Quan es parla de la integració europea, es tendeix a fer-ho des d’una mirada estatal. Espanya va entrar el 1986, Espanya va negociar, Espanya va adaptar les seues estructures, Espanya va rebre fons. Però el País Valencià no és una simple subdivisió administrativa dins d’un estat membre. És un territori amb identitat pròpia, amb necessitats específiques, amb una economia particular, amb una llengua i una cultura que també formen part del mosaic europeu. I, tanmateix, la nostra veu ha estat històricament feble en els espais on es decideix el futur del continent. No perquè no tinguem res a aportar, sinó perquè el model d’intermediació estatal ens ha deixat en un segon pla, com si la perifèria mediterrània fóra un apèndix i no un actor.
Europa ha estat, per al País Valencià, una font d’oportunitats i alhora un espai de tensions. Els fons europeus han permés modernitzar infraestructures, impulsar projectes culturals, protegir espais naturals i reforçar sectors econòmics. Però també han arribat decisions que han perjudicat sectors productius valencians, com la competència desigual en agricultura, la permissivitat amb acords comercials que afecten la citricultura o la manca de sensibilitat davant la desertificació i l’emergència climàtica mediterrània. Europa ha estat, en molts moments, un espai d’esperança. Però també un espai on s’ha evidenciat que no totes les regions tenen el mateix pes ni la mateixa capacitat d’influir.
I és ací on cal fer una reflexió profunda: què vol dir ser europeus des del País Valencià. No és només una qüestió de banderes o de tractats. És una qüestió de poder. De capacitat d’incidència. De reconeixement. De justícia territorial. Europa no pot ser només un espai on es decideix i nosaltres obeïm. Ha de ser un espai on participem, proposem, influïm i defensem els nostres interessos legítims. I això implica repensar la nostra posició dins l’Estat i dins la Unió.
Quan aterrem aquesta reflexió a Sagunt, la cosa es fa encara més clara. Sagunt és un exemple perfecte de com Europa pot transformar un territori, però també de com pot condicionar-lo. La instal·lació de la gigafactoria de bateries, els projectes industrials vinculats a la transició energètica, les inversions en mobilitat sostenible o les polítiques de reindustrialització no són decisions locals ni estatals aïllades. Són part d’una estratègia europea que busca redefinir el model productiu del continent. I Sagunt ha estat triada com una peça clau d’aquest engranatge. Però això no és només una oportunitat. També és una responsabilitat i un risc.
Europa aposta per Sagunt perquè necessita hubs industrials que garantisquen autonomia estratègica en sectors com l’energia, la mobilitat o la tecnologia. Però, què passa amb el territori que acull aquestes transformacions. Què passa amb les persones que hi viuen. Què passa amb els impactes ambientals, socials i urbanístics. Què passa amb la necessitat de garantir que aquesta reindustrialització siga justa, equilibrada i respectuosa amb el teixit humà que ja existia. Sagunt no pot ser només un espai on aterren macroprojectes. Ha de ser un espai que decideix com vol integrar-los, amb quines condicions, amb quins límits i amb quins beneficis per a la vida compartida.
Europa parla molt de cohesió territorial, però sovint oblida que la cohesió no és només repartir diners. És escoltar els territoris. És reconéixer-los com a actors polítics. És entendre que la perifèria mediterrània no és un espai secundari, sinó un espai estratègic. El País Valencià és porta d’entrada, corredor logístic, potència agroalimentària, territori cultural i espai de diversitat lingüística. I, tanmateix, no té la presència que mereix en els espais de decisió europeus. No tenim una oficina pròpia amb pes polític real. No tenim una estratègia mediterrània pròpia dins de la Unió. No tenim una veu clara en els debats sobre infraestructures, energia, agricultura o cultura. I això no és només una mancança institucional. És una mancança democràtica.
Quan es parla de la Europa dels pobles, sovint es fa de manera retòrica. Però si Europa vol ser realment un projecte compartit, ha de reconéixer que els pobles existeixen. Que els territoris tenen identitat. Que les decisions no poden passar per damunt de les realitats locals. Que la diversitat no és un obstacle, sinó una riquesa. I que la Mediterrània no pot ser només un espai de frontera, sinó un espai de futur.
Sagunt, en aquest sentit, és un laboratori. Un lloc on es pot demostrar que la transició ecològica i industrial pot fer-se amb respecte pel territori, amb participació ciutadana, amb criteris de sostenibilitat i amb una mirada que no oblide la història ni la identitat. Però això només serà possible si Europa escolta. Si l’Estat no actua com a filtre que dilueix les demandes valencianes. Si el País Valencià assumeix que té dret a parlar en primera persona. I si la ciutadania entén que Europa no és lluny, sinó que està en cada decisió que afecta el nostre futur.
Europa ha de ser una aliada, però també ha de ser interpel·lada. No podem acceptar una Europa que mira el Mediterrani només com un espai de risc climàtic, de pressió migratòria o de competència agrícola. Necessitem una Europa que entenga el Mediterrani com un espai de cultura, d’innovació, de biodiversitat i de potencial estratègic. I això implica que el País Valencià ha de reivindicar el seu lloc. No com a territori subaltern, sinó com a territori imprescindible.
Quan es parla de la Europa dels 27, sovint es pensa en capitals, en governs, en institucions. Però Europa també són ciutats com Sagunt, pobles com els del Camp de Morvedre, comarques que sostenen sectors productius, paisatges que pateixen la crisi climàtica, llengües que lluiten per sobreviure, persones que volen viure amb dignitat. Europa no pot construir-se només des dels despatxos. Ha de construir-se des dels territoris. I això vol dir que el País Valencià ha de deixar de ser espectador i ha de convertir-se en actor.
Els quaranta anys d’Espanya a la Unió Europea haurien de ser una oportunitat per fer balanç, però també per fer autocrítica. Què hem guanyat. Què hem perdut. Què hem deixat de reivindicar. Què hem permés que es decidira sense nosaltres. I, sobretot, què volem ser en els pròxims quaranta anys. Perquè Europa està canviant. La transició energètica, la digitalització, la crisi climàtica, els reptes geopolítics i les tensions internes estan redefinint el projecte europeu. I si el País Valencià no hi és present, altres decidiran per nosaltres.
Sagunt és un símbol d’aquest moment històric. Un lloc on es juga part del futur industrial d’Europa. Però també un lloc que pot demostrar que la reindustrialització pot ser justa, sostenible i arrelada al territori. Que la modernització no ha de significar desarrelament. Que el progrés no ha de passar per damunt de la vida compartida. Que Europa pot ser una oportunitat si es construeix amb els territoris i no contra ells.
El País Valencià té molt a dir. Té molt a aportar. Té molt a reivindicar. I Europa necessita territoris com el nostre per ser un projecte viu, plural i just. Però això només serà possible si deixem de mirar Europa com una cosa llunyana i comencem a mirar-la com un espai que també ens pertany. Un espai que podem transformar. Un espai on podem fer sentir la nostra veu.
Europa no és només Brussel·les. Europa és també Sagunt. I és hora que això es note.