Hi ha una idea que costa d’acceptar però que és imprescindible dir en veu alta: la democràcia no es mor de colp, es desgasta. No cau per un cop d’estat televisat, sinó per una erosió lenta, quotidiana, sovint imperceptible. I aquesta erosió comença quan els parlaments, els governs i els líders polítics deixen de creure que la participació ciutadana és el cor del sistema i passen a tractar-la com un tràmit, una molèstia o una simple estadística.
En un moment global marcat per la desinformació, la polarització i el cansament polític, parlar de cultura democràtica no és un luxe intel·lectual, és una urgència. I és una urgència que hauria d’interpel·lar directament aquells que ocupen càrrecs públics. Perquè si la democràcia és un pacte, els representants tenen la responsabilitat de cuidar-lo, reforçar-lo i renovar-lo. No poden limitar-se a gestionar institucions; han de defensar-ne el sentit.
La participació electoral és un termòmetre. Quan baixa, no indica només desinterés: indica desconnexió, frustració, pèrdua de confiança. I això no es resol amb campanyes de màrqueting polític ni amb eslògans buits. Es resol amb institucions que escolten, que rendeixen comptes, que expliquen, que dialoguen. Amb governs que no tracten la ciutadania com a espectadora, sinó com a protagonista.
Però hi ha un altre element igualment crucial: els nous votants. Les generacions joves arriben a la política en un context de precarietat, emergència climàtica, crisi d’habitatge i saturació informativa. No és estrany que molts miren la democràcia amb escepticisme. I, tanmateix, són ells els que poden revitalitzar-la. Però per a això cal que algú els parle amb honestedat, no amb paternalisme. Cal que se’ls reconega com a agents polítics, no com a decorat electoral.
Estimular la participació dels joves no significa dir-los que “votar és important” i prou. Significa donar-los espais reals de decisió, reconéixer les seues lluites, incorporar les seues prioritats a l’agenda pública. Significa entendre que la democràcia no és només dipositar un vot cada quatre anys, sinó participar en la construcció col·lectiva del futur. I això només és possible si les institucions deixen de tindre por de la ciutadania crítica i la veuen com una aliada.
Els parlaments i governs del món haurien de ser els primers a defensar una cultura democràtica robusta. Però massa sovint actuen com si la democràcia fóra un mecanisme automàtic que funciona sol. I no és així. La democràcia necessita pedagogia, transparència, proximitat. Necessita que els líders polítics deixen de parlar només entre ells i tornen a parlar amb la gent. Necessita que es trenque la distància entre institucions i carrer.
La participació electoral no és només un dret; és una forma de poder. I quan la ciutadania renuncia a exercir-lo, algú altre l’ocupa. Normalment, els que més soroll fan, els que més simplifiquen, els que més manipulen. Per això és tan important que els joves entenguen que votar no és un acte simbòlic, sinó una eina concreta per influir en el món que heretaran.
La democràcia no pot donar-se per garantida. I si els líders mundials no assumeixen aquesta evidència, si no treballen activament per reforçar-la, si no posen la participació al centre, estaran contribuint —encara que no ho admeten— al seu debilitament. La responsabilitat és seua, però també és nostra. Perquè la democràcia és un espai compartit, i només sobreviu si el mantenim viu entre tots.
Potser el missatge més urgent és aquest: la democràcia no necessita espectadors, necessita participants. I això implica governs que obrin portes i ciutadans que les travessen. Implica institucions que confien en la gent i generacions joves que confien en el seu propi poder. Implica, en definitiva, entendre que la democràcia no és un llegat, és una tasca. I que si no la fem, algú la farà en el nostre lloc.