Hi ha moments en què un vídeo breu, quasi anecdòtic, és capaç de sacsejar-nos més que un llibre sencer. El fragment que he vist, protagonitzat per un professor de filosofia que interpel·la el seu alumnat sobre la idea que totes les opinions són respectables, és un d’eixos instants de lucidesa que ens obliguen a parar i pensar. No importa qui siga el docent ni la seua trajectòria; el que importa és la claredat amb què exposa un problema que travessa la nostra societat de dalt a baix. Vivim en un temps en què s’ha confós el dret a opinar amb la qualitat de les opinions, i eixa confusió està erosionant la nostra capacitat de conviure, de dialogar i fins i tot de comprendre el món.
L’article que segueix és una reflexió extensa sobre eixa qüestió. No pretén ser una lliçó magistral, sinó una invitació a recuperar el sentit crític i a assumir que pensar és una responsabilitat compartida. El vídeo és només el punt de partida d’un debat molt més profund.
El professor comença amb una pregunta aparentment senzilla: és veritat que totes les opinions són respectables? La majoria de persones, com el seu alumnat, respondrien que sí sense dubtar-ho. Però ell diu que no, i ho diu amb una contundència que sorprén perquè trenca un tabú contemporani. Hem convertit el respecte en una mena d’obligació universal, com si qualsevol idea, per absurda o injusta que siga, mereixera la mateixa consideració. Però això no és cert. El que és respectable és el dret a expressar una opinió sense por a represàlies, sense censura i sense inquisicions. El contingut de l’opinió, en canvi, pot ser perfectament criticable.
Aquesta distinció, que hauria de ser òbvia, s’ha anat diluint fins al punt que moltes persones la consideren ofensiva. Però és imprescindible recuperar-la. El dret a opinar és universal; la qualitat de les opinions no ho és. Hi ha opinions que són fruit de la ignorància, de la desinformació, de la mala fe o del prejudici. Hi ha opinions que fan mal, que exclouen, que degraden. I dir-ho no és intolerància, sinó responsabilitat.
Vivim en una cultura que ha convertit la subjectivitat en dogma. La frase “tinc dret a la meua opinió” s’utilitza com un escut per evitar qualsevol examen crític. És com si el simple fet de sentir una cosa la convertira automàticament en vàlida. Però no és així. Tindre dret a una opinió no significa que eixa opinió siga encertada, informada o moralment acceptable. El professor ho expressa amb naturalitat: hi ha opinions estúpides, injustes, racistes, blasfemes. I cal poder dir-ho sense que això es convertisca en un drama.
Aquesta confusió ha generat una renúncia progressiva al sentit crític. Hem passat d’un optimisme naïf que afirmava que totes les persones són bones a una versió intel·lectual igualment perillosa: totes les opinions són bones. I no, no ho són. Algunes són simplement errònies. Altres són perilloses. Altres són profundament injustes. I si no som capaços de distingir-les, acabem convertint el debat públic en un soroll caòtic on la veritat i la mentida pesen exactament el mateix.
El professor parla d’una abdicació del pensament crític, i té tota la raó. Aquesta abdicació té moltes causes. Una d’elles és la por al conflicte. Criticar una opinió s’ha convertit en sinònim d’atacar una persona. Això fa que moltes persones preferisquen callar abans que qüestionar. Una altra causa és la cultura de la immediatesa. Les xarxes socials han creat un ecosistema on el que importa no és pensar, sinó reaccionar. I reaccionar ràpid. L’argumentació, que necessita temps, matís i esforç, queda fora de joc.
També hi ha un component educatiu. Durant anys hem posat l’accent en l’expressió personal, en la creativitat, en la participació. Tot això és valuós, però insuficient. Hem oblidat que expressar-se sense criteri no és un acte de llibertat, sinó de desorientació. I finalment, hi ha una interpretació errònia de la democràcia. Que totes les persones tinguen dret a parlar no significa que totes les opinions tinguen el mateix valor. La igualtat de drets no implica igualtat de criteri.
El professor assenyala un altre problema fonamental: la crisi de l’argumentació. I ací toca un punt especialment delicat: la pèrdua de la capacitat lectora. Els arguments necessiten temps, profunditat i un cert entrenament mental que només es cultiva amb la lectura sostinguda. Però hui llegim menys, llegim pitjor i llegim més ràpid del que el pensament pot assimilar. Les noves tecnologies han creat un ecosistema de missatges breus que són excel·lents per entretenir, però nefastos per pensar. El cervell s’acostuma a la gratificació immediata i rebutja l’esforç cognitiu que implica seguir un argument complex.
Això genera una peresa argumental que és devastadora per a la vida democràtica. Quan l’opinió substitueix el coneixement, la ignorància es converteix en força política. I quan la ignorància es converteix en força política, la societat retrocedeix. És així de simple i així de greu.
Un exemple clar és la proliferació d’afirmacions que es presenten com a opinions però que en realitat són errors factuals. Quan algú diu que les vacunes no funcionen, que la Terra és plana o que el canvi climàtic és un invent, no està expressant una opinió, sinó una falsedat. Però en una cultura que idolatra la subjectivitat, qualsevol afirmació es presenta com a legítima només perquè algú la sent com a pròpia. Això és profundament perillós.
Una societat democràtica no es manté només amb urnes. Es manté amb persones capaces de deliberar. I deliberar implica escoltar, analitzar, contrastar i argumentar. Sense això, la democràcia es converteix en una competició de consignes buides. I les consignes buides són el terreny fèrtil del populisme. El professor ens recorda que l’argumentació no és un luxe intel·lectual, sinó una necessitat cívica. Sense arguments, no hi ha debat. Sense debat, no hi ha consens. Sense consens, no hi ha convivència.
La responsabilitat última recau en cadascuna de nosaltres. Pensar és un acte voluntari. Requereix esforç, disciplina i humilitat per reconéixer quan ens equivoquem. I sobretot, requereix valentia per acceptar que no totes les opinions són iguals. Que hi ha opinions que mereixen ser refutades. Que hi ha idees que mereixen ser combatudes. Que hi ha discursos que no mereixen respecte, sinó resposta.
Una societat madura no és aquella on totes les persones pensen igual, sinó aquella on el desacord és possible sense que es trenque la convivència. Però això només és possible si entenem que criticar una opinió no és atacar una persona. El professor ho diu amb una simplicitat desarmant: la respecte o no la respecte, depén de com siga la seua opinió. Això és exactament el que hem oblidat. Hem convertit el respecte en una obligació incondicional, quan hauria de ser una conseqüència del contingut.
Respectar una opinió injusta és una forma de complicitat. Respectar una opinió racista és una forma de violència. Respectar una opinió ignorant és una forma de negligència. El respecte no és automàtic: es guanya.
Si volem revertir aquesta crisi, cal repensar l’educació. Necessitem tornar a ensenyar lògica, retòrica, lectura profunda, capacitat de síntesi i, sobretot, capacitat de discutir amb rigor. No es tracta de formar oradores, sinó persones capaces de comprendre el món i de participar en ell amb criteri. No es tracta de guanyar debats, sinó de construir pensament.
El vídeo que he vist és breu, però el seu missatge és immens. Ens recorda que la democràcia, la convivència i fins i tot la veritat depenen de la nostra capacitat d’argumentar. I que aquesta capacitat està en perill. No podem permetre que la comoditat intel·lectual substituïsca el pensament crític. No podem permetre que la por al conflicte ens impedisca dir que una opinió és dolenta. No podem permetre que la superficialitat de les xarxes socials definisca la profunditat del nostre pensament.
Respectem el dret a opinar, sí. Però exigim que les opinions estiguen a l’altura del món que volem construir. Perquè només amb arguments podem avançar. I només amb arguments podem defensar-nos de la ignorància disfressada de llibertat.