Quan li pregunten a Pep Guardiola com es pot acabar amb el racisme des del futbol, ell respon amb una contundència que descol·loca: “En les escoles. Cal pagar més a les professores i professors. Són les persones que haurien d’estar millor pagades”. La frase, aparentment senzilla, és un míssil contra la hipocresia estructural que envolta el debat sobre el racisme. I és també una invitació a mirar més enllà del terreny de joc, més enllà de les sancions, més enllà de les campanyes de màrqueting que els clubs llueixen un cap de setmana i obliden l’endemà.
Guardiola apunta a l’arrel, no a la fulla. I això, en un món que prefereix cosmètica a transformació, és gairebé revolucionari. El racisme no neix a les grades, ni als vestidors, ni a les xarxes socials. Neix molt abans, en espais on encara confiem que tot és innocència: les escoles, les famílies, els entorns on les criatures aprenen a mirar el món i a mirar-se entre elles. El futbol només és l’aparador on esclata allò que ja estava sembrat.
La pregunta, però, és incòmoda: si sabem que l’educació és clau, per què continuem tractant el professorat com si fos un recurs prescindible? Per què acceptem que les persones que eduquen les generacions futures treballen amb salaris insuficients, condicions precàries i un reconeixement social minvat? Guardiola, sense voler fer política partidista, fa política de la bona: assenyala el desordre moral d’una societat que paga fortunes a qui marca gols però escatima recursos a qui forma ciutadania.
El futbol, com a fenomen global, té una responsabilitat immensa. No només perquè mou milions de persones, sinó perquè és un espai on es projecten identitats, conflictes i desigualtats. Quan un jugador rep insults racistes, no és un incident aïllat. És el reflex d’un sistema que encara no ha assumit que la diversitat no és una amenaça, sinó una realitat. I és també la prova que les mesures punitives, per si soles, no serveixen. Expulsar quatre energúmens no canvia res si la societat que els ha produït continua intacta.
Per això la resposta de Guardiola és tan potent. No parla de càmeres de vigilància, ni de sancions econòmiques, ni de protocols. Parla d’educació. Parla de dignificar el treball de les persones que ensenyen a conviure. Parla de posar els diners on posem la boca quan diem que volem una societat més justa. I això, en un món que idolatra l’espectacle però menysprea la pedagogia, és gairebé subversiu.
El racisme és un problema estructural, i els problemes estructurals no es resolen amb gestos simbòlics. Necessiten polítiques públiques valentes, inversions sostingudes i un compromís real amb la igualtat. Però també necessiten un canvi cultural profund, i aquest canvi només pot començar en espais on encara és possible sembrar valors abans que prejudicis. Les escoles són aquests espais. O haurien de ser-ho.
La realitat, però, és tossuda. Les escoles sovint estan infrafinançades, massificades i sotmeses a pressions que dificulten qualsevol tasca educativa transformadora. El professorat ha de fer de psicòleg, mediador, gestor de conflictes, referent emocional i, de tant en tant, també d’ensenyant. I tot això amb salaris que no reflecteixen la importància social de la seua feina. Guardiola ho diu clar: si volem una societat menys racista, hem de començar per valorar qui educa.
És evident que el futbol pot fer més. Pot ser un espai de denúncia, de visibilització, de resistència. Pot donar altaveu a les persones que pateixen discriminació. Pot sancionar amb contundència els comportaments racistes. Pot formar els seus professionals perquè entenguen que el seu impacte social va més enllà del marcador. Però el futbol, per si sol, no pot desfer dècades de desigualtats, estereotips i violències. Pot ser part de la solució, però no és la solució.
La solució passa per entendre que el racisme no és un problema de persones individuals, sinó de sistemes. I els sistemes només canvien quan es transformen les condicions materials i culturals que els sostenen. Això implica invertir en educació, en serveis socials, en polítiques d’inclusió, en espais comunitaris. Implica també revisar els privilegis, qüestionar els relats dominants i assumir que la igualtat no és un estat natural, sinó una construcció col·lectiva.
Quan Guardiola diu que cal pagar millor el professorat, està fent una crítica directa a un model econòmic que premia l’espectacle i penalitza la cura. Un model que converteix el futbol en un negoci multimilionari mentre manté les escoles en una precarietat crònica. Un model que diu que l’educació és important, però no prou important com per invertir-hi de veritat. Un model que, en definitiva, alimenta les desigualtats que després esclaten en forma de racisme.
És fàcil indignar-se quan un jugador rep insults racistes. És fàcil condemnar els fets, exigir sancions i fer campanyes de conscienciació. El difícil és assumir que el racisme no és un accident, sinó una conseqüència. I que, si volem eliminar la conseqüència, hem d’actuar sobre la causa. Guardiola ho sap. I per això parla d’escoles, no de estadis.
També és important recordar que l’educació no és només responsabilitat del professorat. És responsabilitat de tota la societat. Les famílies, els mitjans de comunicació, les institucions, els clubs esportius, les empreses, totes tenen un paper en la construcció d’una cultura antiracista. Però el professorat és qui té la tasca més delicada: acompanyar les criatures en el procés de convertir-se en persones capaces de conviure en la diversitat. I això requereix temps, recursos i reconeixement.
El racisme no desapareixerà perquè ho desitgem. Desapareixerà quan deixem de tolerar-lo en totes les seues formes, també les subtils, també les quotidianes. Quan deixem de justificar-lo amb excuses culturals o històriques. Quan deixem de mirar cap a una altra banda. I, sobretot, quan eduquem generacions que entenguen que la diferència no és una amenaça, sinó una oportunitat.
El futbol pot ser un aliat en aquest procés. Pot mostrar que la diversitat és una força, no una feblesa. Pot visibilitzar referents que trenquen estereotips. Pot denunciar les injustícies amb la potència simbòlica que només l’esport té. Però el futbol no pot substituir l’educació. I Guardiola, amb la seua resposta, ens recorda que la lluita contra el racisme no es guanya als estadis, sinó a les aules.
Potser el més revolucionari de la seua afirmació és que posa el focus en allò que realment importa. En un món que celebra els triomfs esportius com si foren gestes èpiques, Guardiola ens recorda que la vertadera victòria és construir una societat on ningú siga discriminat pel color de la pell, l’origen o la identitat. I que aquesta victòria no la marcarà cap davanter, sinó una mestra o un mestre que, amb paciència i dedicació, ensenya a una criatura que totes les persones tenen la mateixa dignitat.
Si volem acabar amb el racisme, hem de començar per aquí. Per dignificar l’educació. Per invertir en les persones que eduquen. Per entendre que la igualtat no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. Guardiola ho ha dit amb claredat. Ara ens toca escoltar-lo i actuar en conseqüència.