Hi ha dies al calendari que, quan se’ls mira junts, revelen una coherència profunda. El Dia de la Llengua Materna i el Dia Internacional del Guia de Turisme formen precisament aquest díptic discret però poderós: un ens recorda que la paraula primera que ens nombra el món és arrel i futur, l’altre que eixa paraula necessita cossos, mirades i oficis que la facen circular pels carrers, pels museus i pels paisatges. Si ho pensem bé, reivindicar la llengua pròpia i dignificar la professió del guia són dues maneres d’exigir el mateix: el dret a visitar, entendre i estimar el nostre patrimoni sense renunciar a la pell lingüística que ens fa qui som.
No és una qüestió folklòrica ni un detall pintoresc per a fullets promocionals. La llengua materna és el primer mapa cognitiu amb què tracem la realitat. Quan arribem a un monument, a una ruta natural o a un barri històric, el relat que ens l’explica pot obrir o tancar portes. Una explicació feta en una llengua aliena pot ser útil per a casos concrets, però si eixa és l’única via, estem empobrint l’experiència i expulsant, subtilment, molta gent. La llengua no és només un instrument; és memòria, és humor, és matís, és complicitat. Un guia que parla la teua llengua és capaç de transmetre el batec de la història amb aquelles paraules que te la fan pròxima i viva. I eixa proximitat no és un caprici: és la diferència entre consumir un producte i participar d’una herència.
Ens agrada repetir que el turisme ha d’evolucionar cap a un model sostenible, però parlem massa poc de sostenibilitat cultural i lingüística. De què ens servix limitar fluxos i protegir ecosistemes si, alhora, uniformitzem el relat fins al punt de convertir cada visita en una còpia global, intercanviable, desconnectada del lloc que diu descriure. La sostenibilitat també és que una família puga recórrer un poblat ibèric, una alqueria o una fàbrica siderúrgica sabent que el fil narratiu es teixirà en la seua llengua, amb referents compartits i amb una pedagogia que no els faça sentir estrangers a casa. Quan això passa, naix un turisme que cuida, perquè el llenguatge amb què mires el patrimoni determina la cura que li dispenses.
El Dia de la Llengua Materna ens interpel·la sobre les desigualtats que travessen les llengües. En molts territoris, la llengua pròpia viu en una contradicció amarga: és part fonamental del producte turístic, però queda relegada en la mediació professional. S’utilitza per fer marca, per posar títols i lemes, per fotografiar rètols bonics, però s’esvaeix quan toca explicar el fons. Hi ha visites guiades on la llengua local apareix com a decorat, mentre el discurs principal transcorre en una llengua franca que, per pragmatisme comercial, s’ha convertit en regla. Això no és inevitable. És una decisió, i tota decisió pot ser revisada si tenim clar el que ens juguem: la capacitat d’interpretar el nostre món des de la nostra mirada.
La figura del guia de turisme és crucial en aquest debat. Un guia no és un altaveu que recita dates i noms. És un mediador cultural que tria quin relat preval, quines veus es rescaten, quin vocabulari es normalitza i quin queda al marge. Quan un guia pot treballar plenament en la llengua del públic local, el relat guanya profunditat i confiança. Quan pot alternar registres, citar referents literaris propis, fer humor contextual, posar noms a les coses amb les paraules d’ací, es produeix una aliança entre lloc i llenguatge que transforma la visita en una experiència d’autoestima col·lectiva. Al contrari, quan la llengua pròpia queda sempre en segon plat, el missatge subliminal és devastador: per a entendre el que som, cal canviar de veu.
No es tracta d’enfrontar llengües ni de tancar-se al món. El plurilingüisme és una riquesa, i un bon sistema de guiatge ha d’oferir opcions per a visitants de procedències diverses. Però el problema comença quan el plurilingüisme s’entén com una excusa per prescindir de la llengua local en el seu propi territori. Si a un museu o en una ruta patrimonial és fàcil trobar opcions en llengües globals i difícil reservar un torn en la llengua del país, hi ha un desequilibri que cal corregir. El dret a ser atés i comprés en la pròpia llengua no és un privilegi identitari, és una peça bàsica de la democràcia cultural. I en el turisme, que és una escola informal potentíssima, eixe dret ha de ser exigible.
La professionalització i la dignificació del sector són part de la solució. Necessitem que les administracions i les empreses entenguen que la formació lingüística específica per a guies no és un extra, és un requisit de qualitat. Cal dotar d’eines perquè els equips puguen treballar amb materials, glossaris, relats i metodologies en les llengües del territori, amb criteris rigorosos i actualitzats. Cal retribuir eixa competència, reconéixer-la en la contractació pública i privada, i fer-la visible en la comunicació. Quan un visitant local entra a una web de reserves i comprova que hi ha torns en la seua llengua, que els fullets i les audioguies no són simples traduccions maldestres, que l’atenció telefònica és realment bilingüe o plurilingüe, comprén que aquell espai és casa seua també en la paraula.
La llengua materna no és només un mitjà per a rebre informació; és l’espai on habiten les emocions. El record que queda d’una visita no és una llista de dades, sinó un grapat d’imatges lligades a paraules que ens han tocat. Per això un mateix relat pot ser oblit en una llengua i memòria en una altra. Per això una guia que et parla en la teua llengua pot transformar un carrer, un pont o una peça de ceràmica en una història que voldràs contar a algú estimat. Si el turisme vol de veres ser transformador, no pot renunciar a eixa connexió íntima que només es produeix quan el llenguatge no és una barrera, sinó una llar.
No ens enganyem: hi ha resistències. Encara hi ha qui pensa que apostar per la llengua pròpia és tancar mercats. És just el contrari. Quan un territori mostra orgull i solvència en la seua llengua, suma valor, singularitat i credibilitat. Les persones que ens visiten no busquen una còpia més del discurs global; busquen autenticitat. I l’autenticitat comença per la manera com ens contem. Si som incapaços de fer-ho en la llengua que ens ha fet, l’autenticitat es queda en una màscara decorativa. Reforçar l’oferta en la llengua local no exclou ningú; al contrari, convida a compartir un tresor amb qui ve de fora i necessita traduccions, però també amb qui viu a prop i vol reconéixer-se.
El Dia Internacional del Guia de Turisme és una ocasió magnífica per recordar que darrere de cada bona visita hi ha persones que investiguen, que s’actualitzen, que escolten i que es deixen la veu perquè la ciutat o el paisatge tinguen paraules a l’altura. A eixes persones cal donar-los condicions dignes, estabilitat i una política lingüística clara que els permeta treballar sense demanar perdó per usar la llengua del lloc. El Dia de la Llengua Materna, per la seua banda, ens recorda que les llengües viuen quan s’usen en tots els espais, també en els que aparentment són només d’oci. No hi ha àmbit neutral: si la llengua pròpia no és protagonista en el turisme, acabarà sent figurant en la resta d’escenaris.
La crida, per tant, és directa. A les institucions, perquè planifiquen i exigisquen ofertes reals en la llengua del territori a museus, jaciments, parcs naturals i empreses de visites, i perquè incorporen la competència lingüística com a criteri de qualitat i de contractació. Als operadors i empreses, perquè deixen d’entendre la llengua local com un cost i l’assumisquen com una inversió en identitat, diferenciació i fidelitat. Als guies, perquè reclamen espais, formació i reconeixement i, quan puguen, continuen sembrant relat en la llengua que els vincula al lloc. A les escoles i famílies, perquè trien propostes en la llengua pròpia i convertisquen les eixides culturals en un acte de transmissió lingüística alegre. I a cadascú de nosaltres, perquè quan reservem una visita demanem, de manera natural, que ens atenguen en la nostra llengua, i si no és possible, preguntem per què.
Celebrar el Dia de la Llengua Materna i el Dia Internacional del Guia de Turisme alhora és recordar-nos que el viatge més important és el que fem cap a nosaltres mateixos. Visitar un lloc en la nostra llengua no és quedar-se tancats en cap identitat estreta; és obrir les finestres perquè l’aire entre i renove la casa. És fer que allò que veiem prenga el color exacte que li correspon al nostre pensament i al nostre cor. És garantir que el futur del turisme no siga només sostenible en números i en ecosistemes, sinó també en dignitat. Ara és el moment de fer-ho possible. Demanem-ho, exigim-ho, programem-ho i fem-ho. Perquè un territori es cuida també en la manera com es conta, i la manera més honesta, més humana i més potent de contar-nos és, sempre, en la llengua que ens va ensenyar a dir món.