L’os polar, criatura majestuosa i poderosa, s’enfronta a una extinció que no és natural, sinó provocada. És víctima d’un sistema que devora el seu hàbitat, que fon el gel sota les seves potes, que l’obliga a nedar distàncies inhumanes per trobar menjar. És víctima també de la cobdícia humana, que el caça, que el converteix en trofeu, que l’ignora mentre desapareix.
Aquest any, la campanya internacional posa el focus en les mares i els cadells. En aquells moments de vulnerabilitat extrema, quan les femelles busquen refugi per parir i alimentar les cries. En aquells mesos de guarida, on el silenci és vida i qualsevol alteració pot ser mort. Menys de la meitat dels cadells sobreviuen. Menys de la meitat. I no és per falta de força, sinó per excés de destrucció.
No és només una espècie en perill. És un símbol. El primer que va alertar del desastre. El primer que va posar cara a l’escalfament global. I tot i això, continua sent ignorat, menystingut, convertit en imatge bonica per campanyes que no canvien res si no van acompanyades d’acció real.
Cal trencar el silenci. Cal cridar a ple pulmó. Cal exigir que es protegeixi el gel, que es regulin les activitats humanes a l’Àrtic, que es doni espai a les mares i als cadells. No és una qüestió de biodiversitat. És una qüestió de dignitat. De responsabilitat. De futur.
L’os polar no pot esperar més. I nosaltres tampoc.