Hi ha moments en la història en què les societats es veuen obligades a mirar-se al mirall i preguntar-se si allò que anomenen “ordre internacional” és realment un ordre, o més bé una arquitectura desigual on unes poques potències decideixen les regles i la resta del món s’hi adapta com pot. En aquest debat, els Estats Units ocupen un lloc central, no sols per la seua força militar i econòmica, sinó per la capacitat que han tingut durant dècades de definir què és acceptable i què no en l’escena global. I és precisament ací on naix la reflexió que articula este article: si Rússia ha sigut expulsada de competicions esportives internacionals per la seua invasió d’Ucraïna, per què els Estats Units no haurien de rebre un tractament similar quan actuen militarment fora de les seues fronteres sense mandat internacional?
La qüestió no és menor, perquè posa damunt la taula un debat sobre coherència, sobre legitimitat i sobre la credibilitat d’un sistema que es presenta com a defensor de la pau, però que sovint tolera o justifica accions que, si foren protagonitzades per altres actors, serien condemnades sense matisos. L’esport, que sempre s’ha venut com un espai neutral, apolític i universal, ha sigut utilitzat com a instrument de pressió i sanció. I això obri la porta a preguntar-se si eixes sancions s’apliquen amb criteris objectius o si, com sospiten moltes persones i col·lectius, responen a equilibris de poder i interessos geopolítics.
Quan el Comitè Olímpic Internacional va decidir suspendre Rússia i permetre només la participació d’atletes neutrals, ho va fer argumentant que la invasió d’Ucraïna vulnerava els principis fonamentals de la Carta Olímpica. La decisió fou presentada com una defensa de la pau i de la convivència entre pobles. Però, si analitzem la història recent, trobem múltiples intervencions militars dels Estats Units que també han vulnerat el dret internacional, que han causat destrucció massiva i que han deixat societats senceres devastades. Panamà, Iraq, Afganistan, Líbia, Síria, i ara Veneçuela, són només alguns exemples d’una política exterior que sovint ha actuat sense mandat de l’ONU o amb justificacions que posteriorment s’han demostrat falses o exagerades.
La pregunta, per tant, és inevitable: si l’esport internacional sanciona Rússia per una invasió, per què no sanciona els Estats Units quan actuen de manera similar? La resposta més habitual és que els EUA són “necessaris” per a l’estabilitat global, que la seua presència militar és un mal menor o que les seues intervencions busquen “restaurar la democràcia”. Però estes justificacions, repetides fins a la sacietat, no resisteixen una anàlisi rigorosa. La democràcia no es pot imposar amb bombardejos, i la pau no es construeix amb ocupacions militars. Si l’argument és que Rússia ha vulnerat la sobirania ucraïnesa, també cal reconéixer que els Estats Units han vulnerat la sobirania de molts altres països.
És ací on entra en joc la idea de doble vara de mesurar. Quan Rússia actua militarment, el món occidental respon amb sancions, expulsions i condemnes unànimes. Quan els Estats Units actuen militarment, el relat és diferent: es parla d’operacions quirúrgiques, de lluita contra el terrorisme, de defensa de la llibertat. I, tanmateix, les conseqüències humanes són igual de devastadores. Famílies trencades, ciutats destruïdes, pobles sencers condemnats a dècades d’inestabilitat. Les víctimes no són menys víctimes perquè l’agressor siga una potència aliada d’Occident.
L’esport, que hauria de ser un espai de trobada i no de confrontació, s’ha convertit en un camp de batalla simbòlic on es projecten les tensions del món real. Quan es va decidir expulsar Rússia, es va argumentar que l’esport no podia ser neutral davant una agressió tan clara. Però si l’esport no pot ser neutral davant una agressió, tampoc hauria de ser-ho davant altres agressions. La neutralitat selectiva és, en realitat, una forma de complicitat. I si el COI vol ser coherent amb els seus principis, hauria d’aplicar els mateixos criteris a totes les potències, no sols a aquelles que no formen part del bloc occidental.
La reflexió no pretén justificar les accions de Rússia ni relativitzar la gravetat de la invasió d’Ucraïna. El que pretén és posar en evidència que la coherència és imprescindible si volem un sistema internacional creïble. No es pot exigir respecte al dret internacional només quan convé. No es pot sancionar un país per vulnerar la sobirania d’un altre i, al mateix temps, mirar cap a un altre costat quan una potència aliada fa exactament el mateix. La credibilitat del sistema depén de la seua capacitat per aplicar les normes de manera igualitària.
En el cas de Veneçuela, la situació és especialment delicada. Les informacions sobre operacions militars, pressions externes i moviments geopolítics han generat un clima d’inestabilitat que recorda altres episodis de la història recent. Si finalment es confirma que els Estats Units han actuat sense mandat internacional, la pregunta torna a emergir amb força: per què unes intervencions són motiu de sanció i altres no? Per què unes agressions són condemnades i altres són justificades? La resposta, una vegada més, sembla estar en la correlació de forces i no en els principis.
L’esport podria ser un espai per a trencar esta dinàmica. Podria ser un lloc on la igualtat entre pobles no fora només un lema, sinó una pràctica real. Però per a això caldria valentia, independència i una voluntat real de posar els principis per damunt dels interessos. Expulsar els Estats Units de les competicions esportives internacionals seria una decisió d’un impacte enorme, però també seria una manera de dir que cap país està per damunt de les normes, que cap potència pot actuar impunement i que la pau no és negociable.
Algunes persones argumentaran que això és impossible, que el COI mai s’enfrontarà als Estats Units, que l’esport està massa lligat als interessos econòmics i polítics. I probablement tenen raó. Però el fet que siga difícil no vol dir que no siga necessari. Les societats avancen quan s’atreveixen a plantejar allò que sembla impensable. I si volem un món més just, cal començar per qüestionar les desigualtats que hem normalitzat.
També és important recordar que les sancions esportives no són només un càstig simbòlic. Tenen un impacte real en la imatge internacional d’un país, en la seua capacitat d’influència i en la percepció que la ciutadania té del seu govern. Quan Rússia fou expulsada, el missatge fou clar: la comunitat internacional no tolerarà agressions militars. Però si este missatge només s’aplica a uns i no a altres, perd tota la seua força moral.
L’esport, com la cultura, com la diplomàcia, és un espai de poder. I com tot espai de poder, pot ser utilitzat per a reforçar desigualtats o per a qüestionar-les. La pregunta que hauríem de fer-nos és quin tipus de món volem construir. Un món on les normes s’apliquen només als febles? O un món on tots els països, grans i menuts, són responsables de les seues accions?
La reflexió sobre els Estats Units i Rússia no és només una comparació entre dos països. És una reflexió sobre la coherència, sobre la justícia i sobre la necessitat de construir un sistema internacional que no siga un joc de forces, sinó un espai de convivència real. I és també una invitació a repensar el paper de l’esport en este sistema. Si l’esport vol ser un espai de pau, ha de ser també un espai de coherència.
L'argument que defensa que els Estats Units haurien de rebre el mateix tractament esportiu que Rússia no és un argument contra l’esport, ni contra la pau, ni contra la convivència. És un argument a favor de la coherència, a favor de la igualtat i a favor d’un món on les normes no siguen una arma al servei de les potències, sinó una garantia per a totes les persones i pobles. I és un argument que mereix ser escoltat, debatut i considerat amb la serietat que exigeix el moment històric que vivim.