Hi ha territoris que semblen condemnats a viure en un estat de provisionalitat perpètua. Territoris que, malgrat la seua història, la seua força social i la seua capacitat de resistència, són tractats com a perifèria fins i tot quan objectivament no ho són. Almardà, Corinto i tot el nord del litoral de Sagunt formen part d’eixe mapa de zones que només apareixen en l’agenda estatal quan hi ha un temporal devastador, una fotografia dramàtica o una protesta prou sorollosa per trencar el silenci administratiu. I, tanmateix, la regressió que devora la costa no és un fenomen sobtat ni imprevisible. És el resultat d’una cadena de decisions, omissions i desequilibris que s’han anat acumulant durant dècades.
Quan es parla de la Llei de Costes, de la seua reforma i de la seua aplicació, sovint es cau en el parany de convertir-la en culpable o salvadora segons convinga. Però la realitat és més complexa. La Llei de Costes de 1988 va nàixer amb la voluntat de protegir el domini públic marítim-terrestre, de posar ordre en un litoral que havia patit una urbanització accelerada i, en molts casos, irresponsable. La reforma de 2013, impulsada pel govern de Mariano Rajoy, va introduir canvis que han sigut objecte de debat intens, especialment pel que fa a concessions i usos. Però ni la llei original ni la reforma posterior expliquen per si mateixes el drama que viu Almardà i Corinto. La llei pot condicionar, pot marcar procediments, pot exigir informes i justificacions, però no és la causa de la regressió. La causa està en un altre lloc, i és ací on cal posar el focus.
La costa és un sistema viu, dinàmic, fràgil. La sorra no entén de termes municipals ni de fronteres administratives. Es mou, viatja, s’acumula i desapareix segons la força de les ones, els corrents i les decisions humanes. Quan un territori construeix espigons, altera eixe moviment natural. Quan un altre territori no rep la sorra que abans li arribava, comença la regressió. Això és el que ha passat al nord de Sagunt. Els espigons d’Almenara, autoritzats i executats amb la voluntat de protegir eixa zona, han tingut un efecte col·lateral devastador per a les platges situades més al sud. És un fenomen conegut, estudiat i documentat. No és una opinió, és un diagnòstic tècnic compartit per especialistes, universitats i informes oficials.
La pregunta que moltes persones es fan és per què, si el problema està identificat, la solució no arriba. Per què el Ministeri competent, ara en mans del PSOE, no ha executat la regeneració que Sagunt reclama des de fa tant de temps. Per què els projectes s’eternitzen, els informes s’encallen i les actuacions es posposen una vegada i una altra. Les respostes no són senzilles, però tampoc són un misteri insondable. Hi ha factors polítics, factors administratius i factors territorials que expliquen aquesta inacció.
Un dels factors més repetits per col·lectius veïnals i entitats socials és la manca de prioritat. El litoral valencià, i especialment el del Camp de Morvedre, no ha estat mai al centre de les decisions estatals. Altres zones, amb major pes turístic o major pressió mediàtica, han rebut actuacions més ràpides i més contundents. Sagunt, malgrat ser un municipi amb una importància industrial, històrica i demogràfica indiscutible, ha quedat sovint relegat a un segon pla. Aquesta sensació de perifèria imposada és compartida per moltes persones que viuen i estimen aquest territori.
Un altre factor és la burocràcia. Les regeneracions de platges són actuacions costoses, complexes i sotmeses a un entramat d’informes ambientals, tècnics i jurídics que poden allargar-se anys. Però darrere d’aquesta complexitat també hi ha una por institucional a prendre decisions que puguen generar conflictes. Quan una administració sap que una actuació pot ser qüestionada, recorreguda o criticada, tendeix a ajornar-la. I així passen els anys, i així la mar avança.
També hi ha un factor incòmode: reconéixer que els espigons d’Almenara han tingut un impacte negatiu sobre Sagunt implica assumir que l’Estat té una responsabilitat directa en la regressió. I assumir responsabilitats implica actuar, invertir i reparar. És més fàcil parlar de temporals, de canvi climàtic o de processos naturals que mirar de front les conseqüències d’una planificació desequilibrada. Però la realitat és tossuda: si un territori reté la sorra, un altre la perd. I si l’Estat ha autoritzat eixa retenció, també ha d’assumir la compensació.
La reforma del Reglament de Costes de 2022, impulsada pel Ministeri per a la Transició Ecològica, va introduir criteris més estrictes per adaptar la gestió del litoral al canvi climàtic. És una reforma necessària, perquè el futur de les costes serà cada vegada més complicat. Però aquesta reforma tampoc impedeix la regeneració d’Almardà i Corinto. No hi ha cap article que prohibisca aportar sorra, construir defenses toves o executar projectes integrals. La regeneració és legal, viable i compatible amb la normativa. El que falta no és llei, és voluntat.
I ací és on la crítica es fa més intensa. Perquè quan una població veu com la mar s’emporta metres i metres de platja, quan veu com les dunes desapareixen, com els passejos s’esfondren i com les vivendes entren en zona de risc, no pot acceptar que la resposta siga l’espera eterna. No pot acceptar que cada temporal siga un recordatori de la fragilitat i de la desprotecció. No pot acceptar que els projectes dormen en calaixos mentre la realitat s’accelera.
El teixit social d’Almardà i Corinto ha demostrat una capacitat d’organització admirable. Han creat plataformes, han convocat mobilitzacions, han exigit reunions, han aportat informes i han mantingut viva la reivindicació. Han fet allò que correspon a un conjunt de persones que no vol resignar-se. Però la força col·lectiva, per si sola, no pot substituir la responsabilitat institucional. I és ací on el govern central, siga del color que siga, té un deute pendent.
La crítica que moltes persones fan al PSOE no és una crítica partidista, sinó una crítica de gestió. No es tracta de comparar governs, sinó de reclamar coherència. Si un govern es presenta com a defensor del medi ambient, de la justícia territorial i de la protecció del litoral, ha de demostrar-ho amb fets. I els fets, en aquest cas, són obres, inversions i decisions valentes. No n’hi ha prou amb informes, promeses o visites puntuals. El litoral no espera. La mar no espera. Les persones tampoc.
És important recordar que la regeneració no és només una qüestió estètica o turística. És una qüestió de seguretat, de patrimoni natural, de qualitat de vida i de justícia territorial. Les platges d’Almardà i Corinto són espais de convivència, de biodiversitat, de memòria col·lectiva. Són part de la identitat del Camp de Morvedre. Deixar-les desaparèixer seria una renúncia inacceptable.
També cal entendre que la solució no pot ser només aportar sorra de manera puntual. Les regeneracions massives, si no van acompanyades de mesures estructurals, són panells provisionals que duren el que duren. Cal un projecte integral que combine aportacions, recuperació dunar, gestió de sediments i, si cal, estructures que minimitzen l’impacte dels temporals. Cal una mirada a llarg termini, no pedaços.
La població té dret a exigir explicacions, calendari i compromisos ferms. Té dret a saber per què un projecte anunciat fa anys encara no s’ha executat. Té dret a reclamar que el seu territori siga tractat amb la mateixa dignitat que altres zones de l’Estat. Té dret a no ser una nota a peu de pàgina en els plans ministerials.
Aquesta reflexió no pretén demonitzar ningú, però tampoc vol suavitzar una realitat que és dura i injusta. El litoral de Sagunt necessita accions immediates i estructurals. Necessita que l’Estat reconega la seua responsabilitat i actue en conseqüència. Necessita que la política deixe de mirar cap a un altre costat. Necessita que la llei siga una eina, no una excusa.
La mar continuarà avançant. Els temporals continuaran arribant. El canvi climàtic continuarà intensificant-se. Però la regressió d’Almardà i Corinto no és inevitable. És reversible si hi ha voluntat, recursos i valentia. És reversible si es posa la vida, el territori i la justícia per davant de la inèrcia administrativa.
Aquest territori mereix ser escoltat. Mereix ser protegit. Mereix ser respectat. I mereix que la seua veu arribe on calga, perquè el que està en joc no és només una platja, sinó un model de país que decideix si tracta totes les seues costes amb la mateixa dignitat o si continua alimentant desigualtats territorials que ja no podem permetre’ns.
La reivindicació continuarà, perquè és justa. La crítica continuarà, perquè és necessària. I l’esperança continuarà, perquè aquest territori ha demostrat massa vegades que no es rendeix. Però l’esperança, per si sola, no frena la mar. Cal que l’Estat actue. Cal que el govern escolte. Cal que la regeneració siga una realitat i no una promesa eterna.
Aquesta peça és una crida, una denúncia i una proposta. Una crida a la responsabilitat institucional. Una denúncia de la inacció que ens ha portat fins ací. I una proposta per a un futur on Almardà i Corinto no siguen sinònim de regressió, sinó d’un territori que ha sabut defensar-se i que ha sigut escoltat.
Perquè la costa és vida. I la vida, quan es defensa, sempre troba camí.