A Montiber, la terra no és un recurs abstracte ni una superfície disponible per a qualsevol macroprojecte disfressat de futur. A Montiber, la terra és vida, és treball, és memòria i és dignitat. Per això la macroplanta de PowerCo no és només un projecte industrial més, sinó una agressió directa a un territori que ja ha patit massa silencis i massa renúncies. I és precisament per això que la Plataforma en Defensa de Montiber ha alçat la veu amb una contundència que ja no admet matisos: prou de convertir Montiber en una zona de sacrifici.
La destrucció de fanecades de camps en producció no és un dany col·lateral, és una decisió política i empresarial que menysprea el valor real del territori. A Montiber, cada camp és el resultat de generacions de treball, de cures, de coneixement agrari i de resistència. Arrasar-los per a instal·lar una macroplanta és un acte de violència territorial que s’intenta justificar amb discursos de modernitat i sostenibilitat, però que en realitat respon a una lògica de concentració de poder i de benefici privat.
La Plataforma ho ha dit clar: no s’oposa a les energies renovables, s’oposa a un model que utilitza la paraula “renovable” com a escut per a legitimar la destrucció. La transició energètica no pot basar-se en repetir els mateixos esquemes extractius que han degradat el territori durant dècades. No pot ser que, en nom del clima, es condemne a Montiber a perdre el seu teixit agrari, la seua biodiversitat i la seua identitat. No pot ser que es presente com a inevitable allò que és, en realitat, una elecció interessada.
PowerCo i les institucions que li fan de crossa han intentat vendre el projecte com una oportunitat històrica. Però a Montiber, la gent sap perfectament què significa una oportunitat que comença destruint allò que funciona. Els camps en producció no són un obstacle per al progrés, són un pilar de sobirania alimentària, de diversitat econòmica i de cohesió social. Substituir-los per una macroplanta és apostar per un futur més pobre, més dependent i més vulnerable.
A més, la macroplanta no arriba sola. Arriba amb un model que concentra el poder energètic en mans d’una multinacional, que decideix des de fora què es fa i què es desfa a Montiber. Arriba amb una infraestructura que multiplicarà l’impacte ambiental i paisatgístic. Arriba amb un relat que presenta el territori com un espai buit, com si la vida que hi ha no comptara, com si la gent que hi viu fóra un detall menor en un pla estratègic.
La Plataforma en Defensa de Montiber ha denunciat també la falta de transparència i la pressió institucional. Massa decisions s’han pres d’esquena al territori, massa documents s’han tramitat amb presses, massa promeses s’han fet sense garanties. I mentre tant, les persones que treballen la terra han hagut d’escoltar que els seus camps són “substituïbles”, que el seu treball és “poc rendible”, que el seu paisatge és “millorable”. És una falta de respecte intolerable.
A Montiber, la gent no demana privilegis, demana justícia. Demana que la transició energètica siga realment sostenible, no només en termes d’emissions, sinó també en termes socials i territorials. Demana que abans d’arrasar camps productius es prioritzen teulades, polígons, espais degradats i superfícies ja alterades. Demana que les renovables siguen una oportunitat per a democratitzar l’energia, no per a reforçar el poder de les grans corporacions. Demana que es respecte la vida que ja existeix abans de prometre una vida futura que només beneficia uns pocs.
La Plataforma ho ha expressat amb una claredat que incomoda: Montiber no és un solar industrial, Montiber és un territori viu. I un territori viu no es pot gestionar com si fóra un tauler de joc. Quan es destrueix un camp, no es perd només un espai físic, es perd una manera de relacionar-se amb la terra, es perd biodiversitat, es perd economia local, es perd futur. I això no es compensa amb diners ni amb discursos.
La macroplanta de PowerCo és un símbol d’un model que cal frenar. No perquè les renovables siguen un problema, sinó perquè la manera com s’estan implantant és profundament injusta. La Plataforma en Defensa de Montiber no està defensant el passat, està defensant la possibilitat d’un futur que no passe per la destrucció del present. Un futur on la transició energètica siga compatible amb la vida agrària, amb el paisatge, amb la biodiversitat i amb la dignitat de les persones que habiten el territori.
A Montiber, la gent ha dit prou. I quan un territori diu prou, el que està fent és recordar que té dret a existir, a decidir i a ser respectat. La macroplanta de PowerCo no és inevitable. El que és inevitable és que Montiber continue defensant-se mentre hi haja qui vulga convertir-lo en un espai sacrificable.
Montiber no es ven. Montiber es defensa. I eixa defensa és, hui, una de les lluites més justes i més necessàries del nostre país.