Hi ha debats que tornen una i altra vegada, com si foren un eco que ressona en la vida pública sense que ningú s’ature a preguntar-se d’on ve ni per què continua sonant. Un d’aquests debats és el del burka. A Espanya, segons diverses estimacions periodístiques i acadèmiques, el nombre de persones que porten burka és extraordinàriament reduït, probablement inferior a una desena. No hi ha dades oficials perquè l’Estat no registra la vestimenta religiosa, però totes les fonts coincideixen en el mateix: és un fenomen marginal, pràcticament anecdòtic. I, tanmateix, el burka apareix de manera recurrent en discursos polítics, tertúlies, titulars i polèmiques públiques. La pregunta és inevitable: com pot ser que una realitat tan minúscula ocupe un espai tan gran?
La resposta no té res a veure amb la peça de roba en si. El burka, en aquest context, és un símbol. Un símbol que es manipula, que es carrega de significats que no li corresponen i que es converteix en una eina per a altres batalles. Quan un tema tan minoritari es transforma en un centre de discussió nacional, el que està passant no és un debat sobre convivència, seguretat o drets de les dones. El que està passant és una lluita per definir qui forma part de la societat i qui queda fora. El burka és només el pretext.
El primer que cal entendre és que la majoria de persones musulmanes que viuen a Espanya no porten vel integral. La diversitat dins de les comunitats musulmanes és enorme, tant en pràctiques religioses com en formes de vestir, en creences, en maneres d’entendre la fe i en relacions amb la societat d’acollida. Reduir tota aquesta pluralitat a una sola peça de roba és una simplificació injusta i profundament estigmatitzadora. Però aquesta simplificació és útil per a determinats discursos que necessiten una imatge clara, fàcil d’identificar i carregada d’emoció per construir un relat de confrontació.
Quan es parla del burka, sovint no es parla de les persones que el porten, sinó d’una idea abstracta que es projecta sobre elles. Es parla d’una amenaça difusa, d’una suposada incompatibilitat cultural, d’un perill per a la identitat col·lectiva. Però aquestes idees no tenen res a veure amb la realitat quotidiana de les persones musulmanes que viuen, treballen, estudien i participen en la societat com qualsevol altra. El debat sobre el burka no és un debat sobre convivència, sinó sobre percepcions, pors i prejudicis.
És important recordar que la llibertat religiosa és un dret fonamental. Això inclou el dret a vestir d’acord amb les pròpies creences, sempre que no es vulneren altres drets. La llibertat implica que ningú pot obligar una persona a tapar-se, però tampoc a descobrir-se. La clau és la voluntarietat. I ací és on el debat es complica, perquè sovint s’assumeix que qualsevol dona que porte burka ho fa obligada. Aquesta és una afirmació que pot ser certa en alguns contextos, però que no es pot generalitzar. Hi ha persones que trien portar-lo per convicció religiosa, per identitat cultural o per decisió personal. Negar aquesta possibilitat és negar la seua autonomia.
A més, quan es plantegen prohibicions, cal preguntar-se a qui afecten realment. Si només hi ha unes poques persones que porten burka, una prohibició no resol cap problema social, perquè no hi ha un problema social relacionat amb aquesta pràctica. El que sí que fa és enviar un missatge simbòlic: un missatge que diu que determinades expressions religioses o culturals no són benvingudes. Aquest tipus de missatges no fomenten la convivència, sinó que generen exclusió. I l’exclusió és el terreny fèrtil on creixen la desconfiança i el ressentiment.
El debat sobre el burka també revela una contradicció profunda en la manera com es parla dels drets de les dones. Hi ha qui defensa la prohibició del burka en nom del feminisme, argumentant que és una peça que oprimeix les dones. Però el feminisme, en la seua essència, defensa la llibertat de decisió. Si una persona tria portar una peça de roba, encara que siga una peça que altres consideren opressiva, la seua decisió ha de ser respectada. El feminisme no pot convertir-se en una eina per limitar la llibertat d’unes persones en nom d’una suposada emancipació que no han demanat. La lluita pels drets de les dones no pot basar-se en imposar una única manera correcta de ser dona.
A més, és significatiu que el debat sobre el burka aparega en moments polítics concrets, sovint quan es vol desviar l’atenció d’altres qüestions més urgents o més complexes. El burka es converteix en un tema fàcil, perquè permet generar polèmica sense haver d’entrar en discussions estructurals sobre desigualtat, precarietat, racisme institucional o polítiques socials. És més senzill parlar d’una peça de roba que afecta una desena de persones que abordar problemes que afecten milions. El burka és un tema que permet crear soroll sense assumir responsabilitats.
També cal entendre que el debat sobre el burka forma part d’un fenomen més ampli: la construcció d’un “altre” cultural. Aquest “altre” es presenta com a diferent, com a incompatible, com a amenaça. I aquesta construcció no és nova. Al llarg de la història, moltes societats han utilitzat mecanismes semblants per justificar discriminacions, exclusions o polítiques de control. Quan es parla del burka, sovint es parla en realitat d’una por difusa a la diversitat, a la diferència, a la transformació social. Però la diversitat no és una amenaça; és una realitat. I la convivència no es construeix negant-la, sinó reconeixent-la i gestionant-la amb respecte.
El debat de fons, per tant, no és sobre el burka. El debat de fons és sobre quin tipus de societat volem ser. Volem ser una societat que confia en la llibertat de les persones, que respecta les diferències i que aposta per la convivència? O volem ser una societat que respon a la por amb prohibicions, que simplifica la realitat per convertir-la en un relat de confrontació i que utilitza les minories com a moneda de canvi en batalles polítiques?
Quan es parla del burka, cal recordar que darrere de cada peça de roba hi ha una persona. Una persona amb una història, amb una vida, amb una identitat complexa. Reduir-la a un símbol és deshumanitzar-la. I la deshumanització és el primer pas cap a la discriminació. Per això és tan important abordar aquest debat amb responsabilitat, amb rigor i amb empatia. No es tracta de defensar una peça de roba, sinó de defensar els drets i la dignitat de les persones.
També és important recordar que la convivència no es construeix des de la imposició, sinó des del diàleg. Si hi ha preocupacions sobre pràctiques culturals o religioses, aquestes preocupacions s’han d’abordar parlant amb les persones afectades, escoltant les seues veus, entenent les seues motivacions i buscant solucions que respecten els drets de totes les parts. La prohibició és una resposta fàcil, però no és una resposta justa ni eficaç.
En definitiva, el debat sobre el burka és un mirall que reflecteix les tensions, les pors i les contradiccions de la societat. Però també és una oportunitat per repensar com entenem la llibertat, la convivència i la diversitat. Si aconseguim mirar més enllà del símbol i centrar-nos en les persones, podrem construir una societat més justa, més oberta i més respectuosa. Una societat on la llibertat religiosa siga un dret real, on la diversitat siga valorada i on ningú siga convertit en objecte de debat per la seua manera de vestir.
El burka no és el problema. El problema és la manera com es construeixen discursos que utilitzen la por i la desinformació per dividir la societat. El problema és la facilitat amb què es pot convertir una minoria en un blanc de sospita. El problema és la manca de voluntat per abordar els reptes socials reals i la temptació constant de buscar enemics imaginaris. Però aquests problemes tenen solució. I la solució passa per una societat que aposta pel respecte, per la informació rigorosa, per la defensa dels drets humans i per la convivència en la diversitat.
El debat real no és sobre una peça de roba. El debat real és sobre quin futur volem construir.