Cada 3 de gener se celebra el Día de las Cerezas Cubiertas de Chocolate, una efemèride dolça que convida a gaudir d’una combinació clàssica: fruita i xocolata. Però darrere d’aquesta aparença deliciosa, val la pena fer una reflexió més àmplia: ¿realment tot millora quan s’hi afegeix xocolata? ¿O estem convertint el recobriment en una excusa per disfressar allò que no volem mirar de cara?
La metàfora és clara. Vivim en una cultura que tendeix a endolcir-ho tot: les emocions difícils, les veritats incòmodes, les relacions trencades. Recobrim amb xocolata les ferides, les absències, les contradiccions. I en fer-ho, correm el risc de perdre el gust original, la textura autèntica, la complexitat que fa que cada cosa siga única.
Les cireres, per exemple, tenen una acidesa pròpia, una intensitat que no agrada a tothom però que les fa especials. Quan les recobrim de xocolata, les suavitzem, les fem més acceptables, més comercials. Però també les uniformitzem. I això, traslladat a les persones, a les idees, a les festes, pot ser perillós.
No tot ha de ser dolç per ser valuós. No tot ha de ser amable per ser necessari. Hi ha veritats que piquen, gestos que incomoden, sabors que remouen. I és en eixa diversitat on trobem la riquesa. Celebrar el Día de las Cerezas Cubiertas de Chocolate pot ser una ocasió per gaudir, sí, però també per recordar que el recobriment no ha de tapar el nucli.
Potser el repte és aprendre a tastar les cireres tal com són. A reconéixer el valor de les coses sense necessitat d’endolcir-les. A estimar allò que no és fàcil, però que ens fa créixer. Perquè, al cap i a la fi, no tot està bo recobert de xocolata. I això també és bo.