Els noms dels carrers parlen. Encara que no tinguen veu, expliquen qui ha sigut recordat, qui ha quedat fora del relat i quins valors ha volgut fixar una ciutat en el seu espai públic. A Sagunt, com en la majoria de municipis del País Valencià i de l’Estat espanyol, aquesta veu continua sent majoritàriament masculina. El nomenclàtor és un mirall que encara no reflectix la diversitat humana que ha construït la ciutat. I és precisament per això que cal actuar amb decisió, perquè una ciutat que només escriu en masculí està relatant una història incompleta.
En els últims anys, Sagunt ha fet alguns passos per rectificar aquest desequilibri. L’any 2019 l’Ajuntament va dedicar o va canviar el nom de trenta-tres carrers i places amb criteris expressos de reconeixement a dones i col·lectius vinculats a la lluita pels drets socials i la igualtat, i és significatiu que en aquella tanda aparegueren noms com el del Passeig de les Tretze Roses o la plaça Col·lectiu 8 de Març, una manera clara de posar en relleu la memòria femenina i les lluites que l’han sostinguda a l’ombra massa de temps. Aquest moviment, però, és encara insuficient per capgirar un desequilibri acumulat durant dècades, i que continua vigent en el conjunt del municipi.
En les últimes setmanes, la qüestió ha tornat al debat públic. Arran de la proposta de dedicar un carrer al col·lectiu saguntí La Tira de Dones, per part de Compromís, s’ha posat damunt la taula una idea fonamental: feminitzar el nomenclàtor és una necessitat, no un gest puntual. La reivindicació de visibilitzar dones concretes, explicar la seua història en les plaques i fer entendre a la ciutadania que alguns carrers aparentment neutres homenatgen dones reals que han contribuït a la ciutat, com passa amb el carrer Bravo, és un exemple de com els noms poden i han de ser resignificats. És un procés de memòria, de reconeixement i també d’educació cívica.
Si alcem la mirada més enllà de Sagunt, el panorama és el mateix. València, la capital del nostre territori, tenia l’any 2020 només un cinc per cent de carrers dedicats a dones, i quasi la meitat eren advocacions religioses. La ciutat ha fet alguns avenços en els últims anys, dedicant desenes de noves vies a dones il·lustres, però les dades inicials són tan baixes que el progrés, tot i ser real, encara no compensa l’enorme buit simbòlic acumulat.
Barcelona mostra una situació semblant. A finals de 2022 només un huit coma tres per cent de les vies duien noms femenins, mentre que els noms masculins superaven amb escreix el trenta-cinc per cent. La ciutat ha posat en marxa polítiques de feminització del nomenclàtor i ha dedicat nous carrers i places a dones de diversos àmbits, però tot i l’esforç, el desequilibri continua sent molt gran. Requereix anys de constància, planificació i decisions valentes.
Si ens fixem en Madrid, la capital de l’Estat, el diagnòstic tampoc millora: només una de cada cinc vies que homenatgen persones recorden una dona, i el conjunt de la Comunitat continua funcionant amb una proporció clarament masculinitzada. Arreu d’Europa, estudis recents mostren que més del noranta per cent de les vies dedicades a personalitats en les principals ciutats europees honren hòmens. A Espanya, segons les anàlisis del laboratori universitari STNAMES LAB, el percentatge estatal de carrers dedicats a dones se situa al voltant del dotze o tretze per cent, una xifra que confirma un biaix sistemàtic, arrossegat durant generacions.
Els noms dels carrers no són decoració. Són relat, són memòria i són referents. Una ciutat que vol educar en igualtat no pot continuar mostrant a les xiquetes un mapa on quasi no apareixen dones, on cada plaça important porta el nom d’un militar, d’un escriptor o d’un polític, però quasi mai el d’una científica, una activista, una mestra o una artista. L’espai públic té una força simbòlica enorme i transmet un missatge silenciós però poderós: qui importa i qui no.
A més, els estudis recents indiquen que les dones, fins i tot quan apareixen, solen quedar relegades a carrers secundaris o perifèrics, mentre que els homes ocupen les avingudes i espais centrals. És una doble invisibilització. No sols n’hi ha menys; a més, ocupen un lloc menys visible. La feminització ha de ser, per tant, quantitativa i qualitativa. No basta posar noms femenins en urbanitzacions noves o en jardins recòndits; cal que les dones entren al centre de la ciutat, simbòlica i literalment.
Els obstacles són coneguts. El canvi de plaques comporta tràmits administratius i pot generar molèsties al veïnat. La decisió de reanomenar carrers pot activar debats polítics polaritzats, especialment quan es tracta de substituir figures històriques. I sovint hi ha resistència ciutadana per simple costum: la gent s’acostuma als noms i els canvis generen incertesa. Però res d’això no invalida la necessitat del procés. Quan s’expliquen els motius, quan s’acompanya amb informació i quan es reforça el valor pedagògic dels noms dedicats a dones, l’acceptació és molt més àmplia.
Sagunt, de fet, està en un moment òptim per fer un salt endavant. Té un teixit associatiu atent, una tradició cultural viva i una carrera recent en la qual ja ha integrat noms i col·lectius femenins de manera significativa. També té una estructura urbana dual, amb la ciutat històrica i el Port, que permet aplicar estratègies diferenciades i equilibrades. A més, compta amb arxius i memòries locals que poden rescatar la història de saguntines silenciades, dones que han destacat en l’àmbit educatiu, industrial, cultural o esportiu i que encara esperen un espai per ser recordades.
És moment de plantejar un pla estable, amb horitzó de diversos anys, que marque objectius concrets, criteris de selecció participats, un calendari públic i un sistema d’avaluació anual. Altres ciutats han creat comissions específiques de nomenclàtor amb representació d’igualtat, cultura, arxius, urbanisme i entitats ciutadanes. Aquest és un instrument útil que despolititza el procés i li dona continuïtat més enllà dels canvis de govern.
És fonamental obrir canals perquè la ciutadania puga proposar noms de dones, especialment saguntines o valencianes. També és imprescindible que cada nova denominació vaja acompanyada d’una placa explicativa, clara i breu, que permeta saber qui és la persona homenatjada i per què se li dedica aquell espai. En una ciutat amb gran afluència turística, a més, això pot convertir-se en un recurs cultural i educatiu de primer ordre.
Els centres educatius poden participar activament amb projectes com els que ja s’han aplicat en altres localitats, on l’alumnat investiga el nomenclàtor i proposa noms de dones invisibilitzades. Aquesta implicació transforma el procés en una eina pedagògica poderosa i ajuda que les generacions joves facen seu el canvi.
No es tracta d’esborrar hòmens, sinó d’incorporar dones. No es tracta d’un gest ideològic, sinó d’un exercici de memòria justa i inclusiva. La història no l’han escrita només els hòmens, però els carrers semblen dir el contrari. És hora de corregir-ho.
Sagunt pot ser una ciutat capdavantera si aposta de manera sostinguda per un nomenclàtor que incloga referents femenins reals, diversos i significatius. Pot explicar la història de les dones que han contribuït al municipi, pot fer visibles trajectòries artístiques, científiques, educatives, associatives o esportives que formen part del nostre patrimoni immaterial. Pot, sobretot, ensenyar a les xiquetes que en aquest mapa també hi ha espai per a elles. I als xiquets, que la història també s’escriu en femení i que la igualtat s’aprén caminant-la.
Un carrer dedicat a La Tira de Dones seria una passa en la bona direcció. Però la transformació autèntica vindrà quan aquest tipus d’iniciatives formen part d’un sistema estable, coherent i valent. L’objectiu és que la ciutat parle amb totes les veus, que el mapa siga un reflex fidel de la societat plural que som i que volem ser.
Sagunt, com tants altres municipis, ha viscut massa temps amb un paisatge nominal desequilibrat. Ara té l’oportunitat d’esmenar-lo. És una qüestió de justícia, de memòria i de futur. Una ciutat que recorda les seues dones és una ciutat més completa, més justa i més lliure.