La política espanyola contemporània ha convertit Veneçuela en un mirall. Un mirall incòmode, selectiu i sovint instrumentalitzat. Per a una part de la dreta espanyola, especialment el Partit Popular i Vox, Veneçuela no és un país real amb una història complexa, sinó un símbol útil per advertir del que, segons el seu relat, podria passar si governa l’esquerra. És un mirall que no reflecteix la realitat veneçolana, sinó les pors internes d’un Estat que encara no ha resolt el seu passat autoritari.
Aquesta paradoxa és reveladora. La mateixa dreta que denuncia amb contundència el govern de Nicolás Maduro —i que sovint assenyala amb raó la manca de garanties democràtiques, la persecució de l’oposició o la concentració de poder— manté una relació ambigua, quan no directament indulgent, amb la dictadura franquista. Aquesta contradicció no és anecdòtica: diu molt sobre la cultura política espanyola i sobre les batalles simbòliques que encara travessen la societat.
Aquest text vol explorar aquesta tensió. Per què la dreta espanyola és tan contundent amb Veneçuela i tan tímida, evasiva o fins i tot nostàlgica amb el franquisme? Què diu això sobre la memòria democràtica? I com afecta la percepció de les persones joves, que en alguns casos comencen a veure el franquisme a través d’un filtre distorsionat alimentat per xarxes socials i discursos revisionistes?
La comparació entre Veneçuela i el franquisme no pretén equiparar-los. Són règims diferents en origen, intensitat repressiva i estructura. Però sí que és útil per entendre com són utilitzats políticament i què revela això sobre les febleses de la democràcia espanyola.
Veneçuela, en el relat de la dreta, és un avís. Un avís que es repeteix fins a convertir-se en consigna. El país sud-americà es presenta com un exemple del que passa quan governa l’esquerra, sense matisos, sense context i sense voluntat de comprensió. Tot es redueix a una idea: si governen els altres, acabarem com Veneçuela. És una simplificació extrema que converteix un país real en un espantall.
Aquest ús polític de Veneçuela té una funció interna molt clara. No es tracta d’interessar-se per la situació del poble veneçolà, sinó d’utilitzar-lo com a arma llancívola en el debat espanyol. És política interior disfressada de política exterior. I és també una manera d’evitar parlar d’altres qüestions més incòmodes, com ara el passat autoritari propi.
Perquè quan la dreta espanyola parla del franquisme, el to canvia radicalment. Vox reivindica obertament aquella etapa com un període d’ordre, estabilitat i progrés. El Partit Popular, per la seua banda, manté una posició més ambigua: no el defensa explícitament, però evita condemnar-lo amb claredat. Aquesta ambigüitat respon a una herència històrica i electoral que encara pesa.
Vox ha assumit un paper que fins fa uns anys semblava impensable: la reivindicació explícita del franquisme. No només el blanqueja, sinó que el presenta com una etapa positiva, descontextualitzant la repressió massiva, banalitzant la violència d’Estat i convertint una dictadura en un producte de màrqueting polític. Aquest revisionisme és especialment perillós perquè connecta amb una part de la joventut que no ha viscut aquella etapa i que consumeix política a través de formats breus, emocionals i sovint desinformats.
El Partit Popular, en canvi, opta per una estratègia de silenci calculat. No reivindica Franco, però tampoc s’hi enfronta. Quan Vox fa apologia del franquisme, el PP calla. Quan es debat sobre memòria democràtica, el PP parla de reobrir ferides. Quan es condemna el colp d’Estat del 1936, el PP s’absté o matisa. Aquesta actitud respon a la voluntat de no perdre votants que encara mantenen simpaties franquistes i a la dificultat d’assumir una ruptura clara amb les seues arrels postfranquistes.
Aquesta doble vara de mesurar és el nucli del problema. La dreta espanyola condemna amb contundència l’autoritarisme aliè, però relativitza o ignora l’autoritarisme propi. I això revela que no es tracta d’una defensa coherent de la democràcia, sinó d’una estratègia política basada en interessos i identitats.
Comparar Veneçuela i el franquisme és útil per entendre aquesta incoherència. El franquisme va ser una dictadura militar sorgida d’un colp d’Estat i d’una guerra civil, amb repressió massiva, afusellaments, camps de concentració i prohibició total de llibertats. Veneçuela, en canvi, és un autoritarisme electoral: hi ha eleccions, oposició legal encara que perseguida, pluralisme formal i repressió selectiva, no massiva. Són realitats diferents, però la dreta espanyola les tracta de manera inversament proporcional a la seua gravetat.
Amb Veneçuela, lupa i megàfon. Amb el franquisme, silenci o nostàlgia. Aquesta asimetria revela que la condemna de l’autoritarisme no és un principi, sinó una eina.
Un dels elements més inquietants del debat actual és la manera com una part de la joventut està redescobrint el franquisme a través de xarxes socials. No a través de testimonis, llibres o documentals, sinó a través de vídeos curts, discursos simplificats i influencers que presenten Franco com un líder fort o com una figura mal entesa. Les xarxes premien el contingut emocional i polèmic, i el passat esdevé un territori disponible per a la manipulació.
Això passa perquè moltes persones joves no tenen referents directes del que va ser la dictadura. No han sentit relats familiars de por, censura o repressió. I quan el discurs polític permissiu de Vox i l’ambigüitat del PP deixen espai per al revisionisme, el resultat és una banalització creixent del franquisme.
La hipocresia es converteix així en estratègia. Veneçuela serveix per atacar l’esquerra. El franquisme és un problema intern que es prefereix evitar. La memòria democràtica es converteix en un camp de batalla on cada actor intenta controlar el relat del passat per controlar el relat del present.
Tot això diu molt sobre Espanya. Diu que és una democràcia que encara no ha resolt el seu passat. Diu que la dreta no ha fet la seua pròpia transició. Diu que la batalla cultural és més intensa que mai i que la memòria històrica continua sent un terreny fràgil i disputat.
Veneçuela no és el problema. El problema és el mirall. La dreta espanyola parla molt de Veneçuela, però Veneçuela és només un reflex. Un reflex que utilitza per projectar pors i construir relats. Però quan el mirall reflecteix el franquisme, la imatge es torna borrosa i incòmoda.
La pregunta no és si Veneçuela és un règim autoritari. La pregunta és per què la dreta espanyola és capaç de condemnar amb tanta claredat l’autoritarisme aliè i tan poca claredat l’autoritarisme propi. La resposta és inquietant: perquè no és una qüestió de principis, sinó d’interessos.
La democràcia no es defensa només assenyalant els defectes dels altres. Es defensa assumint els propis. I potser ha arribat el moment de mirar el mirall sense por i reconéixer que la memòria democràtica no és un luxe, sinó una necessitat.