La màgia ens fascina perquè posa en suspens la lògica quotidiana. Vivim envoltades de mecanismes que ho expliquen quasi tot, de pantalles que ens mostren el món en temps real, de dades que pretenen predir-nos. I, tanmateix, quan un mag o una maga alça una carta, mou una mà o transforma un objecte, el nostre cervell col·lectiu respira. Per un instant, deixem d’exigir explicacions i ens permetem el luxe de no saber. Eixa renúncia voluntària al control és un acte profundament humà, quasi ritual, que ens recorda que la vida no és només allò que podem mesurar.
També hi ha una dimensió antropològica que travessa totes les cultures. La màgia, en el fons, és una dramatització del desig de transcendir els límits. Les societats han tingut sempre figures capaces de trencar l’ordre aparent: xamans, bruixes, il·lusionistes, contacontes. Persones que, d’alguna manera, representen la possibilitat d’un món més ample que el que veiem. Quan assistim a un truc, no només mirem les mans del mag; mirem la possibilitat que el món siga més flexible del que creiem. És una forma d’esperança.
Des d’una mirada filosòfica, la màgia ens interpel·la perquè ens situa davant la fragilitat de la percepció. Ens recorda que allò que veiem no és sempre allò que és, i que la realitat és una construcció compartida. En un temps on les veritats absolutes s’esquerden i les narratives es multipliquen, la màgia ens educa en la humilitat: ens diu que podem equivocar-nos, que podem ser enganyades, i que això no ens fa menys intel·ligents, sinó més conscients. Acceptar la il·lusió és, paradoxalment, un exercici de lucidesa.
I després hi ha la dimensió comunitària. La màgia és un art que necessita públic. No existeix en solitari. Quan un grup de persones respira alhora, riu alhora o es sorprén alhora, es crea un espai compartit que va més enllà de l’espectacle. És un recordatori que la cultura és, sobretot, un acte col·lectiu. En un món cada vegada més individualitzat, la màgia ens torna a asseure juntes, ens fa mirar en la mateixa direcció i ens regala un moment de complicitat.
Potser, al final, allò que ens atrau de la màgia és que ens retorna a la nostra condició més primitiva i més avançada alhora: la de contar històries per a donar sentit al món. La màgia no és només un truc; és una metàfora viva de la nostra necessitat de creure que encara hi ha espai per a l’imprevisible, per a l’inexplicable, per a allò que ens fa obrir els ulls amb la mateixa sorpresa que quan érem menudes.
En el Dia Internacional del Mag, celebrar la màgia és celebrar la capacitat humana de meravellar-se. I això, en temps tan accelerats, és quasi un acte de resistència cultural.