El Dijous de Berenar és una d’eixes tradicions que, si no existira, caldria inventar-la. No només perquè ompli els carrers de Sagunt d’olors, de rialles i de retrobaments, sinó perquè és una d’eixes poques pràctiques que ens recorden que la identitat no és una peça de museu, sinó un organisme viu que respira, que s’adapta, que es transforma i que, sobretot, es defensa. En un món que avança a colps de velocitat, on les pantalles devoren hores i les rutines ens deixen sense aire, el Dijous de Berenar és una pausa col·lectiva, un gest compartit que diu: som ací, som poble, som memòria i som futur.
La pataqueta, amb la seua forma de mitja lluna i la seua textura inconfusible, és molt més que un pa. És un símbol. És la prova que la cultura popular no necessita grans monuments per ser monumental. Només necessita continuïtat, estima i un poble que la mantinga viva. I Sagunt, amb totes les seues contradiccions, amb totes les seues lluites i amb tota la seua diversitat, ha sabut mantindre aquesta tradició com un tresor que passa de generació en generació. Les escoles que ixen a berenar, les famílies que es retroben, les colles que es citen cada any, els forns que treballen a ple rendiment, els bars que omplin les taules de pataquetes farcides de truita de faves i alls tendres, de blanc i negre, de llom amb tomaca o de qualsevol invent que cada casa ha convertit en ritual. Tot això és patrimoni. Patrimoni viu, patrimoni gustós, patrimoni que no es pot entendre sense la gent que el fa possible.
Per això és tan important que, enguany, Compromís haja fet un pas endavant i haja proposat que el Dijous de Berenar siga reconegut com a Bé d’Interés Cultural o, com a mínim, com a Bé Immaterial de Rellevància Local. No és una ocurrència ni una maniobra simbòlica buida. És una necessitat. Perquè les tradicions que no es protegeixen, s’esvaeixen. I perquè el patrimoni immaterial, aquell que no es pot tocar però que ens toca per dins, és tan fràgil com essencial.
Hi ha qui pensa que aquestes coses no cal protegir-les, que ja es defenen a soles, que mentre hi haja gent que menge pataquetes els dijous d’hivern, la tradició continuarà. Però això és una visió ingènua. Les tradicions no desapareixen de sobte, sinó a poc a poc, per desgast, per desconnexió, per falta de reconeixement institucional, per la pressió d’un model de vida que arracona tot allò que no siga productiu o immediat. I el Dijous de Berenar, com tantes altres pràctiques populars, necessita un marc que garantisca la seua continuïtat, que la valore, que la situe al lloc que li correspon dins del relat cultural de la ciutat.
Quan Compromís porta aquesta proposta al plenari, no està parlant només de pa i de berenars. Està parlant de dignitat. Està parlant de posar en valor allò que som. Està parlant de dir que Sagunt no és només un conjunt de carrers, de fàbriques, de platges o de monuments romans, sinó també un teixit de rituals que ens expliquen millor que qualsevol pedra. Està parlant de memòria col·lectiva, de cohesió social, de pertinença. I està parlant, també, de futur. Perquè protegir una tradició no és mirar arrere, sinó garantir que continue viva per a les generacions que vindran.
El Dijous de Berenar té una força que sorprén a qui no el coneix. És una tradició que no necessita grans campanyes per mobilitzar la gent. Arriba gener, arriba febrer, i de sobte els forns comencen a omplir-se de pataquetes, les xarxes socials s’omplin de fotos, els bars preparen les planxes i les famílies comencen a organitzar-se. És un moviment espontani, orgànic, que naix de baix cap amunt. I això és precisament el que el fa tan valuós. No és una festa imposada, no és un producte turístic, no és una recreació artificial. És un costum que ha resistit segles perquè la gent l’ha volgut mantindre. I això, en un món on tot canvia tan ràpid, és extraordinari.
Però que siga extraordinari no vol dir que siga indestructible. Les tradicions que no es reconeixen institucionalment corren el risc de quedar relegades a l’anècdota, de perdre espai, de no transmetre’s amb la mateixa força. I ací és on la política, quan es fa amb sentit i amb estima pel territori, juga un paper fonamental. La proposta de Compromís no és una simple declaració simbòlica. És una manera de dir que el patrimoni immaterial importa, que la cultura popular importa, que allò que la gent fa i ha fet durant segles importa. I que cal protegir-ho amb la mateixa serietat amb què protegim un teatre romà o un jaciment arqueològic.
Hi ha qui dirà que això no és prioritari, que hi ha altres problemes més urgents. I és cert que hi ha moltes lluites pendents: la vivenda digna, la mobilitat sostenible, la defensa del territori, la igualtat real, la protecció del comerç local, la necessitat d’un model econòmic més just. Però la cultura no és un luxe. La cultura és el fil que ho cus tot. Sense cultura, sense identitat, sense rituals compartits, qualsevol lluita es queda coixa. Perquè un poble que no sap qui és, difícilment pot decidir cap a on vol anar.
El Dijous de Berenar és una d’eixes tradicions que ens recorden que la vida col·lectiva és possible. Que encara podem asseure’ns a una taula, compartir un mos, parlar, riure, recordar. Que encara podem trobar-nos sense presses, sense pantalles, sense filtres. Que encara podem ser comunitat. I això, en un temps de soledats massives i de ritmes impossibles, és un acte de resistència.
La pataqueta, amb la seua forma humil i la seua història llarga, és un símbol d’aquesta resistència. És un pa que ha sobreviscut a canvis socials, econòmics i culturals. Un pa que ha alimentat generacions, que ha sigut protagonista de berenars escolars, de jornades de camp, de trobades familiars. Un pa que, com tantes altres coses de la nostra cultura popular, ha estat invisibilitzat durant molt de temps, com si no fora digne de ser considerat patrimoni. Però ho és. I ho és molt.
Quan parlem de protegir el Dijous de Berenar, no parlem només de protegir un costum gastronòmic. Parlem de protegir una manera de viure. Parlem de protegir un espai de relació, un temps compartit, una memòria que ens uneix. Parlem de protegir una identitat que no és excloent, que no és tancada, que no és folklòrica en el sentit superficial del terme. És una identitat que es construeix cada any, cada dijous, cada pataqueta compartida.
La proposta de Compromís és valenta perquè entén que el patrimoni immaterial és tan important com el material. I perquè entén que la cultura popular no és una cosa menor, sinó un pilar fonamental de la vida col·lectiva. Quan un ajuntament reconeix una tradició com a Bé Immaterial de Rellevància Local, està dient que aquesta tradició forma part del relat oficial de la ciutat, que mereix ser protegida, estudiada, difosa i transmesa. Està dient que no és una anècdota, sinó una peça clau del nostre patrimoni.
I això és especialment important en una ciutat com Sagunt, que té un patrimoni material immens, però que sovint ha oblidat posar en valor el seu patrimoni immaterial. El teatre romà, el castell, la Via del Pòrtic, la història industrial, tot això és fonamental. Però també ho són les tradicions que han mantingut viva la ciutat quan les pedres no parlaven. També ho són els rituals que han donat sentit a la vida quotidiana. També ho són les pràctiques que han creat comunitat.
El Dijous de Berenar és una d’eixes pràctiques. I mereix ser reconeguda com a tal. No per convertir-la en un producte turístic, no per institucionalitzar-la fins a fer-la rígida, sinó per garantir que continue sent el que és: una festa de la gent, per a la gent i amb la gent. Una festa que no necessita artificis, que no necessita escenografies, que no necessita grans pressupostos. Només necessita que la respectem, que la cuidem i que la transmetem.
En un moment en què moltes tradicions populars es perden, en què moltes pràctiques comunitàries desapareixen, en què la globalització uniformitza gustos, hàbits i ritmes, protegir el Dijous de Berenar és un acte de resistència cultural. És dir que no volem ser un territori sense memòria. És dir que no volem renunciar al que ens fa singulars. És dir que la cultura popular és un espai de llibertat, de creativitat i de comunitat.
Per això és tan important que aquesta proposta avance, que es tramite, que es convertisca en realitat. I per això és tan important que la ciutadania la faça seua. Perquè el patrimoni immaterial no es protegeix només amb decrets, sinó amb pràctica. Amb participació. Amb estima. Amb cada pataqueta que es comparteix, amb cada dijous que es manté viu, amb cada persona que explica a les criatures què significa aquesta tradició i per què és important.
El Dijous de Berenar és una celebració de la vida quotidiana. Una festa sense artificis, sense escenaris, sense protocols. Una festa que naix de la gent i que torna a la gent. Una festa que ens recorda que la cultura no és una cosa que passa en els museus, sinó en les places, en els carrers, en els forns, en les taules. Una festa que ens recorda que la identitat no és una cosa que es proclama, sinó que es viu.
I la pataqueta, humil i poderosa alhora, és el seu estendard. Un estendard que no necessita banderes, perquè ja té forma pròpia. Un estendard que no necessita discursos, perquè parla per si mateix. Un estendard que diu que som un poble que sap cuidar el que és seu, que sap compartir, que sap celebrar.
Per això, hui més que mai, cal reivindicar el Dijous de Berenar. Cal defensar-lo. Cal protegir-lo. Cal estimar-lo. I cal fer-ho amb la mateixa naturalitat amb què ens mengem una pataqueta acabada de fer, amb la mateixa alegria amb què ens retrobem cada any, amb la mateixa convicció amb què Compromís ha decidit portar aquesta proposta al plenari.
Perquè protegir el Dijous de Berenar és protegir-nos a nosaltres mateixos. És protegir la nostra manera de viure, de relacionar-nos, de celebrar. És protegir la nostra memòria i el nostre futur. És dir que la cultura popular importa. És dir que la comunitat importa. És dir que Sagunt importa.
I això, en un món que sovint ens vol desconnectades, disperses i silencioses, és un acte profundament polític. Un acte de resistència. Un acte d’amor.