Hi ha decisions que no s’anuncien amb rodes de premsa ni amb grans documents programàtics. S’executen en la discreció quotidiana, en la tria de cada paraula, en l’elecció de cada canal i en el to de cada missatge. La política lingüística a les xarxes socials institucionals n’és un exemple nítid: no es decideix una sola vegada, sinó cada dia, cada hora, cada cop que una administració opta per visibilitzar o amagar la llengua pròpia. Quan el valencià desapareix del fil de notícies, quan queda relegat a un racó folklòric o a escletxes puntuals en un mar de publicacions en castellà, no ens trobem davant d’un descuit ingenu, sinó d’un patró sostingut. És la política dels fets consumats, una forma de governar sense dir-ho, de transformar el paisatge comunicatiu per la via de la pràctica, i d’instal·lar una idea terrible: que el valencià és prescindible en el cor de la vida pública.
Aquest desplaçament s’esdevé en un context on la llei és explícita i l’esperit democràtic encara més. El marc normatiu del nostre territori no és ambigu pel que fa a la llengua pròpia: el valencià és llengua de l’administració i ha de ser preferent en la comunicació institucional. No és una recomanació ni una declaració lírica. És un mandat. I, tanmateix, massa sovint observem com la realitat digital institucional s’allunya d’aquesta obligació, amb justificacions que semblen raonables a primer colp d’ull però que, analitzades amb deteniment, revelen una renúncia fonda i continuada. Quan una institució pública comunica majoritàriament en castellà en els seus perfils d’alt abast, quan la llengua pròpia només compareix en formats marginals o en dates assenyalades, el missatge que rep la ciutadania és inequívoc: a la casa de tots, el valencià no fa falta.
El problema no és merament lingüístic. És democràtic i cultural. Allò que una administració decideix fer —o deixar de fer— amb la llengua marca un estàndard que la societat imita o, com a mínim, normalitza. El que no es veu als canals amb més audiència, als espais on la ciutadania passa hores cada dia, acaba interpretant-se com a innecessari. I una llengua que es jutja innecessària a l’administració, difícilment rebrà el respecte i l’atenció que mereix a l’empresa, a l’escola, a l’entitat de barri, al comerç o a la comunicació del club esportiu. Les institucions no només emeten informació; també eduquen en què és normal i què no ho és. Quan l’administració instaura una normalitat on el valencià és l’excepció, tot l’entorn social rep una lliçó silenciosa d’inferioritat.
La defensa d’una inclusió mal entesa s’ha convertit en coartada recurrent. Se’ns diu que emprar el castellà assegura que tothom entén el missatge i que, per tant, és la tria més inclusiva i eficient. Però la inclusió real no consisteix a eliminar la llengua pròpia, sinó a garantir-ne l’ús preferent allí on el poder públic té responsabilitat directa, assegurant alhora la comprensió universal amb els recursos necessaris. És perfectament possible i desitjable que les institucions comuniquen de manera que tothom tinga accés a la informació, sense sacrificar la centralitat simbòlica i operativa del valencià. Quan s’opta per substituir la llengua pròpia en comptes d’afegir, no estem davant d’una decisió tècnica; estem davant d’una opció política que consolida una jerarquia lingüística.
Aquesta jerarquia s’aprèn per acumulació de gestos. Avui és una urgència que s’emet en castellà perquè cal reaccionar de pressa. Demà és una campanya de gran abast que, per inèrcia de l’agència subcontractada, es planifica només en castellà. L’endemà és l’excusa de la continuïtat gràfica i, amb el temps, la ciutadania interioritza que els canals que realment marquen agenda municipal parlen en castellà. Per al valencià es reserven perfils específics, sovint amb menys impacte, menys pressupost i menys freqüència de publicació. Al remat, el que no apareix al timeline de la institució queda fora de la conversa pública. Així funciona la pedagogia de la invisibilitat.
Si assumim que el digital és el camp central de la comunicació contemporània, com podem admetre que, precisament ací, la llengua pròpia siga marginal? Si el gran aparador del que som com a comunitat està en els feeds institucionals, quin relat estem projectant quan el valencià hi és anecdòtic? Cap pla de foment de la llengua sobreviu si el poder públic, a les pantalles on es decideix la percepció col·lectiva, decideix que la llengua pròpia és un convidat de pedra. Una llengua pot resistir en llibres, aules i escenaris; pot subsistir en cercles de resistència i en espais de memòria. Però si no ocupa la plaça principal del present —que avui és digital—, queda sempre en posició subalterna.
No es tracta d’una crida a la uniformitat acrítica ni a l’exclusió d’altres llengües. Es tracta d’instal·lar una normalitat coherent amb el nostre marc democràtic: que el valencià siga la llengua de referència de l’administració, la que estructura la seua veu en públic, la que dona forma a la identitat institucional. I que, des d’aquesta posició central, es despleguen mecanismes de comunicació perquè els missatges arriben sense barreres a tota la ciutadania. El que és incompatible amb una democràcia lingüística madura és convertir l’accessibilitat en pretext per a la substitució sistemàtica del valencià.
Quan s’aborda aquesta qüestió s’acostuma a pensar de seguida en recursos, en capacitats tècniques, en equips i en terminis. És legítim i necessari parlar-ne. Però abans de qualsevol consideració logística hi ha una decisió de fons que no cal disfressar: la voluntat política de fer del valencià el marc per defecte de la comunicació. Si aquesta voluntat existeix, els recursos apareixen, l’organització s’adapta i els professionals canvien rutines. Si aquesta voluntat no existeix, tot seran perquès i peros, i el resultat serà el mateix: una absència que es fa norma.
El respecte a la llei no s’esgota en el compliment literal. Respectar-la implica entendre el perquè, abraçar l’esperit que la inspira i portar-lo a la pràctica amb ambició. El nostre ordenament no va nàixer per ancorar el valencià en la nostàlgia, sinó per garantir-ne la normalitat en el dia a dia de les institucions i, a través d’elles, en el conjunt de la societat. El que una administració publica a Instagram, a X o a Facebook té més impacte que cap ple municipal i que moltes rodes de premsa. És allí on la llei troba o perd la seua eficàcia. Una publicació no és un tràmit: és una afirmació de qui som.
També cal parlar de responsabilitats i de cadenes de decisió. Quan l’ús del valencià depén del zel particular d’una sola persona, l’atzar marca l’agenda lingüística. Una política pública que descansa en la voluntat d’un tècnic o d’una tècnica és fràgil per definició. L’ús normal de la llengua pròpia ha de formar part d’uns objectius clars, compartits per tots els nivells de l’organització. El personal de comunicació, els gabinets, les regidories i els equips directius han d’entendre que la llengua no és un afegit estètic, sinó una dimensió troncal del servei públic. Si aquest convenciment arrela, s’imposarà una disciplina natural i l’ús del valencià deixarà de ser un esforç heroïc per a esdevenir allò que sempre hauria d’haver estat: la rutina.
Cal dir amb claredat que la ciutadania té dret a comprovar aquesta rutina. L’obligació de retre comptes no es limita a la gestió pressupostària o a la contractació. També abasta l’àmbit lingüístic, i més encara quan està en joc una obligació legal explícita. Per això és tan important que la informació sobre l’ús del valencià als canals institucionals siga transparent, verificable i pública. No es tracta de convertir la llengua en un quadre de comandament fred, sinó de fer visible el compromís i de permetre que la crítica i la millora troben terreny fèrtil. Quan una institució mostra què fa, com ho fa i amb quins resultats, desactiva la sospita i convida la societat a implicar-s’hi.
La relació amb el teixit extern és igualment decisiva. Amb massa freqüència, la producció digital que sustenta els perfils institucionals s’externalitza a agències i empreses que, a falta d’un marc clar, treballen amb els seus hàbits de sempre. I els hàbits de sempre acostumen a passar pel castellà. El sector privat pot operar com vulga quan fa feina per a clients privats, però si gestiona recursos públics i construeix la veu digital de l’administració, ha d’ajustar-se al mandat públic. Això té una traducció senzilla: contractes que especifiquen exigències lingüístiques, criteris d’avaluació que valoren la competència en valencià i, si cal, penalitzacions quan es desatén el compromís. No es tracta de sancionar per sancionar; es tracta d’alinear incentius amb finalitats públiques.
El debat sobre recursos reapareix ací amb tota la seua intensitat. Es diu que produir continguts en valencià duplica l’esforç, que no hi ha mans suficients, que el pressupost s’estira fins on s’estira. Però hi ha maneres intel·ligents d’abordar aquest repte. Si l’estratègia parteix d’una producció nadiua en valencià, no de la traducció tardana d’un contingut pensat en castellà, els costos s’estabilitzen i la qualitat lingüística millora. Les plantilles, els bancs de recursos, els glossaris i els manuals d’ús estalvien hores, redueixen errors i donen coherència. No cal inventar la roda cada setmana; cal construir una infraestructura lingüística que permeta que el valencià fluïsca amb la mateixa naturalitat amb què flueix qualsevol altre element de la identitat institucional.
La dimensió emocional d’aquest debat no és menor. Durant massa temps, parlar en valencià en l’espai públic s’ha presentat com un exercici de militància que calia justificar constantment. Aquesta fatiga acumulada ha deixat un pòsit de resignació que cal superar. El valencià no necessita excuses; necessita normalitat. Necessita ser la llengua amb què la institució saluda, informa, convoca, resol, explica i celebra. Necessita ocupar l’espai central no per expulsar ningú, sinó per reflectir el que som de fet: un poble amb una llengua pròpia que vol viure en la seua llengua sense que això siga una extravagància.
Enfront d’aquesta reivindicació s’oposen sovint unes quantes idees fixes que convingut desmuntar. Es diu que la gent interactua més en castellà, com si la llengua fora l’única variable que determina l’abast i el compromís. En realitat, la qualitat del contingut, la seua rellevància, el moment de publicació, el tractament visual i el coneixement de l’audiència pesen més que la llengua triada. Es diu també que la urgència no dona temps, com si la professionalitat fóra incompatible amb la responsabilitat lingüística. Una organització que planifica amb anticipació, que disposa de recursos preparats i que estableix rols clars pot reaccionar amb celeritat sense sacrificar la llengua. Finalment, es planteja que el valencià és barrera, quan en realitat la barrera la crea el desús, no la presència. Com més es veu i s’escolta, més natural és per a tots.
La política lingüística digital, si vol ser creïble, ha d’acompanyar-se d’una narrativa pública que no titubege. No cal caure en l’epopeia ni en la retòrica grandiloqüent; cal explicar amb serenitat que el valencià és la llengua de l’administració perquè és la llengua del país. Cal fer visible que comunicar en valencià no és tancar-se, sinó obrir-se amb identitat, i que la coexistència amb el castellà està garantida quan la informació ho exigeix. Cal insistir que la defensa de la llengua no perjudica ningú, però beneficia la comunitat en el seu conjunt, perquè vincula la institució amb la seua base social, dona continuïtat cultural i reforça la cohesió.
Els mecanismes de garantia institucional juguen ací un paper que no s’ha d’infravalorar. Quan la ciutadania detecta una disfunció, quan comprova que la llei s’ignora o s’aplica de manera erràtica, té dret a recórrer a les vies que el sistema posa a disposició per corregir rumbs. Aquestes instàncies no haurien de ser l’últim recurs després d’anys de paciència, sinó un instrument normal de vigilància democràtica. Quan actuen, quan recomanen, quan assenyalen un incompliment, cal que aquesta veu tinga efecte en el terreny on més es nota: en el calendari editorial, en la composició dels equips, en la redacció de contractes i en l’avaluació periòdica.
No tot recau, però, en l’administració. La societat civil, el teixit cultural, els mitjans locals, les associacions i les empreses que treballen en el nostre ecosistema poden reforçar o debilitar aquesta aposta. Quan una entitat de referència decideix fer visible el valencià en els seus canals, quan una falla, un club o una cooperativa aposten per la llengua pròpia amb naturalitat, contribueixen a eixamplar la zona de confort col·lectiva. Quan l’empresa concessionària presenta propostes creatives en valencià sense esperar que li ho exigisquen, envia un missatge de maduresa professional i de respecte pel context on opera. Són detalls que canvien climes.
La resistència al canvi sovint es refugia en el cansament. Hi ha qui pensa que ja s’ha dit tot, que el debat és cíclic, que la realitat digital és massa veloç per a imposar-hi pautes públiques i que convé resignar-se a un bilingüisme de circumstàncies. Però la resignació no construeix drets, només els erosiona. La constància és menys espectacular que la protesta, però és més efectiva a mitjà termini. Una queixa reiterada amb bones maneres, una carta ben documentada, una proposta concreta, una reunió amb dades i solucions, una petició de transparència, una insistència amable i persistent poden obrir portes que semblaven tancades. La normalitat es fabrica amb una suma de gestos que es van encadenant.
Cal recordar que la llengua no és una peça de museu. És una eina viva que serveix per fer coses. Quan la institució la fa servir, la ciutadania ho percep i s’anima a usar-la també per a fer la seua vida. Quan la institució la substitueix per defecte, la ciutadania aprén que, en l’espai que més pesa, el valencià sobra. És una lliçó que no ens podem permetre. El nostre futur cultural no es conserva a base de declaracions solemnes, sinó amb la pràctica diària de cada perfil públic. El país que volem es construeix també a la pantalla del mòbil i del portàtil, en la llengua amb què s’explica a si mateix en temps real.
Tot plegat desemboca en una pregunta essencial que convé fer-se sense embuts. Quin tipus de comunitat volem ser? Volem una comunitat que tracta la seua llengua com un ornament, una música de fons agradable que es puja o baixa segons la circumstància? O volem una comunitat que entén que la llengua és columna vertebral de la seua identitat cívica, que la posa al centre amb serenitat i que la conjuga amb l’obertura i la pluralitat del nostre entorn? La resposta, si és honesta, demana coherència. I la coherència, en el món que habitem, es mesura en allò que fem al digital.
L’objectiu no és fer soroll, ni buscar una superioritat moral. L’objectiu és restituir una normalitat que ja està escrita en la nostra norma, però que necessita caminar amb pas ferm sobre el terreny relliscós de la comunicació contemporània. És cert que hi haurà moments d’error, que hi haurà dies d’urgència, que hi haurà peces que s’escapen. Però la direcció ha d’estar meridianament clara, sense excuses. Quan la institució s’hi posa de veritat, es nota. Es nota en el to, en l’abundància de contingut de qualitat, en la naturalitat amb què el valencià travessa formats i registres, en la manera com s’explica la ciutat o el poble a si mateix.
La millor notícia és que aquest canvi és possible i, de fet, és relativament senzill si hi ha convicció. Requereix una revisió de processos, una definició de rols, una aliança amb proveïdors que compartisquen criteris i una aposta per la formació del personal que gestiona xarxes. Requereix també valentia per a dir que, a partir d’ara, l’ordre natural de la casa és un altre i que la llengua pròpia en serà l’eix. No cal demanar perdó a ningú per exercir un dret col·lectiu; cal oferir un servei millor, més coherent i més digne.
Arribats a aquest punt, convé trencar l’última resistència: la por a quedar malament. Sovint s’evita un canvi perquè es tem la crítica, l’acusació d’exclusió o el retret d’instrumentalització. Però la millor forma d’esvair aquests fantasmes és fer bé la feina i explicar-la. Si la ciutadania rep una comunicació clara, pròxima i útil, si la institució demostra que continua garantint l’accés a la informació a tothom, si el relat s’argumenta amb serenitat i s’exemplifica amb constància, la polèmica s’apaga i queda la realitat. I la realitat que cal construir és la d’un espai públic on el valencià és present de forma natural, sense exhibicionismes i sense demanar permís.
El futur no espera. Cada dia que passa amb el valencià fora de l’aparador digital institucional és un dia en què la normalitat s’esquerda un poc més. Cada dia que el valencià entra per la porta gran d’aquests canals és un dia en què la confiança col·lectiva s’enforteix. No hi ha neutralitat possible en aquesta matèria. O s’aposta amb fets per una política lingüística que s’encarna en la pràctica, o s’accepta una residualització lenta que cap discurs compensarà. Fer país avui vol dir, també i sobretot, explicar el país en la llengua que el fa distint.
La democràcia es reconeix en detalls. En la cura de la forma, en el respecte a la llei, en la coherència de les institucions i en el valor que donen a allò que les defineix. Quan una administració decideix que la seua veu pública parla en valencià, està dient molt més que una tria de codi lingüístic: està dient que entén qui és i a qui serveix. I quan aquesta veu s’apaga, quan barreja el compromís amb la inèrcia, quan confon la comoditat amb la igualtat, la democràcia perd una part de la seua musculatura.
Per això, més que un clam, aquesta és una invitació a la serenitat exigent. Es tracta de fer el que s’ha de fer amb constància, de recompondre hàbits vells i d’instal·lar-ne de nous, de tractar la llengua pròpia com una evidència que no cal discutir cada dia. Es tracta de convertir la pantalla en el que hauria d’haver estat sempre: un espai de representació fidel d’allò que som. Quan això passe, comprovar l’ús del valencià a les xarxes institucionals deixarà de ser una gimcana, i els debats sobre si cal o no cal ja no tindran sentit. La normalitat haurà tornat al seu lloc, que és el centre.
I si algú encara es pregunta per què tanta insistència, la resposta és simple. Perquè les institucions no estan per posar excuses, sinó per posar exemple. I el primer exemple que cal donar és parlar al poble en la llengua del poble, sense ostentació i sense complexos, cada dia, a cada canal, en cada missatge. Així és com es fa política lingüística de veritat. Així és com es fa país. Així és com es garanteix que el futur no s’escriga d’esquena a la nostra identitat, sinó amb la tinta que li pertoca des de sempre.