El 13 de febrer és una data que passa desapercebuda per a la majoria de persones. És la vespra de Sant Valentí, el dia en què els aparadors s’omplin de cors rojos, de peluixos que abracen missatges cursis i de rams de roses que prometen un amor etern que, sovint, dura menys que la flor mateixa. Però si parem atenció, si mirem més enllà del romanticisme prefabricat, descobrim que el 13 de febrer podria ser, perfectament, el dia de les connexions digitals, de les relacions que no encaixen en el model tradicional, de les persones que viuen l’afecte i el desig d’una manera més flexible, més contemporània, més pròpia del segle XXI.
És el dia de les persones solteres, de les que no volen o no poden encaixar en la parella monògama de tota la vida. El dia de les persones que són infidels, siga per impuls, per rutina o per insatisfacció. El dia de les amants, de les relacions paral·leles, dels vincles que no es poden explicar en un dinar familiar. El dia de les amigues d’internet, d’aquelles persones que es coneixen a través d’una pantalla i que, malgrat no haver-se vist mai, comparteixen confidències, desitjos i complicitats. I, per què no, també el dia del preservatiu, aquest objecte tan simple i tan fonamental que acompanya moltes d’aquestes trobades, siga en un hotel, en un cotxe, en un pis compartit o en un encontre improvisat.
En un món on Tinder, Grindr i altres aplicacions han redefinit la manera com ens relacionem, no té sentit continuar fingint que només existeix un tipus de relació legítima. Les pantalles han obert un ventall immens de possibilitats: des de converses que duren minuts fins a històries que s’allarguen anys; des de trobades purament sexuals fins a amistats profundes; des de fantasies compartides fins a projectes de vida. Les aplicacions no són només eines per a lligar: són espais on es negocien identitats, desitjos, límits i expectatives. Són llocs on la gent experimenta, prova, s’equivoca, torna a provar i, de vegades, troba allò que no sabia que buscava.
El 13 de febrer podria ser, doncs, una jornada per reconéixer aquesta realitat. Per deixar de banda els prejudicis i acceptar que les relacions humanes són molt més diverses del que ens han contat. Per entendre que no totes les persones volen un amor romàntic, exclusiu i per a tota la vida. Que hi ha qui prefereix la llibertat, la multiplicitat, la intensitat breu o la connexió intermitent. Que hi ha qui troba més autenticitat en un match espontani que en una relació que es manté per inèrcia. Que hi ha qui viu la sexualitat com un espai d’exploració i no com una obligació moral.
També seria una oportunitat per parlar de salut sexual sense tabús. El preservatiu, sovint relegat a un segon pla en les converses públiques, continua sent una eina essencial. No és només un objecte de làtex: és un símbol de responsabilitat, de cura mútua, de respecte. En un context on les trobades poden ser breus, inesperades o digitals, protegir-se és una manera de dir a l’altra persona: m’importes, encara que siga només per aquesta nit. El preservatiu és, en certa manera, un pacte silenciós entre dos cossos que es troben sense saber si es tornaran a veure.
A més, el 13 de febrer podria servir per reflexionar sobre com les aplicacions han canviat la nostra manera d’entendre el desig. Abans, conéixer algú requeria temps, espais compartits, coincidències. Ara, amb un dit, podem accedir a centenars de perfils, cadascun amb una història, unes intencions i unes fantasies. Aquesta abundància pot ser excitant, però també aclaparadora. Ens obliga a redefinir què significa triar, comprometre’s, connectar. Ens convida a pensar si busquem persones o experiències, si volem intimitat o validació, si ens relacionem amb els altres o amb la idea que tenim d’ells.
Les aplicacions també han democratitzat el desig. Han permés que persones LGTBIQ+, persones no monògames, persones amb cossos diversos o identitats no normatives troben espais on expressar-se sense por. Han obert portes a relacions que abans quedaven ocultes, clandestines o estigmatitzades. Han creat comunitats, xarxes de suport, espais de trobada. I això també mereix ser celebrat.
Però no tot és idíl·lic. El 13 de febrer també podria ser un dia per reconéixer les ombres d’aquest nou ecosistema afectiu. Les aplicacions poden fomentar la superficialitat, la deshumanització, la sensació que les persones són intercanviables. Poden generar addicció, frustració, dependència emocional. Poden convertir el desig en un mercat on el valor d’una persona es mesura en likes, matches o missatges no contestats. Poden fer-nos creure que sempre hi ha algú millor a un dit de distància, i això pot erosionar la capacitat de compromís, de paciència, d’escolta.
També és cert que la immediatesa pot fer-nos oblidar que darrere de cada perfil hi ha una persona amb vulnerabilitats, inseguretats i històries. Que no tot és joc, que no tot és sexe, que no tot és lleugeresa. Que, de vegades, una conversa aparentment banal pot ser l’únic espai on algú se sent escoltat. Que una trobada casual pot tindre conseqüències emocionals inesperades. Que la llibertat afectiva no implica absència de responsabilitat emocional.
Per això, aquest hipotètic Dia Internacional de les Connexions Digitals no hauria de ser només una celebració, sinó també una invitació a la reflexió. A preguntar-nos com volem relacionar-nos, què esperem dels altres, què estem disposats a donar i què necessitem rebre. A revisar els nostres límits, els nostres desitjos, les nostres contradiccions. A reconéixer que la diversitat relacional és una riquesa, però també un repte.
El 13 de febrer podria ser un espai simbòlic per reivindicar que l’amor no és patrimoni exclusiu del romanticisme tradicional. Que el desig no és un pecat ni una debilitat. Que les relacions poden ser múltiples, canviants, híbrides, digitals, breus o profundes. Que no hi ha una única manera correcta d’estimar o de desitjar. Que cadascú té dret a construir els seus vincles com millor li convinga, sempre que siguen consentits, respectuosos i honestos.
També podria ser una ocasió per reivindicar la importància de la comunicació. En un món on tot és tan ràpid, tan immediat, tan efímer, parlar clar és un acte revolucionari. Dir què volem, què no volem, què ens fa sentir bé o malament. No jugar amb les expectatives dels altres. No utilitzar les persones com a entreteniment temporal. No confondre llibertat amb irresponsabilitat. La sinceritat és, potser, l’únic antídot contra la confusió emocional que sovint generen les aplicacions.
I, finalment, el 13 de febrer podria ser un recordatori que, malgrat la tecnologia, continuem sent humans. Que busquem connexió, encara que siga fugaç. Que necessitem sentir-nos desitjats, valorats, vistos. Que darrere de cada match hi ha una història que podria ser insignificant o podria canviar-nos la vida. Que, de vegades, una conversa de matinada amb una persona desconeguda pot ser més autèntica que una relació de mesos. Que la intimitat no sempre necessita un marc tradicional per ser real.
El 13 de febrer podria ser el dia en què reconeguem que les relacions del segle XXI són complexes, diverses i fascinants. Que les pantalles no han substituït l’afecte, sinó que l’han transformat. Que Tinder i altres aplicacions no són enemigues de l’amor, sinó eines que reflecteixen les nostres inquietuds, els nostres desitjos i les nostres contradiccions. Que el preservatiu continua sent un aliat imprescindible. Que la llibertat afectiva és un dret, però també una responsabilitat.
Potser no cal que aquest dia siga oficial. Potser n’hi ha prou amb recordar, cada 13 de febrer, que estimar i desitjar són actes que adopten formes infinites. Que no hi ha un únic camí. Que cadascú escriu el seu. I que, siga com siga, val la pena celebrar-ho.