Cada any, quan arriba el Día Europeu de la Igualtat Salarial, es repetix la mateixa fotografia: dades que incomoden, informes que confirmen que la bretxa salarial persisteix, discursos institucionals carregats de bones paraules i un silenci social que, a poc a poc, s’ha anat convertint en un soroll de fons. Com si parlar de desigualtat salarial fóra un ritual obligat, una mena de litúrgia moderna que celebrem perquè toca, però que no ens mou prou per a canviar res de manera profunda. Tanmateix, quan una realitat es manté durant dècades, quan afecta milions de dones, quan limita vides i projectes i quan la societat es resigna subtilment, és moment de parlar més fort que mai.
La desigualtat salarial no és un error comptable. És un reflex directe del sistema social que hem construït. És la marca visible d’un mecanisme que assigna rols, privilegis i expectatives diferents segons el gènere. La bretxa no apareix perquè sí, ni és un malentés, ni és fruit d’eleccions individuals desconnectades del context. Naix d’un entramat que comença molt abans que una dona firme un contracte i que continua actuant després que abandone l’oficina. Per això, aquest dia no pot ser només una jornada commemorativa; ha de ser un toc contundent a les consciències.
És important recordar que la bretxa salarial no és només la diferència entre el que cobra un home i una dona en un mateix lloc de treball, que ja seria prou greu. És també la concentració de dones en professions pitjor pagades, la poca presència femenina en llocs de direcció, la maternitat penalitzada, les interrupcions de carrera no reconegudes, les jornades reduïdes que s’assumeixen quasi sempre en femení i la falta de corresponsabilitat real en les cures. És, en definitiva, la suma de totes les desigualtats que ens travessen. La bretxa és el resultat d’un llarg passadís on les dones avancen amb obstacles que els homes, massa sovint, ni tan sols veuen.
Això no vol dir que tots els homes siguen culpables ni que totes les dones patisquen el mateix. Vol dir que el sistema està construït amb una asimetria incorporada, com un edifici que s’alça ja tort des de la primera pedra. Quan les regles del joc es dissenyen sense tindre en compte la diversitat de vides i experiències, el resultat sempre és injust. I no hi ha manera d’arreglar una injustícia mirant cap a un altre costat.
Aquest dia hauria de fer-nos reflexionar sobre el fet que la igualtat formal, la que figura en les lleis i en els discursos, no és suficient. Podem tindre normes que prohibixen la discriminació salarial, però si a la pràctica no s’inspecciona, no es sanciona i no es corregeix, la llei queda reduïda a un paper sense força. Massa empreses continuen funcionant amb criteris opacs, massa processos de promoció continuen depenent de xarxes informals on les dones entren tard o no entren mai, massa tasques invisibles continuen recaient sobre elles sense reconeixement econòmic.
També massa discursos, encara hui, culpen les dones per les seues pròpies desigualtats. Que si trien carreres menys pagades, que si opten per treballs més conciliadors, que si tenen més sensibilitat per les cures. Però aquestes suposades eleccions no es produïxen en un buit. Són decisions influïdes per la socialització, per les expectatives familiars, pel pes cultural, per la falta de referents, per l’escassetat de polítiques públiques que faciliten altres camins. Dir que les dones cobren menys perquè trien diferent és no entendre res. És confondre llibertat amb obligació i responsabilitat personal amb estructures que condicionen cada pas.
El Día Europeu de la Igualtat Salarial també hauria de servir per a parlar dels silencis. El silenci de moltes treballadores que no s’atrevixen a preguntar per què cobren menys. El silenci d’empreses que preferixen no publicar les seues dades salarials. El silenci de col·legues que saben que hi ha injustícies, però no volen ser assenyalats. El silenci d’una societat que continua valorant més un directiu agressiu que una líder empàtica, més un currículum masculinitzat que una trajectòria plena d’interrupcions de cura. Els silencis, tots junts, són una forma de violència subtil, però molt efectiva.
Per això és fonamental recordar que la igualtat salarial no és només un objectiu feminista; és un objectiu democràtic. Una societat on la meitat de la població cobra menys per motius socials i culturals no és una societat madura. Una economia que es permet perdre talent femení perquè no sap reconéixer-lo en termes salarials és una economia que camina coixa. I un estat que no garanteix la igualtat efectiva en el salari està traint un principi bàsic: a igual feina, igual sou.
La bretxa salarial té conseqüències que molta gent no veu. No és només el present; és també el futur. És la bretxa en pensions, en estalvi, en independència econòmica. És la vulnerabilitat de moltes dones en situacions de violència masclista perquè no poden marxar si no tenen autonomia econòmica. És la dificultat per accedir a una llar, per formar una família, per planificar la vellesa. La desigualtat salarial no és una dada econòmica; és un tall en la dignitat.
Aquest dia ens convida a mirar-nos als ulls i a reconéixer que no n’hi ha prou amb condemnar la bretxa. Cal actuar. Cal salaris transparents, processos de selecció nets, polítiques de conciliació que no penalitzen les dones, corresponsabilitat real a casa i al treball, educació que trenque rols i empreses que entenguen que la igualtat és una inversió. Cal canviar mentalitats, però també estructures. I això només s’aconseguix si hi ha voluntat política, compromís social i valentia individual.
Però res de tot això passarà si continuem pensant que el temps ho arreglarà. El temps, sol, només consolida les injustícies. Per això aquesta jornada ha de convertir-se en un punt d’inflexió. Una invitació directa a deixar de donar per normal el que és injust. Una crida a les institucions perquè passen de les paraules als fets. Una demanda a les empreses perquè obrin les seues dades i assumisquen la responsabilitat de corregir desigualtats. Una empenta a la societat perquè deixe de tolerar el que condena en teoria.
I sobretot, una invitació a cadascú de nosaltres a fer soroll, a preguntar, a exigir, a no conformar-se, a defensar la igualtat salarial no com una idea abstracta, sinó com una necessitat vital. Perquè darrere de cada euro de diferència hi ha una vida que podria ser diferent. Hi ha projectes que podrien créixer. Hi ha futur que podria ser més just.
Aquest día no és un recordatori amable; és un crit. Un crit que diu que la paciència s’ha acabat, que les excuses ja no valen, que la igualtat salarial no és una promesa, sinó un deure. Ja no podem esperar més. És el moment de trencar la bretxa, no de continuar mesurant-la. I això depén de nosaltres. De tots nosaltres.