Hui he descobert en L’ofici de viure de Catalunya Ràdio una conversa que m’ha deixat pensant tot el dia. No era només una reflexió espiritual, ni tampoc una lliçó filosòfica, sinó una invitació a mirar el món amb uns altres ulls. Parlaven del panteisme, però no com una doctrina antiga i llunyana, sinó com una manera de situar-nos en el món que té implicacions profundes en la manera com convivim, com fem política i com ens relacionem amb el territori. I mentre escoltava, m’ha vingut al cap fins a quin punt aquesta mirada podria transformar la nostra manera de fer col·lectiu, de defensar allò que estimem i de construir un futur més digne per a totes les persones.
El panteisme, entés com la idea que la divinitat impregna totes les coses, no és només una creença metafísica. És una manera de dir que la vida no està jerarquitzada, que no hi ha un centre únic de poder, que no existeix una autoritat suprema que puga legitimar desigualtats o imposicions. Si tot és sagrat, també ho és cada persona, cada paisatge, cada gest de cura, cada forma de vida. I això, sense necessitat de cap religió, té una força política enorme. Perquè si tot és sagrat, res no pot ser tractat com a descartable. Ni les persones, ni els barris, ni els pobles, ni els ecosistemes.
Mentre escoltava el programa, pensava en com de diferent seria la nostra política si assumírem aquesta mirada. Una política que no es basara en la competició constant, en la lluita per l’hegemonia, en la necessitat de tindre sempre la raó, sinó en la consciència que formem part d’un mateix teixit humà. Una política que no convertira el territori en un recurs, sinó en una identitat viva. Una política que no fera de les persones instruments, sinó finalitats. Una política que no es justificara en noms grans, en discursos buits o en promeses abstractes, sinó en la cura quotidiana del que tenim a prop.
El panteisme, tal com el presentaven, no és una teoria per a fugir del món, sinó una invitació a implicar-nos-hi d’una altra manera. Quan tot és part d’un mateix flux vital, la responsabilitat es multiplica. No podem mirar cap a un altre costat quan es destrueix un paisatge, quan es maltracta un entramat social, quan es menysprea una llengua o quan es degrada la vida compartida. No podem dir que no va amb nosaltres. Perquè si tot està connectat, cada ferida és també nostra.
I ací és on la reflexió es torna política en el sentit més profund. No en el sentit partidista, sinó en el sentit de la polis, de la vida compartida. El panteisme ens recorda que el col·lectiu no és una suma d’individus, sinó una xarxa de relacions. Que la llibertat no és fer el que volem, sinó fer possible que totes les persones puguen viure amb dignitat. Que el territori no és un espai buit per omplir amb projectes, sinó un organisme viu que ens sosté i que mereix respecte. Que la identitat no és una bandera rígida, sinó un procés que es construeix amb cada gest, amb cada paraula, amb cada decisió.
Aquesta mirada també qüestiona els poders que necessiten jerarquies rígides per mantindre’s. Si la divinitat no està en un tron, sinó en cada racó del món, ningú pot reclamar un mandat superior per imposar-se. Això desmunta discursos autoritaris, però també desmunta la idea que només unes poques persones poden decidir pel conjunt. El panteisme, sense dir-ho explícitament, és una filosofia que democratitza la vida. Que ens recorda que totes les persones tenim un paper, que totes les veus compten, que totes les experiències són valuoses.
També m’ha fet pensar en el País Valencià, en Sagunt, en el Camp de Morvedre, en totes les lluites que tenim obertes. Sovint defensem el territori amb arguments tècnics, econòmics o patrimonials. Però hi ha una capa més profunda que no sempre verbalitzem: la intuïció que el lloc on vivim és més que un espai físic. És memòria, és afecte, és identitat, és vida compartida. Quan defensem una muntanya, un riu, un barri o una festa, no estem fent només ecologisme o cultura. Estem defensant una manera de ser al món. Estem dient que allò que ens envolta no és un decorat, sinó part de nosaltres.
Potser per això aquesta mirada panteista ressona tant amb moviments que posen la vida al centre. No cal que s’hi identifiquen explícitament. És una espiritualitat laica, quotidiana, que es manifesta en la manera com cuidem, com resistim, com celebrem, com ens organitzem. És una manera de dir que la política no és només gestionar conflictes, sinó generar sentit. No és només repartir recursos, sinó construir un entramat vital. No és només decidir què fem, sinó decidir com volem viure.
Hui, escoltant L’ofici de viure, he entés que aquesta mirada no és una fugida cap a l’espiritualitat, sinó una eina per repensar la política des de la base. Una política que no tinga por de parlar de sentit, de connexió, de cura, de vida. Una política que no veja les persones com a votants, sinó com a éssers que formen part d’un mateix cos social. Una política que no veja el territori com un mapa, sinó com un organisme viu. Una política que no veja la natura com un recurs, sinó com una aliada.
Potser necessitem més panteisme i menys soroll. Més consciència de connexió i menys discursos de confrontació. Més respecte pel que ens envolta i menys arrogància. Més política que naix de la vida i menys política que s’imposa des de dalt. No per convertir-nos en místics, sinó per recordar-nos que la vida és massa complexa i massa preciosa per reduir-la a interessos, quotes o estratègies.
Hui he descobert en L’ofici de viure una porta que no sabia que necessitava obrir. I crec que, si la travessem col·lectivament, potser trobarem una manera més humana, més justa i més plena de fer política. Una política que no oblide que tot està connectat. Que tot importa. Que tot és vida.