Hi ha dates que passen de puntetes pel calendari, com si no volgueren molestar. Dies que no tenen cap celebració global, cap etiqueta viral, cap motiu per a fer un post institucional o una campanya de sensibilització. El 22 de gener és un d’aquests dies silenciosos. Un dia que, malgrat estar perfectament col·locat entre l’energia de l’any que comença i la rutina que torna, no té cap Dia Internacional reconegut per les Nacions Unides. Ni un sol.
Això, en un món on hi ha més de dos-cents dies internacionals oficials, és quasi una excentricitat estadística. Tenim un dia mundial per a la bicicleta, per al jazz, per a la poesia, per a la felicitat, per a l’aigua, per a la llum, per als boscos, per a la dona, per als refugiats, per a la biodiversitat i per a la pau. Tenim dies per a causes urgents, per a reivindicacions històriques, per a celebracions culturals i per a curiositats que semblen eixides d’un brainstorming massa llarg.
Però el 22 de gener continua buit. I això convida a preguntar-se per què. Què passa amb aquesta data perquè ningú l’haja adoptada? I, sobretot, quin podria ser el seu sentit si decidírem donar-li un?
Abans de proposar causes, convé entendre com es crea un Dia Internacional. No és un caprici d’un departament de comunicació ni una ocurrència simpàtica d’un organisme internacional. Els dies internacionals són decisions polítiques i simbòliques que busquen educar, sensibilitzar, mobilitzar voluntat i posar el focus en temes que necessiten atenció global. Normalment els proposa un estat membre de l’ONU o una agència especialitzada, i és l’Assemblea General qui els aprova. És a dir, darrere de cada dia mundial hi ha diplomàcia, negociació i intencionalitat.
També hi ha curiositats. Alguns dies acumulen més d’una celebració, com si el calendari no donara per a més. Altres, com el 22 de gener, estan completament deserts. I alguns naixen de campanyes ciutadanes que, amb el temps, aconsegueixen que un estat les porte a votació.
El 22 de gener, malgrat no tindre un dia mundial, no és una data buida d’història. S’hi acumulen fets importants: proclamacions reials, tragèdies marítimes, revoltes socials, accidents ferroviaris i gestes esportives. Però cap d’aquests esdeveniments ha generat un consens global suficient per a convertir-se en una efemèride universal. Potser perquè són massa locals, massa controvertits o massa lligats a contextos concrets.
Això deixa oberta una possibilitat suggeridora: si ningú ha ocupat el 22 de gener, potser és perquè encara no hem trobat la causa adequada. I el món, sincerament, no va sobrat de causes pendents.
Si revisem els dies internacionals existents, veiem que hi ha temes molt coberts, com el medi ambient, la salut, l’educació, la cultura, la igualtat o els drets humans. Però també hi ha buits sorprenents. Hi ha aspectes de la vida quotidiana, emocional i comunitària que encara no tenen un espai global propi. I ací és on el 22 de gener podria trobar la seua identitat.
Una primera proposta seria dedicar-lo a la seguretat emocional. Vivim en un moment en què la salut mental és un tema central, però encara carregat de silencis i estigmes. Un dia per a reivindicar la necessitat de tindre espais segurs, relacions sanes i comunitats que cuiden podria ser profundament transformador. No es tractaria de medicalitzar-ho tot, sinó de recordar que la vulnerabilitat és una part essencial de la vida i que la cura mútua és una responsabilitat compartida.
Una altra idea seria convertir-lo en el Dia Mundial del Contacte Humà Respectuós. En un temps de pantalles, distància i soledat, recuperar el valor del tacte consentit, de l’abraçada que acompanya, de la mà que sosté, seria quasi revolucionari. No es tracta d’imposar afecte, sinó de recordar que el cos també parla i que la presència física té un poder que cap missatge de veu pot substituir.
També podria ser un dia dedicat a la comunitat local. En un món globalitzat, sovint oblidem que la vida real passa en els barris, en els pobles, en les xarxes de suport, en el comerç de proximitat, en les associacions que sostenen la convivència. Celebrar la força de la comunitat seria una manera de reivindicar allò que ens manté units quan tot trontolla.
Una altra possibilitat seria dedicar-lo a la memòria quotidiana. No la memòria solemne de les grans efemèrides, sinó la memòria de les coses menudes: els rituals, les tradicions, els objectes que expliquen qui som. Un dia per a recordar que el patrimoni immaterial no és només folklore, sinó una manera de mantindre viva la identitat col·lectiva.
També podria ser el Dia Internacional de la Cura Mútua. No només cuidar, sinó cuidar-nos. Reconéixer que la interdependència és una força i no una debilitat. Reivindicar que la vida no es pot sostenir només amb productivitat, sinó amb suport, escolta i temps compartit.
El 22 de gener podria ser moltes coses. Podria ser un dia per a reivindicar la lentitud en un món accelerat. Un dia per a celebrar el descans com a dret i no com a premi. Un dia per a recordar que la vida quotidiana també mereix ser celebrada. Un dia per a posar en valor allò que no ix als titulars, però que sosté la vida de totes les persones.
Potser el més interessant d’aquesta data és precisament això: la seua absència de significat oficial. El seu espai en blanc. La seua disponibilitat. El 22 de gener és un llenç per escriure-hi una causa nova, necessària i compartida. Una causa que no competisca amb altres, que no siga una moda passatgera, que no busque només visibilitat, sinó transformació.
Imaginar un dia internacional no és només un exercici simbòlic. És una manera de pensar què necessita el món, què ens falta com a comunitat global, què volem posar al centre. I potser, en un moment com l’actual, el que més falta fa és recuperar la humanitat més bàsica: la cura, la presència, la comunitat, la memòria, el contacte, la seguretat emocional.
El 22 de gener podria ser el dia de tot això. O podria ser el dia d’alguna cosa que encara no hem sabut formular, però que intuïm necessària. Un dia per a recordar-nos que les dates no canvien el món, però les converses que generen sí que poden fer-ho.
Potser no cal esperar que l’ONU ho declare oficial. Potser podem començar nosaltres. Donar-li sentit. Convertir-lo en un recordatori personal o col·lectiu. Fer-lo nostre. Perquè, al cap i a la fi, els dies internacionals naixen així: d’una necessitat compartida que algú s’atreveix a dir en veu alta.
I potser ja toca que el 22 de gener deixe de ser un dia silenciós i es convertisca en una invitació a cuidar-nos una mica més. A escoltar-nos. A tocar-nos amb respecte. A recordar que la vida, en la seua forma més senzilla, també mereix un lloc al calendari.