En els últims anys, la política aragonesa ha viscut una transformació profunda que ha anat més enllà de les xifres electorals i dels pactes de govern. Ha sigut una transformació emocional, cultural i territorial, una mena de redescobriment col·lectiu d’allò que significa ser aragonés en un món que sovint imposa velocitats i discursos que no encaixen amb la realitat de les nostres comarques. En aquest context, la irrupció renovada de la Chunta Aragonesista i la figura de Jorge Pueyo han despertat una il·lusió que feia temps que no es veia en l’aragonesisme progressista. No es tracta només d’un resultat electoral, sinó d’una sensació compartida que alguna cosa s’està movent, que hi ha un futur possible que no passa necessàriament per repetir els esquemes de sempre.
La política aragonesa ha estat tradicionalment marcada per la força dels partits estatals, que han condicionat l’agenda i les prioritats del territori. Aquesta realitat ha generat sovint una sensació de dependència, com si Aragó no poguera decidir plenament sobre el seu futur i haguera d’esperar sempre el vistiplau de Madrid. Però al mateix temps, ha anat creixent una consciència crítica, una voluntat de reivindicar la pròpia veu, de defensar un model de desenvolupament que tinga en compte les necessitats reals de les persones que viuen en pobles menuts, en barris perifèrics, en comarques que lluiten contra la despoblació i la falta d’oportunitats. És en aquest caldo de cultiu on la CHA ha trobat un espai per tornar a connectar amb una part de la societat que demana un relat diferent, més arrelat, més valent i més coherent amb la realitat aragonesa.
La figura de Jorge Pueyo ha sigut clau en aquest procés. No només per la seua capacitat comunicativa o per la seua proximitat generacional, sinó perquè ha sabut posar damunt la taula temes que durant massa temps havien estat invisibilitzats o tractats com a secundaris. La llengua, per exemple, ha deixat de ser un tabú per convertir-se en un element de dignitat. Parlar aragonés o català d’Aragó ja no és vist com una excentricitat o una qüestió folklòrica, sinó com una part essencial del patrimoni cultural i emocional del territori. Aquesta normalització, encara incipient, ha sigut possible perquè hi ha hagut persones que han decidit parlar clar, sense complexos, i que han reivindicat la diversitat lingüística com una riquesa i no com una amenaça.
La política, quan es fa des de la proximitat i des de la sinceritat, té la capacitat de transformar percepcions i de generar comunitat. I això és precisament el que ha passat en molts espais on la CHA ha recuperat presència. No es tracta només de discursos, sinó de la sensació que hi ha algú que escolta, que entén les preocupacions quotidianes, que sap què significa viure en un poble on l’autobús passa dos voltes al dia o on el consultori mèdic obri només unes hores a la setmana. Aquesta mirada humana i territorial és la que ha permés que molta gent torne a creure en la política com una eina útil i no com un espectacle allunyat de la realitat.
La “victòria” de la CHA i de Jorge Pueyo, siga quina siga la magnitud concreta en termes de vots o escons, té un valor simbòlic que va més enllà de les xifres. És la victòria d’un relat que reivindica l’autogovern, la sostenibilitat, la defensa del territori i la dignitat de les llengües pròpies. És la victòria d’un projecte que aposta per un Aragó viu, cohesionat i orgullós de la seua diversitat. I és també la victòria d’una generació que ha crescut en un món globalitzat però que no vol renunciar a les seues arrels, que entén que la identitat no és un mur, sinó un pont per relacionar-se amb el món des d’un lloc concret.
Aquesta nova etapa obri també molts reptes. L’aragonesisme progressista haurà de demostrar que és capaç de transformar la il·lusió en polítiques concretes, que pot influir en l’agenda pública i que sap construir aliances sense perdre la coherència. Haurà de defensar un model de desenvolupament que no convertisca el territori en un espai de sacrifici per a interessos externs, que aposte per les energies renovables però amb retorn local, que protegisca els rius i les muntanyes, que pose la vida al centre. Haurà de reivindicar un finançament just i un autogovern real, però també haurà de demostrar que és capaç de gestionar amb responsabilitat i de dialogar amb altres forces polítiques.
La qüestió lingüística continuarà sent un dels grans camps de batalla. La normalització de l’aragonés i del català d’Aragó requerirà valentia, pedagogia i molta paciència. Caldrà superar prejudicis, trencar tòpics i construir un relat inclusiu que faça entendre que les llengües no són eines de confrontació, sinó espais de memòria i de futur. En aquest sentit, la presència de veus joves i compromeses pot ser decisiva per avançar cap a una societat més oberta i respectuosa amb la seua diversitat interna.
El món rural continuarà sent un altre dels grans eixos de debat. La despoblació no és només un problema demogràfic, sinó una qüestió de justícia territorial. Les persones que viuen en pobles menuts tenen dret a serveis públics de qualitat, a oportunitats laborals, a infraestructures dignes. La política ha de deixar de veure el món rural com un espai residual i començar a entendre’l com una part essencial del país, com un lloc on es produeix aliment, cultura, paisatge i comunitat. La CHA ha sigut històricament una veu important en aquesta lluita, i ara té l’oportunitat de reforçar aquest paper i de plantejar alternatives que vagen més enllà de les solucions fàcils o cosmètiques.
També serà important repensar el model de participació política. La il·lusió que ha generat aquesta nova etapa no pot quedar-se només en un moment puntual. Caldrà construir espais de participació real, oberts, horitzontals, on la ciutadania puga implicar-se en la presa de decisions i sentir que forma part d’un projecte col·lectiu. La política del segle XXI no pot basar-se només en lideratges individuals, per molt carismàtics que siguen, sinó que ha de fomentar la intel·ligència col·lectiva i la corresponsabilitat.
La joventut tindrà un paper fonamental en aquest procés. Les persones joves d’Aragó han crescut en un context de crisi econòmica, precarietat laboral i incertesa vital, però també han demostrat una capacitat enorme per organitzar-se, per reivindicar drets i per imaginar futurs alternatius. La política ha d’escoltar-les, ha de donar-los espai i ha de reconéixer el seu paper com a agents de canvi. La presència de perfils joves en la primera línia política és un pas important, però no suficient. Caldrà transformar les estructures i les dinàmiques internes perquè la participació juvenil siga real i no només simbòlica.
La “victòria” de la CHA i de Jorge Pueyo és, en definitiva, una invitació a repensar Aragó des d’una mirada més ampla, més inclusiva i més valenta. És una oportunitat per construir un relat que combine tradició i modernitat, que defense la identitat sense caure en essencialismes, que aposte per la sostenibilitat sense renunciar al progrés, que pose les persones al centre i que entenga el territori com un espai viu i ple de possibilitats. És també un recordatori que la política pot ser una eina d’esperança quan es fa amb honestedat, amb coherència i amb amor pel país.
Aquest moment polític no és un punt d’arribada, sinó un punt de partida. El futur d’Aragó dependrà de la capacitat de construir consensos, de superar divisions artificials i de treballar col·lectivament per un projecte compartit. Dependrà de la capacitat de defensar els drets socials, de protegir el medi ambient, de garantir la igualtat i de promoure una cultura política basada en el respecte i el diàleg. Dependrà també de la capacitat de resistir les pressions centralistes i de reivindicar un autogovern que siga real i no només formal.
La societat aragonesa ha demostrat que té ganes de canvi, que vol un futur diferent, que està disposada a escoltar noves veus i a donar suport a projectes que posen el territori i les persones al centre. Ara és el moment de transformar aquesta energia en acció, de convertir la il·lusió en polítiques concretes i de demostrar que un altre Aragó és possible. Un Aragó més just, més sostenible, més plural i més orgullós de la seua diversitat. Un Aragó que no tinga por de parlar les seues llengües, de defensar les seues comarques i de reivindicar el seu lloc en el món.
La política, quan es fa amb convicció i amb estima pel territori, té la capacitat de transformar realitats i de construir futurs. La CHA i Jorge Pueyo han obert una porta que feia temps que semblava tancada. Ara toca travessar-la, amb determinació, amb humilitat i amb la certesa que el futur d’Aragó es construeix des de baix, des de les persones, des dels pobles i des de la voluntat compartida de viure en un país més digne i més lliure.