Des del primer moment vam saber que volíem que la nostra filla formara part del procés. No com una espectadora, sinó com una protagonista. No era només una decisió nostra, era una transformació familiar. I ella, amb la seua mirada neta i la seua manera de preguntar-ho tot, ens va ajudar a entendre moltes coses que ni tan sols havíem verbalitzat.
Li vam explicar que volíem adoptar. Ho vam fer amb paraules senzilles, sense presses, deixant espai per a les seues preguntes. Vam dir-li que hi ha criatures que no poden viure amb les seues famílies d’origen, i que algunes d’elles esperen una nova llar. Que nosaltres volíem ser eixa llar. Que potser algun dia arribaria una germana o un germà, i que seria part de la nostra família.
Ella ens va mirar en silenci. Després va preguntar: “I com sabrem qui és?” Ens vam quedar pensant. Li vam dir que no ho sabíem, que ens ho dirien quan fora el moment, que seria una sorpresa. I ella va somriure: “Com un regal que no saps quin és fins que l’obris.” Aquella frase ens va quedar gravada.
Durant el procés, ella anava fent-se preguntes. Algunes ens feien riure, altres ens feien pensar. “Serà més gran que jo?” “Li agradarà el mateix que a mi?” “Tindrà por?” “I si no vol jugar amb mi?” Cada pregunta era una finestra oberta a les seues emocions. No només imaginava una nova germana o germà, sinó que començava a preparar-se per compartir, per cuidar, per entendre.
Hi havia dies en què dibuixava escenes familiars amb quatre persones. Altres dies, escrivia noms en papers i ens preguntava quin sonava millor. “I si es diu Lua? O potser Nil?” Nosaltres li dèiem que no ho sabíem, que el nom ja el tindria, que el descobriríem juntes. Ella assentia, però seguia inventant noms, com si volguera donar forma a una presència que encara no coneixia.
També hi hagué moments de dubte. Un dia, mentre jugava sola, va dir: “I si després ja no em feu tant de cas?” Ens vam asseure amb ella, li vam agafar les mans, i li vam dir que l’amor no es divideix, que es multiplica. Que ella sempre seria la nostra primera filla, la que ens va fer mares per primera vegada. Que estimar una altra criatura no vol dir estimar menys, sinó estimar més.
A poc a poc, va anar integrant la idea. Parlava de la futura germana o germà com si ja estiguera ací. Li explicava coses a les seues joguines, com si estiguera assajant el paper de germana major. De vegades ens sorprenia amb frases com: “Quan vinga, li explicaré com es fa la truita de creïlles.” O: “Li deixaré el meu conte preferit, però només si el cuida bé.”
Vam entendre que ella no només acceptava el procés, sinó que el vivia amb una intensitat pròpia. Amb la seua manera de mirar, de imaginar, de sentir. Ens ajudava a recordar que l’adopció no és només una decisió adulta, sinó una transformació que afecta tota la família. I que les criatures, amb la seua sensibilitat, poden ser les millors companyes de viatge.
Quan vam rebre la resolució favorable, li ho vam dir amb emoció. Ella va saltar, va cridar, va fer una volta sobre si mateixa. Després es va quedar quieta i va preguntar: “I ara, quant falta?” Li vam dir que no ho sabíem, que encara calia esperar. I ella, amb una maduresa inesperada, va dir: “Doncs esperarem juntes.”