El 14 de febrer no és només el Dia dels Enamorats. És també el Dia Mundial del Cine, el Dia Mundial de l’Energia, el Dia de les Cardiopaties Congènites, el Dia Europeu de la Salut Sexual i el Dia Mundial dels Sons Curatius. Massa commemoracions per a un sol dia? Potser sí. Però també és el marc perfecte per construir una història on tot encaixa com un bon pla seqüència.
Així naix “Catorze”, un relat cinematogràfic amb un toc de gir inesperat digne de Tarantino — però sense sang ni samarretes tacades.
🎞️ Una ciutat que batega a ritme de cinema
El Cinema Imperial lluïa una façana brillant, quasi màgica. El gran cartell del dia anunciava:
“14 de febrer – Marató especial: Amor, Energia i Vida”
La plaça era un formiguer de gent, parelles fent-se fotos, estudiants, curiosos, apassionats del cine i fins i tot algun científic despistat. Entre ells, Clara, una cardiòloga acostumada a escoltar silencis de cor. Tenia la mirada decidida i una carpeta plena d’informes.
Al seu costat, Dani, tècnic de so i amant del seté art, lluitava amb un cable rebel.
—Estàs segur que açò funcionarà? —li preguntà Clara.
—Hui és 14 de febrer. Quan tot el món celebra l’amor, fins i tot els cables es porten bé, —respongué Dani.
Però just en aquell moment, un batec fort i estrany, amplificat pels altaveus, els féu callar.
🔥 Un experiment que uneix ciència, so i sentiments
Dins del cinema, la sala principal s’havia transformat en un espai semiartístic, semicientífic: altaveus terapèutics, bicicletes que generen energia, pantalles múltiples i un escenari improvisat. Clara prengué la paraula davant del públic.
—Hui el cinema serà més que imatges. Serà vibració, energia i vida. Volem demostrar com el so pot curar, com l’energia pot transformar i com l’amor… bé, l’amor ja fa la seua part.
Dani llançà una seqüència de sons curatius, vibracions que pareixien bategar amb la sala.
Just després, començava la projecció: un curtmetratge sobre una xiqueta amb una cardiopatia congènita que somiava ser directora de cinema. Entre llàgrimes i aplaudiments, el públic s’emocionava. L’energia generada per les bicicletes il·luminava un mural:
“L’amor també és salut.”
Tot era perfecte. Massa perfecte.
I és llavors quan aparegué Juli, l’exparella de Clara, amb un ram de roses i un aire d'antagonista de pel·lícula.
—Clara, hem de parlar.
—Ara no.
—És important.
Es féu un silenci tens. Tarantino hauria somrigut.
💥 El gir final que ningú esperava
Juli pujà a l’escenari i mostrà una pen drive com si fos una peça clau d’un thriller.
—Açò canvia la vostra projecció. I la meua vida.
La posà al projector. A la pantalla aparegué un vídeo casolà on ell mateix instal·lava equips de so i muntava escenes.
Clara el mirava sense entendre res.
—Eixe curt que heu vist… l’he produït jo, digué Juli.
La sala murmurava. Dani parpellejava, confós.
—Volia demanar-te perdó, Clara. No vaig saber estar quan havies de cuidar cors —i el teu era el primer. Vaig fer aquesta pel·lícula perquè el cinema m’ha ensenyat a escoltar. I perquè sabia que Dani t’ajudaria a reconstruir allò que jo vaig trencar.
Clara i Dani es miraren. La sala contingué la respiració.
—Això… no m’ho esperava, murmurà Dani.
—Jo tampoc, respongué Clara amb un somriure trist però agraït.
Juli féu una última reverència.
—Si l’amor és energia, Clara… jo només vull que la teua siga renovable.
La sala esclatà en somriures, aplaudiments i alguna llàgrima emocionada.
Clara es girà cap a Dani.
—Si vols… podem continuar este camí junts. Ciència, cinema i cors amb ritme propi.
I ell, tímid però segur:
—Només si fem pel·lícules que salven vides.
Els sons curatius tornaren a sonar. La pantalla final mostrava:
“14 de febrer: estima, vibra i viu.”