Hi ha moments en què la vida et posa davant d’un mirall que no havies demanat. Un mirall que no sols reflecteix el teu cos, sinó també les renúncies, els silencis, les pors i els somnis que havies anat deixant en un racó. Fa dos anys, aquell gener de 2024, vaig mirar eixe mirall amb una sinceritat que feia temps que no m’atrevia a practicar. I vaig decidir que era hora de començar un camí que no sabia on em portaria, però que necessitava recórrer.
L’operació bariàtrica va ser el punt de partida, però no ha sigut mai el centre de la història. El centre he sigut jo, amb totes les meues contradiccions, amb totes les meues ganes de viure i amb totes les meues ferides. Hui, amb l’alta mèdica a les mans i més de 80 quilos menys, podria parlar de xifres, de mètriques, de resultats. Però seria injust. Seria superficial. Perquè el que realment ha canviat no es pot pesar.
El que ha canviat és la manera com em moc pel món. La manera com respire. La manera com em mire. La manera com torne a sentir que la vida no és una lluita constant, sinó un espai que puc habitar amb plenitud.
En aquests dos anys he recuperat mobilitat, sí. Però també he recuperat mirades, camins, primeres vegades. He tornat a fer coses que pensava que ja no eren per a mi. He pujat escales sense negociar amb el dolor. He caminat sense calcular distàncies impossibles. He ballat sense demanar permís al meu cos. He rigut amb una llibertat que havia oblidat.
I sobretot, he tornat a gaudir de la vida amb les meues i els meus. Amb la gent que m’ha sostingut quan jo no podia. Amb la gent que ha celebrat cada pas, cada canvi, cada petita victòria. Amb la gent que no m’ha deixat caure en la trampa de pensar que la meua vàlua depenia d’un número o d’una talla. Eixa gent que ha estat, que està i que estarà.
Aquest procés m’ha ensenyat que la felicitat no és un destí, sinó un moviment. Una manera de caminar. Una manera de mirar el món amb curiositat i agraïment. He sigut feliç. Soc feliç. I no perquè tot siga perfecte, sinó perquè he après a escoltar-me, a cuidar-me, a donar-me espai.
També he après que transformar-se no és perdre’s, sinó retrobar-se. Que no es tracta de ser una altra persona, sinó de tornar a ser aquella que la vida, el cansament i les circumstàncies havien anat tapant. He recuperat parts de mi que pensava que havien desaparegut. He recuperat la il·lusió de fer plans, de provar coses noves, de dir que sí a la vida.
Quan pense en tot el que ha passat en aquests dos anys, no puc evitar emocionar-me. No per la dificultat del camí —que també— sinó per la immensitat del que he guanyat. Perquè he guanyat llibertat. He guanyat salut. He guanyat presència. He guanyat vida.
I ara que tanque aquesta etapa amb l’alta mèdica, em pregunte: què més puc demanar. I la resposta és senzilla: continuar vivint així. Amb consciència. Amb gratitud. Amb la certesa que cada dia és una oportunitat per seguir avançant, per seguir descobrint-me, per seguir celebrant.
No sé què vindrà després. Però sé que estic preparat. Sé que tinc les eines, la força i la gent que m’estima. Sé que he tornat a mi. I això, després de tot, és el regal més gran.