La desclassificació recent de documents sobre el 23‑F ha reobert un debat que semblava tancat: fins a quin punt la responsabilitat civil en el cop d’estat va quedar realment depurada? I, sobretot, si la figura de Juan García Carrés, l’únic civil condemnat pel colp, mereixeria una revisió moral o jurídica a la llum de la nova informació.
Els documents publicats confirmen allò que ja es coneixia: García Carrés va actuar com a enllaç civil entre els sectors ultres i Antonio Tejero. Les transcripcions de les seues converses durant l’assalt al Congrés mostren un suport actiu, explícit i persistent. No hi ha ambigüitat possible. No era un simpatitzant passiu; era un col·laborador necessari.
La qüestió jurídica: es pot condemnar algú dues vegades?
Des del punt de vista legal, la resposta és clara: no. García Carrés ja va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Suprem. La Constitució i els principis bàsics de l’Estat de dret impedeixen reobrir una causa penal si no hi ha delictes nous o proves que acrediten fets diferents dels ja jutjats. I els documents desclassificats, tot i aportar detalls, no revelen cap acció nova que no formara part del procediment judicial original.
Per tant, la pregunta no és jurídica, sinó ètica i política.
La responsabilitat moral: un deute pendent?
La societat espanyola ha evolucionat molt des de 1981, però encara arrossega zones d’ombra en la gestió de la memòria democràtica. El 23‑F és una d’elles. La figura de García Carrés simbolitza la connexió civil amb el franquisme sociològic, aquell que no va desaparèixer amb la Transició i que va alimentar el clima que va fer possible el cop.
La desclassificació dels documents no canvia la història, però sí que la fa més transparent. I aquesta transparència obliga a revisar el relat públic: no només hi hagué militars descontrolats, sinó també civils organitzats que volien frenar la democràcia.
En aquest sentit, la condemna que alguns reclamen no és penal, sinó moral. Una reprovació pública que reconega el paper que va jugar i que situe la seua figura en el lloc que li correspon: la d’un actor actiu en un intent de destruir l’ordre constitucional.
Per què importa aquest debat avui?
Perquè la memòria democràtica no és arqueologia. És una eina per entendre el present. Saber qui va donar suport al cop, i com, ajuda a identificar patrons de radicalització, discursos autoritaris i temptacions involucionistes que encara poden aparéixer.
La desclassificació dels documents no busca revenja, sinó maduresa democràtica. I aquesta maduresa implica poder dir, sense ambigüitats, que García Carrés va ser part essencial d’un atac a la llibertat col·lectiva. I que això mereix, com a mínim, una condemna moral clara i explícita.