Hi ha moments en què una societat es mira a l’espill i descobreix que allò que més la preocupa no és el que veu, sinó el que podria arribar a veure si continua caminant sense preguntar-se cap a on va. La polèmica de la balisa V16, que podria semblar un assumpte tècnic, menor o fins i tot anecdòtic, ha obert una esquerda inesperada en la confiança col·lectiva. No és només un dispositiu de seguretat viària. No és només una llumeta que s’encén damunt del cotxe quan tens una avaria. És un símbol. Un símptoma. Una alarma que no parpelleja sobre l’asfalt, sinó dins del debat públic. I és precisament per això que cal analitzar-la amb profunditat, amb mirada crítica i amb consciència del moment històric que vivim.
La V16 arriba en un context en què la ciutadania està saturada de tecnologies que prometen facilitar la vida però que, al mateix temps, desperten dubtes sobre fins on arriba la seua ombra. Vivim envoltades de dispositius que escolten, que registren, que acumulen dades, que anticipen moviments i que, sovint, saben més de nosaltres que nosaltres mateixes. En aquest ecosistema, qualsevol tecnologia obligatòria desperta una sospita legítima. No perquè siga necessàriament perillosa, sinó perquè la confiança institucional està erosionada i perquè la història ens ha ensenyat que les derives de control no solen començar amb grans decrets, sinó amb xicotets gestos que semblen inofensius.
La balisa V16 és, segons les dades oficials, un dispositiu anònim que només envia una posició puntual en cas d’emergència. No transmet dades personals, no identifica el vehicle, no permet rastrejar trajectòries. Això és el que diu la normativa i el que expliquen els organismes responsables. Però la percepció social no funciona només amb dades; funciona amb context, amb memòria i amb intuïcions col·lectives. I en aquest cas, la percepció ha anat molt més enllà del dispositiu. La polèmica no és tecnològica. És política, cultural i emocional.
Quan un govern imposa una tecnologia connectada, encara que siga per a un ús legítim, la societat vol garanties. Vol transparència. Vol coherència. I sobretot vol sentir que no se l’està portant per un camí que no ha triat. El problema és que la implantació de la V16 ha estat marcada per improvisacions, canvis d’última hora, retirada d’homologacions i una comunicació institucional que ha arribat tard i malament. Quan quatre models que havien sigut homologats deixen de ser-ho de sobte, quan milers de persones han comprat un dispositiu que ara ja no és vàlid per a la venda, quan els cossos de seguretat qüestionen la precipitació de la mesura, el debat deixa de ser tècnic i passa a ser estructural. La pregunta ja no és si la balisa és útil. La pregunta és per què s’ha gestionat així.
I és ací on apareixen els ecos de 1984 i Black Mirror. No perquè estiguem vivint en una distopia, sinó perquè les distopies són metàfores que ens ajuden a pensar els riscos del present. Orwell no parlava de balises, però sí de societats que renuncien a la vigilància crítica. Black Mirror no parla de la DGT, però sí de tecnologies que, dissenyades amb bona intenció, acaben generant efectes perversos quan no hi ha un control democràtic suficient. La V16 no és un Gran Germà, però la sensació de fons és que cada vegada hi ha més dispositius que, sense voler-ho, ens acosten a un model de societat on la frontera entre seguretat i control es fa més difusa.
El debat real no és si la V16 controla la ciutadania. El debat real és si estem preparades per gestionar tecnologies obligatòries sense caure en dinàmiques de desconfiança, opacitat o dependència. I ací és on la societat valenciana, espanyola i europea ha de fer un exercici de maduresa democràtica. La tecnologia no és neutra. La manera com s’implanta tampoc. I quan una mesura es percep com a imposada, precipitada o poc transparent, el problema no és la tecnologia, sinó la governança.
La V16 ha posat damunt la taula un tema que feia temps que necessitàvem abordar: fins on estem disposades a acceptar dispositius connectats en nom de la seguretat. És una pregunta incòmoda, perquè la seguretat és un argument poderós. Qui podria oposar-se a una tecnologia que salva vides? Però la història ens ha ensenyat que moltes mesures que naixen amb un objectiu noble poden acabar tenint usos inesperats si no hi ha garanties sòlides. La clau no és rebutjar la tecnologia, sinó exigir que siga transparent, limitada, auditada i democràticament controlada.
També cal entendre que la desconfiança no apareix del no-res. Ve d’anys de decisions polítiques que han minvat la credibilitat institucional. Ve d’escàndols de dades, de plataformes que han abusat de la informació personal, de governs que han utilitzat la tecnologia per vigilar dissidències o per controlar fronteres. Ve d’un món on la privacitat s’ha convertit en un luxe i on la ciutadania sent que cada vegada té menys capacitat de decidir què es registra i què no. En aquest context, la V16 és només la punta de l’iceberg.
Però també és una oportunitat. Una oportunitat per repensar com volem que siga la relació entre tecnologia i drets. Una oportunitat per exigir que qualsevol dispositiu obligatori tinga garanties legals robustes, mecanismes de supervisió independents i un debat públic previ. Una oportunitat per recordar que la seguretat no pot ser mai una excusa per reduir llibertats, encara que siga de manera subtil. I una oportunitat per construir una cultura tecnopolítica que combine innovació amb responsabilitat democràtica.
La societat valenciana, amb la seua tradició de resistència, de crítica i de defensa del territori, té molt a dir en aquest debat. No es tracta de rebutjar la modernitat, sinó de reivindicar una modernitat que no ens convertisca en subjectes passius. Una modernitat que no ens infantilitze. Una modernitat que no ens diga que hem de confiar cegament en allò que no entenem. La confiança no es decreta. Es construeix. I es construeix amb transparència, amb coherència i amb respecte.
La V16 ens recorda que la tecnologia no és només un conjunt de circuits i antenes. És un espill de la societat que la crea. Si la implantació és confusa, la societat es confon. Si la comunicació és opaca, la societat sospita. Si la governança és erràtica, la societat es protegeix amb la crítica. I això no és dolent. És saludable. És un senyal que encara tenim múscul democràtic.
Potser la pregunta que hauríem de fer-nos no és si la V16 és un instrument de control, sinó què diu de nosaltres que ens ho preguntem. Diu que estem alerta. Diu que no acceptem tecnologies obligatòries sense debat. Diu que no volem caminar cap a un futur on la seguretat siga una moneda de canvi per la privacitat. Diu que, malgrat tot, encara tenim memòria. I la memòria és la millor vacuna contra qualsevol deriva autoritària.
En un món que avança a una velocitat vertiginosa, on cada any apareixen noves tecnologies que prometen solucionar problemes que ni tan sols sabíem que teníem, és imprescindible mantindre una actitud crítica. No per por, sinó per responsabilitat. No per frenar el progrés, sinó per orientar-lo. No per desconfiar de tot, sinó per confiar millor.
La V16 passarà. D’ací uns anys serà un dispositiu més, com el cinturó de seguretat o l’ABS. Però el debat que ha obert continuarà. I és bo que siga així. Perquè ens obliga a preguntar-nos quin futur volem. Un futur on la tecnologia siga una aliada o un futur on siga una vigilanta. Un futur on la ciutadania tinga veu o un futur on només siga usuària. Un futur on la seguretat siga compatible amb la llibertat o un futur on la llibertat siga un luxe que només recordem en novel·les distòpiques.
La resposta no està escrita. No està en cap decret ni en cap dispositiu. Està en la capacitat col·lectiva de mantindre viva la crítica, la vigilància democràtica i la defensa dels drets. Està en la manera com reaccionem davant cada nova tecnologia obligatòria. Està en la valentia de dir que la seguretat és important, però que la llibertat ho és encara més.
La V16 és només una balisa. Però també és un avís. Un avís que ens recorda que la tecnologia pot il·luminar el camí, però també pot encegar si no la mirem de front. I que, en última instància, la millor llum d’emergència és una ciutadania que no renuncia a pensar, a preguntar i a exigir.