Hi ha dies que semblen fets a mida per recordar-nos qui som, d’on venim i cap a on anem. El Dia Internacional de la Llengua Materna és un d’eixos moments en què el món s’atura un instant per mirar-se al mirall i preguntar-se quina veu utilitza per contar-se. I ací, en terres valencianes, la coincidència amb les Falles no és només una casualitat del calendari: és una metàfora perfecta. Perquè si hi ha un lloc on la llengua materna no només es parla, sinó que es crema, es canta, es critica, es balla i es planta enmig del carrer amb orgull, és precisament en aquesta festa que transforma la ciutat en un escenari col·lectiu.
La llengua materna, per a nosaltres, no és un concepte abstracte. No és una etiqueta sociolingüística ni un apunt de manual. És la veu que ens ha contat rondalles, la que ens ha renyat, la que ens ha fet riure, la que ens ha explicat què és un ninot, què és una mascletà i per què la pólvora té el poder de fer-nos sentir vius. És la llengua que s’escola entre les taules del casal, que s’alça en els discursos de les falleres majors, que es filtra en els llibrets i que es manté tossuda, com una flama que no vol apagar-se.
I és precisament aquesta tossuderia la que molesta a alguns. Perquè el valencià, quan es mostra amb naturalitat, quan ocupa l’espai públic sense demanar permís, quan es fa visible i audible, recorda que existim. I això, per a determinats sectors que preferirien un país silenciat, és un problema. Però les Falles, amb tota la seua exuberància, són un antídot contra la invisibilitat. Són una festa que no sap callar, que no vol callar i que, de fet, no pot callar. I en eixe soroll, en eixa música, en eixa sàtira, la llengua es fa forta.
La cultura festiva valenciana té una virtut que sovint passa desapercebuda: és una escola de llengua sense que ningú ho haja planificat. No hi ha un currículum oficial, ni un decret, ni una assignatura. Hi ha vida. Hi ha convivència. Hi ha tradició. Hi ha un teixit social que funciona com una xarxa de transmissió lingüística més eficient que moltes campanyes institucionals. En un casal, el valencià no és una opció; és l’ambient. És la manera natural de parlar de la loteria de Nadal, de la paella del diumenge, del monument que enguany “ha eixit més car que mai”, del president que no troba voluntaris per a muntar la carpa, de la xiqueta que s’ha aprés el vers de presentació i el recita amb una gràcia que faria plorar a qualsevol iaia.
I és que les Falles tenen una cosa que cap política lingüística pot comprar: afecte. La llengua que es parla en festa és una llengua estimada, compartida, celebrada. No és una llengua imposada ni defensada amb dents i ungles per obligació. És una llengua que es viu. I quan una llengua es viu, es transmet. Quan una llengua es transmet, perd la por. I quan perd la por, es fa indestructible.
Per això resulta tan irònic que, mentre el món celebra el Dia de la Llengua Materna, ací encara hi haja qui es pregunta si el valencià “serveix per a alguna cosa”. Com si una llengua necessitara justificar-se. Com si no fora suficient ser la llengua que ha contat la nostra història, que ha posat nom als nostres carrers, que ha descrit els nostres paisatges i que ha donat forma a la nostra manera d’entendre el món. Com si no fóra prou ser la llengua que ha creat una de les tradicions festives més potents d’Europa.
La sàtira fallera, per exemple, és un monument lingüístic en si mateixa. És un exercici de llibertat que només pot existir en una llengua viva. Els llibrets són un espill de la societat, un espai on la crítica política, social i cultural es fa amb humor, amb mala bava i amb una creativitat que ja voldrien molts columnistes. I tot això, en valencià. No perquè siga obligatori, sinó perquè és natural. Perquè la festa parla com parla la gent. I la gent, quan es deixa de complexos, parla valencià.
La música també juga el seu paper. Els pasdobles, les cançons populars, les melodies que acompanyen les cercaviles i els actes oficials formen part d’un imaginari compartit que només té sentit en la nostra llengua. Quan sona Paquito el Chocolatero, no cal traducció. Quan una banda interpreta un pasdoble dedicat a una falla, la llengua que el titula i el contextualitza és la nostra. I això crea comunitat. Crea identitat. Crea memòria.
Però potser el més important de tot és el paper de les comissions infantils. Eixes xiquetes i xiquets que, sense adonar-se’n, aprenen valencià mentre juguen, mentre assagen un ball, mentre preparen una presentació o mentre escolten els majors discutir sobre si enguany la falla gran és massa moderna o massa clàssica. La llengua entra per osmosi, sense esforç, sense pressió. I això és un regal. Un regal que moltes llengües minoritzades del món no tenen. Un regal que no podem donar per fet.
Perquè sí, el valencià és una llengua minoritzada. No minoritària, que és una altra cosa. Minoritzada. És a dir, una llengua que ha sigut arraconada, menystinguda, invisibilitzada i, en alguns moments de la història, directament prohibida. I malgrat tot, ací està. Plantada com un monument faller, resistint al vent, a la pluja i a les modes. I quan arriba la nit de la cremà, no s’apaga. Al contrari: renaix. Perquè la llengua no és de cartó pedra. La llengua és de carn i ossos. És de veu i de memòria. I això no es crema.
Hi ha qui diu que les Falles són una festa del passat. Que si el fum, que si el soroll, que si la tradició és massa antiga per al món modern. Però el que no entenen és que precisament en eixa barreja de tradició i actualitat hi ha la força de la festa. Les Falles són un organisme viu que s’adapta, que evoluciona, que incorpora noves formes d’expressió sense perdre l’essència. I eixa essència és, en gran part, lingüística. Perquè una festa sense llengua és només un decorat. I ací no fem decorats: fem vida.
El Dia de la Llengua Materna ens recorda que cada idioma és un patrimoni que cal protegir. Però ací, més que protegir-lo, el vivim. El defensem sense necessitat de pancartes, simplement parlant-lo. El reivindiquem sense discursos solemnes, simplement fent-lo servir. El celebrem sense museus, simplement vivint-lo en el carrer. I això és el que fa del valencià una llengua tan poderosa: que no necessita justificacions. Només necessita espais. I les Falles li’n donen a cabassos.
És cert que encara hi ha reptes. Que encara hi ha qui es nega a utilitzar-lo en l’àmbit públic. Que encara hi ha institucions que el tracten com si fóra un caprici folklòric. Que encara hi ha prejudicis, complexos i pors. Però també és cert que cada vegada hi ha més gent que el parla amb naturalitat, que el transmet als fills, que el reivindica en el treball, que el utilitza en xarxes socials, que el incorpora a la seua vida quotidiana sense demanar permís. I això és imparable.
Les Falles, en aquest sentit, són un termòmetre social. Quan una festa tan massiva, tan popular i tan transversal utilitza el valencià com a llengua vehicular, vol dir que la llengua està viva. I no només viva: està forta. Està arrelada. Està estimada. I això és el millor indicador de futur que podem tindre.
Per això, en un dia com hui, cal dir-ho sense por: el valencià és la nostra llengua materna, la nostra veu i la nostra festa. És la llengua que ens fa poble, que ens fa comunitat, que ens fa sentir part d’una història compartida. És la llengua que ens connecta amb els nostres avantpassats i que, al mateix temps, ens projecta cap al futur. És la llengua que ens permet riure’ns de nosaltres mateixos, criticar el poder, celebrar la vida i plorar quan toca.
I mentre hi haja Falles, hi haurà valencià. Perquè la festa és un refugi, un escenari i un altaveu. És un espai on la llengua no només sobreviu, sinó que brilla. I això, en un món on tantes llengües desapareixen cada any, és un miracle. Un miracle que no cau del cel, sinó que construïm entre totes i tots. Amb cada paraula, amb cada vers, amb cada llibret, amb cada conversa de casal, amb cada crit de “senyor pirotècnic, pot començar la mascletà”.
El valencià no és només una llengua. És una manera de ser. I les Falles no són només una festa. Són una declaració d’intencions. Una manera de dir al món que no ens rendim, que no ens amaguem, que no renunciem a la nostra identitat. Que som un poble que parla, que canta, que riu i que crema. I que, malgrat tot, continua.
I això, al cap i a la fi, és el que significa tindre una llengua materna: tindre una veu pròpia. Una veu que no s’apaga. Una veu que, com la flama fallera, sempre troba la manera de renàixer.