He llegit amb deteniment l’article del Clavari 2026 sobre la situació que viu la Cofradia de la Puríssima Sang i el debat sobre la participació de les dones. Com a persona confrare, sent la necessitat de manifestar que moltes de les afirmacions que s’hi fan no em representen. No en el meu nom es pot presentar la demanda d’igualtat com una amenaça, ni es pot reduir un debat legítim a una qüestió de pressions o fractures internes. El que està en joc és molt més profund: és la coherència entre allò que diem que som i allò que realment fem.
La Setmana Santa saguntina és, efectivament, una tradició de segles. Però cap tradició que haja perdurat tant de temps ho ha fet sense evolucionar. La història de la nostra festa és la història d’un col·lectiu que ha anat adaptant-se, transformant-se i reinterpretant-se. El patrimoni no és una peça de museu, és un organisme viu. I un organisme viu només sobreviu si sap incorporar allò que la societat considera fonamental. Hui, la igualtat és un d’aquests fonaments. No és una moda ni una consigna; és un principi bàsic de convivència.
Quan es diu que la polèmica posa en risc la cohesió interna, convé recordar que la fractura no la genera qui demana participar, sinó qui manté una porta tancada. La convivència no es trenca perquè un col·lectiu reclame un dret, sinó perquè se li nega. I negar-lo en nom de la tradició és una contradicció profunda: les tradicions que exclouen acaben debilitant-se, perquè deixen de representar el conjunt de l’entorn que les sosté. Si la Setmana Santa és de tot el poble, també ha de ser-ho per a les dones que volen formar-ne part en igualtat de condicions.
També es diu que reduir la festa a un únic debat és injust per a les persones que hi treballen durant anys. I és cert que darrere de cada acte hi ha un esforç immens, sovint invisible. Però precisament per respecte a eixe esforç, cal evitar que la nostra festa siga notícia per motius que no honoren eixa dedicació. No és la reivindicació d’igualtat la que opaca el treball de les majoralies; és la resistència a acceptar-la. Quan una tradició es veu qüestionada per discriminar, el problema no és el qüestionament, sinó la discriminació.
Com a persona confrare, també m’interpel·la la idea que la identitat de la festa puga veure’s amenaçada per la inclusió. La identitat no és una peça fràgil que es trenca si s’hi incorpora algú més. La identitat es reforça quan és capaç d’abraçar la diversitat del poble que la manté viva. Sagunt és plural, és obert i és capaç d’avançar. No podem defensar que la Setmana Santa és patrimoni de totes i tots mentre mantenim pràctiques que exclouen una part de la realitat social que la conforma.
El clavari afirma que la tasca no és triar entre passat i futur, sinó articular-los. I en això coincidisc plenament. Però articular-los implica reconéixer que el futur no pot construir-se sobre exclusions que ja no tenen cabuda en una societat democràtica. La igualtat no és una amenaça per al patrimoni; és la garantia que continuarà sent rellevant. El vertader perill per a la festa no és la inclusió, sinó l’immobilisme.
Per això, com a persona confrare, sent la necessitat de dir amb serenitat però amb fermesa: no en el meu nom. No en el meu nom es justificarà la discriminació com una singularitat històrica. No en el meu nom es presentarà la igualtat com un risc. No en el meu nom es farà servir la tradició per frenar un avanç que és just, necessari i inevitable.
La Setmana Santa saguntina és massa estimada i massa valuosa per quedar atrapada en un debat que altres llocs ja van resoldre fa temps. El futur de la festa passa per ser de totes i tots. Només així continuarà sent un patrimoni viu, i no un record fossilitzat d’allò que vam ser.