Quan vam enviar aquell primer correu, no sabíem ben bé què ens esperava. Teníem la il·lusió intacta, però també una certa ingenuïtat. Pensàvem que el procés seria llarg, sí, però no imaginàvem fins a quin punt. L’adopció no és només una decisió emocional, és també un camí administratiu, institucional, psicològic... i profundament humà.
Ens van contestar al cap d’uns dies. Ens convocaven a una reunió informativa. Recorde que vam arribar amb una llibreta per prendre apunts, com si anàrem a classe. Hi havia altres famílies, totes amb rostres expectants, nerviosos, alguns més cansats que altres. Ens vam mirar i vam sentir que formàvem part d’alguna cosa més gran. Que no estàvem soles.
Ens van explicar tot el que implicava el procés: els requisits, les valoracions, les entrevistes, els cursos de formació, les llistes d’espera, les possibilitats segons l’edat, l’origen, les circumstàncies de les criatures. Era com entrar en un món nou, amb el seu propi llenguatge, les seues normes, les seues esperes.
Vam començar el curs de formació. Eren sessions llargues, intenses, plenes de reflexions. Parlàvem de vincles, de traumes, de diversitat, de com acompanyar una criatura que potser ha viscut pèrdues, ruptures, silencis. Ens vam emocionar moltes vegades. També vam dubtar. Ens vam fer preguntes que no ens havíem fet mai. I vam descobrir que adoptar no és rescatar, ni salvar, ni completar. És compartir. És estar. És sostenir.
Després vingueren les entrevistes amb professionals. Psicòlogues, treballadores socials, tècniques que volien conéixer-nos a fons. Ens preguntaven per la nostra infància, per la nostra relació, per la nostra manera de criar, per les nostres pors. Era com despullar-se emocionalment davant de gent desconeguda. Però ho fèiem amb convicció. Perquè sabíem que tot això era necessari. Que no es tracta només de voler, sinó de poder acompanyar amb responsabilitat.
Mentrestant, la nostra filla ens preguntava com anava tot. Li explicàvem amb paraules senzilles, però sinceres. Li dèiem que estàvem aprenent a ser una família més gran. Que no sabíem quan arribaria la seua germana o germà, però que l’estàvem esperant amb el cor obert. Ella dibuixava escenes amb quatre persones, amb noms inventats, amb colors vius. Ens feia sentir que ja érem quatre, encara que no sabíem qui faltava.
El temps d’espera es va fer llarg. Hi havia dies en què ens sentíem plenes d’esperança, i altres en què tot semblava massa lluny. Rebia’m cartes, notificacions, actualitzacions del nostre expedient. Cada pas era una petita victòria, però també una nova espera. Aprenguérem a conviure amb la incertesa. A no fer plans tancats. A deixar espai per a l’imprevist.
Hi hagué moments de frustració. De sentir que el sistema és lent, que les respostes no arriben, que les preguntes es multipliquen. Però també hi hagué moments preciosos. Com quan vam rebre la resolució favorable. Aquell paper, tan formal, tan fred, ens va fer plorar. Perquè darrere de cada línia hi havia mesos de vida, de converses, de somnis.
El procés d’adopció és un camí que et transforma. No només perquè esperes una criatura, sinó perquè et fa mirar-te a tu mateixa amb més profunditat. Et fa revisar les teues ferides, les teues fortaleses, les teues maneres d’estimar. I et prepara, a poc a poc, per a rebre algú que no arriba per omplir cap buit, sinó per compartir camí.