L’epilèpsia és un trastorn neurològic crònic que afecta persones de totes les edats i condicions. A les aules, aquesta realitat és més present del que sovint imaginem. Molts centres educatius tenen almenys un alumne amb epilèpsia, i tanmateix encara hi ha desconeixement, pors i mites que dificulten una convivència escolar plena i segura. Parlar d’epilèpsia en el context educatiu significa, sobretot, parlar de drets, inclusió i preparació.
Els centres educatius són entorns on els infants passen gran part del seu temps. Per això, el personal docent i no docent juga un paper essencial en la detecció, actuació i acompanyament de l’alumnat amb epilèpsia. Una escola formada pot convertir una situació de perill en un episodi controlat; una escola desinformada pot afegir risc, angoixa i estigma.
L’epilèpsia no afecta per igual a totes les persones: n’hi ha que tenen crisis molt espaiades, altres més freqüents; algunes són crisis convulsives, però moltes no impliquen convulsions i passen desapercebudes si no se sap identificar-les. Una crisi d’absència, per exemple, pot semblar una distracció o una desconnexió momentània, però forma part de l’activitat epilèptica del cervell. Saber detectar-la permet ajustar expectatives d’aprenentatge i entendre el comportament de l’alumne sense jutjar-lo.
Però formar-se no és només aprendre a reconéixer una crisi; és comprendre que l’epilèpsia no definix la persona ni limita les seues capacitats. L’alumnat amb epilèpsia pot i ha de participar en les activitats escolars com qualsevol altre, amb les adaptacions que calguen en casos concrets. El que realment marca la diferència és la mirada de l’adult: quan el professorat actua amb naturalitat i seguretat, l’alumnat ho fa també. L’escola no sols educa en coneixement, educa en actituds.
Tot i això, cal assumir que en algun moment pot produir-se una crisi i que saber actuar és imprescindible. Els primers auxilis davant d’una crisi epilèptica són senzills i, alhora, fonamentals. El primer pas és mantindre la calma i garantir la seguretat de la persona: retirar objectes perillosos, col·locar-la en una superfície segura i evitar colps. Mai s’ha d’intentar subjectar-la ni introduir res a la boca. Les vies respiratòries s’han de mantindre lliures, i quan la crisi acabe és recomanable col·locar la persona en posició lateral de seguretat. Si la crisi dura més de cinc minuts, si es concatenen diverses crisis o si la persona no recupera la consciència, cal avisar els serveis d’emergència.
Molts centres desconeixen que haurien de disposar d’un protocol individualitzat d’actuació per a cada alumne amb epilèpsia, acordat amb la família i l’equip mèdic. Aquest document especifica el tipus de crisi, els símptomes previs, el temps habitual de duració i, si és necessari, l’administració de medicació d’emergència. Això dona tranquil·litat i evita improvisacions. Una escola preparada és una escola més segura.
A més de la preparació tècnica, és igualment important la sensibilització. L’epilèpsia arrossega un estigma històric que encara hui provoca silencis, vergonya i discriminació. Explicar a l’aula, amb naturalitat i respecte, què és una crisi, per què passa i com podem ajudar, transforma la percepció de l’alumnat i prevenim burles i pors. Quan la informació substituïx el tabú, la convivència millora.
També cal posar el focus en l’impacte emocional. El xiquet o jove que té epilèpsia pot viure amb por que la crisi aparega en públic, enmig de la classe o en una activitat escolar. Això pot limitar la seua participació o generar ansietat. El recolzament del centre, la confidencialitat i un ambient de comprensió ajuden a reduir aquesta càrrega. L’epilèpsia no s’ha de convertir en una barrera invisible que marque la vida escolar.
Finalment, cal recordar que la formació en primers auxilis hauria de ser obligatòria en tots els centres educatius. Saber actuar en una crisi epilèptica, en un ennuegament o davant una aturada cardíaca salva vides. Però és més que això: és educació per a la responsabilitat i la solidaritat. Quan els centres educatius assumeixen aquest compromís, s’està construint una comunitat més preparada i més humana.
L’epilèpsia és una realitat present a les nostres escoles. Normalitzar-la, conéixer-la i saber actuar és una obligació col·lectiva. La seguretat i el benestar de l’alumnat depenen, en gran mesura, de la formació i sensibilitat dels adults que els acompanyen cada dia. Fer de l’escola un espai segur, informat i respectuós és el primer pas per garantir que cap alumne quede arrere per desconeixement o por. I això, en educació, és una qüestió de justícia.