El Día Mundial del Hipopótamo, que se celebra cada 15 de febrer, sol passar discretament entre commemoracions més mediàtiques. Però enguany, proposaria que li donàrem una volta —o millor dit, que el miràrem del revés. Literalment. Perquè, de sobte, m’ha vingut al cap aquella peça cultural tan infravalorada com inexistent: “La Canció del Hipopòtam al Revés: Omatopopih”.
Sí, Omatopopih. El mateix hipopòtam, però amb la pell conceptual girada com un mitjó. I potser aquesta és exactament la metàfora que necessitem per parlar d’este animal que viu en un equilibri precari entre mite, caricatura i desastre ecològic.
Quan el món gira… i el hipopòtam també
En la cançó imaginària, Omatopopih camina cap arrere, s’alça d’esquena i canta en un idioma que s’evapora abans d'arribar a l’oïda. No té massa sentit, i precisament per això funciona com a símbol.
Perquè els hipopòtams són així: titans que pareixen inventats, massa grans, massa pesats, massa silenciosos quan volen i massa perillosos quan no.
I tanmateix, la majoria de nosaltres només pensem en ells com animals simpàtics de zoològic o protagonistes de dibuixos animats. Ens hem quedat amb la versió Disney i no amb l’original, potser perquè aquest original és massa real, massa fosc, massa “del revés”.
El costat que no volem mirar
Mirar el hipopòtam “del dret” implica recordar que és una de les espècies africanes més amenaçades per la pèrdua d’hàbitat i la pressió humana. Però mirar-lo del revés, a l’estil Omatopopih, implica anar més enllà: entendre que el que realment està desordenat no és l’animal, sinó nosaltres.
En la cançó hipotètica, el hipopòtam invertit no viu en un riu: viu en un desert líquid, una metàfora del futur que li espera si no canvien les coses.
Els seus passos, que en la versió normal serien pesats i profunds, fan eco cap amunt —com si el terra fóra sostre i la gravetat, una mentida.
Així també és la nostra relació amb la natura: un eco que no sabem interpretar, un avís que va cap amunt perquè ja no queda cap avall.
Riure’s del món és una manera de salvar-lo
El millor de Omatopopih és que no és només una figura poètica, sinó una invitació a pensar la conservació ambiental des de la creativitat. Perquè la ciència i la política són necessàries, però la imaginació és el que fa que ens importe de veritat una causa.
Celebrar el Día Mundial del Hipopótamo no hauria de ser només compartir fotos de cries adorables sinó recordar-nos que:
- és un animal clau en el seu ecosistema,
- està amenaçat,
- i és víctima directa d’un planeta que també s’està girant del revés.
Potser necessitem més cançons absurdes per adonar-nos de les realitats serioses.
Omatopopih com a brúixola moral
El hipopòtam al revés és, al cap i a la fi, un mirall del nostre món capgirat: un món que diu que vol protegir la natura però que continua desbordant-la. Un món que celebra dies internacionals mentre perd espècies entre dies laborables.
En este sentit, Omatopopih no és només la cançó del hipopòtam invertit.
És la cançó d’un planeta que ens demana que el tornem a posar del dret.
I, potser, si algun dia aconseguim que la lletra i la melodia quallen —encara que siga en un idioma que no existeix— també aconseguirem que els hipopòtams tornen a viure en un món que sí que existisca.