que situen l’àrea per damunt de les 80.000 hectàrees i creixent a milers d’hectàrees per any. La producció, però, ha anat a remolc, amb balanços modestos davant d’un consum nacional que obliga a continuar important, encara que 2025 haja marcat un salt productiu de rècord segons les cooperatives i els informes sectorials. El problema és que ni tan sols tots els comptatges quadren: mentre uns assenyalen produccions de l’ordre de 7.500 a 9.000 tones fa un any, altres han arribat a publicar xifres oficials molt superiors per a 2023 que el mateix sector considera inflades. Eixa dissonància estadística no és una anècdota, és una alerta: sense dades fines i verificables, es planifica a cegues i s’inverteix amb fe.
L’altra cara del somriure és l’aigua. El pistatxer sobreviu amb poca, però produir de manera estable i amb calibre comercial demana reg d’eficiència quirúrgica. Amb un país que entra i ix de sequeres i amb projeccions que reclamen reduir el regadiu per pura disponibilitat hídrica, fiar la rendibilitat a expandir hectàrees en reg sense un pacte hídric sòlid és jugar a la ruleta. La recerca recomana estratègies de dèficit controlat i maneig fi, i la fisiologia del cultiu confirma que el portaempelt i l’estrés hídric marquen diferències clau en comportament i collita. El futur del pistatxo no és plantar a qualsevol preu, sinó regar millor, menys i a temps, i assumir que hi haurà límits físics innegociables.
Hi ha, a més, un enemic discret que ha trobat una autovia climàtica: els fongs i plagues. El 2024 va ser un avís amb septòries desbocades després de pluges fora de lloc i humitats que abans no veiem a primavera, i el catàleg d’afeccions ja no és una llista curta d’escoles. La sanitat vegetal del pistatxo s’està complexificant a mesura que el cultiu ix del secà fred i entra en zones més humides o intensives. La resposta institucional ha començat a plasmar-se en guies de gestió integrada, però el salt de paper a parcel·la demana formació, seguiment i pressupost. Sense això, la festa pot acabar amb defoliacions, veceries agreujades i factures que no ixen.
El mercat juga la seua partida. Els preus en origen han mostrat una forqueta ampla segons calibre, qualitat i si és ecològic o no, amb noves referències de lonja que busquen donar transparència, però amb operacions encara escasses a l’inici de campanya i molta volatilitat vinculada al que passe als grans exportadors mundials. Un dia l’agricultor llig que el 18/19 es paga a l’entorn dels sis euros el quilo amb primes ecològiques, altre dia veu taules amb mitjanes per davall segons empresa compradora i condicions. Mentrestant, al detall, el consumidor paga un preu que pareix no conéixer la paraula baixa. Això és una invitació a organitzar millor la comercialització i a professionalitzar contractes, no una excusa per inflar expectatives.
La part positiva és que el teixit cooperatiu i privat ha accelerat el processat i, a hores d’ara, la capacitat industrial triplica la producció. És un cinturó de seguretat contra colls d’ampolla, però també un risc de capacitat infrautilitzada si el fruit no arriba a temps o si arribem tots alhora amb la mateixa varietat i calibre. El pistatxo no és una app: té finestres de recol·lecció estretes, necessitat de secat en 24-48 hores i una logística delicada. L’exuberància de plantes noves ha d’anar acompanyada de logística coordinada, calendaris i diversificació varietal i de formats per a no matar el marge amb cues i merma.
Quan mires més enllà del titular, apareix la pregunta incòmoda: estem construint un sector madur o una bombolla agrària amb packaging verd? Els informes que celebren l’ocupació i el creixement de superfície conviuen amb advertiments sobre dependència d’importacions, dèficits hídrics i sanitat vegetal a contrapeu. El 2025 ha deixat imatges d’eufòria productiva, però també ha recordat que la nostra quota real en el món és encara menuda i que la geopolítica del pistatxo es juga a escala global, amb EEUU, Iran o Turquia marcant el pols i els preus. Per això, el relat èpic ha de donar pas a un pla seriós.
És possible un camí intel·ligent. Pasa per ajustar expectatives i reforçar la base: dades oficials i del sector reconciliades, estadística que integre el que ix per porta de planta i no només el que hi ha plantat en cadastre; recerca aplicada en portaempelts, reg deficitari i patologies; formació massiva per a tècnics i agricultors en gestió integrada i en qualitat postcollita; i una política d’aigua que no siga un power point, sinó un marc estable i amb prioritats clares. Cal també diversificar riscos: varietats, canals de venda, formats de valor afegit i estratègies d’exportació que no depenguen del vent d’un sol mercat. Si el 60% del consum mundial passa per canal hostaleria o processats, el nostre relat no pot ser només “vendre en closca en safata bonica”.
La responsabilitat és de tots. Les administracions han de deixar de fer d’influencers del cultiu i passar a ser àrbitres seriosos: criteris de reg lligats a disponibilitat real, ajudes condicionades a bones pràctiques, assegurances adaptades a l’alternança productiva i al risc sanitari, i controls perquè el “bio” no siga només una etiqueta cara. El sector privat, per la seua banda, ha d’abandonar l’evangelisme comercial i abraçar la traçabilitat, els contractes clars i l’alineament amb la recerca pública. I les cooperatives han de culminar la seua vertebració, evitant duplicar plantes a cada poble, prioritzant eficiència i servei tècnic a peu de parcel·la.
A tu, que potser estàs pensant a plantar, et toca fer els deures. Llig estudis independents, mira els mapes de sòls, analitza l’aigua que tens i la que tindràs, pregunta què passà en 2024 amb la septòria a la teua comarca i quin és el teu pla si torna a ploure quan no toca. Compta bé els anys d’entrada en producció, el cost de la poda, de l’assecat, dels recanvis i del transport. Fes números en escenaris bons i en roïns i pregunta’t si encara t’ix. El pistatxo pot ser un gran projecte, però només quan es tracta com el que és: un cultiu leños que demana tècnica, paciència i xarxa.
I ara, crida a l’acció. Exigim un observatori de dades del pistatxo amb sèries públiques i auditables, que creue lonjes, processadores i exportacions perquè ningú ven(a) fum. Exigim un pla hídric específic per a cultius llenyosos emergents que premi l’eficiència i penalitze el disbarat, i que blinde el reg d’emergència davant onades de calor sense condemnar aqüífers. Reclamem que la guia de gestió integrada no es quede en PDF i arribe en forma de visites tècniques, alertes fitosanitàries i ajudes per a sensors, cobertes i millores de sòl. Demanem a les lonjes transparència metodològica i a la indústria, contractes tipus amb índexs de qualitat i calendaris de pagament dignes. I posant-nos la samarreta del consumidor, comprem producte ben etiquetat, preguntem d’on ve i no premiem qui confon proximitat amb màrqueting.
S’ha anat de les mans el pistatxo? S’ha anat quan el convertim en tòtem i deixem d’escoltar el sòl, l’aigua i la ciència. S’ha anat quan confonem hectares amb èxit i preu d’estanteria amb salut del sector. Encara som a temps de fer-ho bé. Que la pròxima foto de collita siga també una radiografia de maduresa. Que darrere de cada quilo de Kerman hi haja dades honestes, aigua ben posada i arbres sans que duren dècades. I que, quan arriben les pròximes pluges intempestives o la pròxima onada de calor, el sector no s’ensorre, sinó que responga com el que diu que és: un projecte de país, no una moda amb closca.