La decisió de la Generalitat de no declarar Sagunt com a zona tensionada ha caigut com una galleda d’aigua freda sobre una ciutat que fa anys que conviu amb una pressió residencial creixent. No és una sorpresa que el mercat del lloguer estiga completament desbordat, que moltes persones hagen de destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a mantindre un sostre i que cada vegada siga més difícil trobar habitatges assequibles. El que sí que sorprén, i fins i tot indigna, és que davant d’aquesta realitat tan evident, el govern valencià decidisca que Sagunt no necessita les eines que la llei posa a disposició dels territoris que pateixen una situació d’emergència habitacional.
La ciutat ha crescut, ha canviat i ha assumit un paper central en el desenvolupament industrial i econòmic del País Valencià. Però aquest creixement no ha anat acompanyat d’una política d’habitatge que garantisca que totes les persones puguen continuar vivint ací. La pressió del mercat, l’arribada de nous projectes i la manca d’oferta pública han generat un escenari en què moltes famílies es veuen obligades a abandonar el seu entorn, el seu barri i, en alguns casos, la ciutat on han crescut. És una realitat que es pot comprovar parlant amb qualsevol persona que busque lloguer, amb joves que intenten emancipar-se o amb famílies que han de renovar contractes amb pujades inassumibles.
La Generalitat argumenta que limitar els preus pot tindre efectes contraproduents i que, segons la seua visió, podria reduir l’oferta o encareir encara més el mercat. Però aquesta afirmació, repetida com un mantra, no té en compte el que està passant a Sagunt. No es tracta d’una teoria econòmica abstracta, sinó d’una situació concreta que afecta persones reals. Quan els preus ja estan disparats, quan l’oferta és insuficient i quan la demanda supera de llarg la capacitat del mercat, negar-se a aplicar mesures de contenció és, en la pràctica, deixar que la situació continue empitjorant.
La ciutat no demana privilegis ni tractes especials. Demana que es reconega una evidència. Demana que es mire el territori amb honestedat i que es prenguen decisions basades en dades i en la realitat quotidiana de la gent. El govern municipal ha insistit en aquesta necessitat, i ho ha fet perquè veu cada dia les conseqüències d’un mercat que no funciona. Les persones que treballen en serveis socials, en oficines d’atenció ciutadana o en entitats veïnals saben perfectament que el problema de l’habitatge no és una exageració ni una moda. És una urgència.
La negativa del Consell també envia un missatge perillós. Transmet la idea que el desenvolupament econòmic pot anar per un costat i la vida de les persones per un altre. Que es poden anunciar grans projectes, parlar de futur i de prosperitat, mentre es deixa sense resposta una de les necessitats més bàsiques: tindre un lloc digne on viure. Aquesta contradicció és insostenible. No es pot construir un model de ciutat que aspire a ser referent industrial i logístic si al mateix temps es permet que la població siga expulsada per la pressió immobiliària.
Sagunt és una ciutat amb una identitat forta, amb barris que han crescut gràcies a l’esforç de generacions i amb una comunitat que ha sabut reinventar-se després de moments difícils. Però aquesta identitat es posa en risc quan l’habitatge es converteix en un bé de luxe. Quan les persones que han fet possible la ciutat no poden continuar vivint-hi, el teixit social es debilita. Quan els joves no poden emancipar-se, el futur es fa més incert. Quan les famílies han de marxar a altres municipis perquè no poden assumir els preus, la ciutat perd diversitat, vitalitat i cohesió.
La declaració de zona tensionada no és una vareta màgica que resol tots els problemes, però és una eina necessària. Permet posar límits a pujades abusives, dona marge per a intervindre en situacions extremes i envia un missatge clar: l’habitatge és un dret, no un privilegi. Negar aquesta possibilitat és renunciar a actuar. És deixar que siga el mercat, amb tota la seua lògica especulativa, qui marque el futur de la ciutat.
També cal recordar que la situació de Sagunt no és aïllada. Moltes ciutats del País Valencià estan vivint processos similars, però això no pot ser una excusa per a no actuar. Al contrari, hauria de ser un motiu per a impulsar una política d’habitatge valenta, coordinada i adaptada a cada territori. Sagunt té unes característiques específiques, amb un creixement industrial accelerat i una demanda residencial que no para d’augmentar. Ignorar-ho és una irresponsabilitat.
La decisió del Consell també posa en evidència una falta de sensibilitat cap al territori. Quan una ciutat demana ajuda, quan aporta dades, quan explica la seua situació i quan reclama eines per a protegir la seua gent, el mínim que s’espera és una resposta basada en la realitat. No una negativa automàtica. No una justificació genèrica. No un argument que podria aplicar-se a qualsevol lloc sense tindre en compte les particularitats de Sagunt.
És important recordar que les polítiques d’habitatge no són neutres. Tenen conseqüències directes en la vida de les persones. Decidir no actuar també és una decisió política. I en aquest cas, és una decisió que beneficia qui pot especular i perjudica qui necessita un lloc on viure. És una decisió que reforça desigualtats i que deixa desprotegides les persones més vulnerables. És una decisió que no respon a les necessitats reals de la ciutat.
La ciutadania de Sagunt mereix un govern que escolte, que entenga i que actue. Mereix polítiques que posen les persones al centre. Mereix un futur en què el desenvolupament econòmic vaja de la mà de la justícia social. Mereix un territori que no expulse, sinó que aculla. I això només serà possible si es prenen mesures valentes i si es reconeix que l’habitatge és un pilar fonamental per a qualsevol projecte de ciutat.
La pressió del lloguer no és un fenomen passatger. És una tendència que, si no es frena, continuarà creixent. Les dades ho confirmen, les experiències personals ho confirmen i la realitat dels barris ho confirma. Per això és tan greu que la Generalitat decidisca mirar cap a un altre costat. Per això és tan necessari que la ciutat continue insistint, reclamant i denunciant aquesta situació.
Sagunt ha demostrat moltes vegades que és capaç de mobilitzar-se, de defensar el que és seu i de reivindicar un futur millor. Aquesta no és una excepció. La lluita per un habitatge digne és una lluita per la dignitat de totes les persones que viuen ací. És una lluita per mantindre viva la ciutat. És una lluita per garantir que el creixement no siga sinònim d’expulsió. És una lluita que no pot quedar silenciada per una decisió injusta.
La ciutat continuarà reclamant el que és just. Continuarà exigint que es reconega la seua realitat. Continuarà defensant el dret a viure amb dignitat. I ho farà perquè sap que el futur de Sagunt no pot quedar en mans d’un mercat descontrolat ni d’unes institucions que no volen veure el que està passant. El futur de Sagunt ha de construir-se amb les persones, amb les seues necessitats i amb el seu dret a formar part d’aquesta ciutat.
La decisió de la Generalitat és un error. Però encara hi ha temps per rectificar. Encara hi ha temps per escoltar. Encara hi ha temps per posar el territori i la gent per davant de qualsevol altra consideració. Sagunt ho necessita. Sagunt ho mereix. I Sagunt ho continuarà reclamant fins que siga una realitat.