La llibertat no és fer el que vull quan vull, ni tampoc és un privilegi reservat a qui té més recursos o més altaveus mediàtics. La llibertat real implica garantir que totes les persones puguen viure amb dignitat, accedir a una sanitat pública forta, a una educació de qualitat, a una vivenda assequible i a un treball estable. Implica que ningú quede arrere, que les institucions siguen un escut i no un obstacle, i que els drets no depenguen del codi postal ni de la renda familiar.
Quan es proclama llibertat mentre es retallen serveis públics, es privatitzen espais comuns o s’assenyala col·lectius vulnerables, el missatge es contradiu a si mateix. Quan es parla de llibertat però s’ataca el pluralisme, la diversitat o la cultura crítica, allò que es defensa no és la llibertat, sinó un model de societat desigual on unes poques veus imposen el seu relat. I quan es presenta la llibertat com una batalla contra qualsevol regulació, es confon deliberadament la defensa dels privilegis amb la defensa dels drets.
La llibertat no pot ser un eslògan perquè és, sobretot, una responsabilitat col·lectiva. Requereix institucions que escolten, que redistribuïsquen, que cuiden i que garantisquen que totes les persones tinguen les mateixes oportunitats. Requereix valentia per dir que no hi ha llibertat si no hi ha igualtat, que no hi ha llibertat si no hi ha justícia social, que no hi ha llibertat si no hi ha respecte per la diversitat i per la convivència.
Per això cal reivindicar-la amb força, amb rigor i amb memòria. La llibertat que han defensat generacions abans que nosaltres no era un lema electoral, sinó una conquesta compartida. Una llibertat que es construeix cada dia, que es protegeix amb polítiques públiques i que es fa real quan arriba a totes les cases, a tots els barris i a totes les persones.
La llibertat no és un eslògan. És un compromís. I mereix molt més que una campanya de màrqueting.