Romeu és molt més que un massís de pinar i roquissar: és memòria, patrimoni, salut pública i futur. És l’últim gran pulmó verd que abraça la ciutat i el Port, el mirador que ens recorda d’on venim i el termòmetre del que serem. Per això, cada dia que passa sense la seua protecció efectiva com a Paratge Natural Municipal és un dia robat a la ciutadania de Sagunt. I cada silenci administratiu, cada carpeta que dorm en un calaix, és una renúncia —conscient o no— a allò que ens fa poble.
No hi ha cap excusa: Romeu ha d’estar protegit. I ha d’estar-ho ara.
El quinze de març de dos mil dinou, la Generalitat va declarar la Muntanya de Romeu Paratge Natural Municipal, amb dos-cents setanta-cinc hectàrees i un règim d’usos que combinava gaudi públic i preservació ambiental. Era una fita col·lectiva i una victòria de la raó: ordenar, protegir i estimar el que és de tots. Eixa declaració recollia valors ecològics, paisatgístics i culturals incontestables i assignava al consistori la gestió del paratge i la creació d’un Consell de Participació. Els textos oficials eren clars i l’alegria, legítima.
Després, el Tribunal Superior de Justícia va anul·lar el decret el dos mil vint-i-dos arran d’un recurs de LafargeHolcim, principalment per una qüestió formal: la memòria econòmica insuficientment motivada. L’efecte va ser devastador: la protecció quedava sense efecte, i el Tribunal Suprem no va admetre els recursos posteriors. Però el missatge no era “no es pot protegir”, sinó “cal fer-ho bé i amb tots els papers”.
El disset de febrer de dos mil vint-i-tres, el Ple de l’Ajuntament —amb els vots favorables de PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida— va sol·licitar reactivar la declaració del paratge i demanar a la Generalitat la correcció dels vicis formals i el manteniment de la delimitació de dos-cents setanta-cinc hectàrees. És a dir: via política oberta, mandat clar i consens ambiental suficient per a començar ahir.
I, tanmateix, dos anys perduts. Compromís ha denunciat públicament que no s’ha respost dins termini als requeriments de la Conselleria i que, fins i tot, hi ha hagut silenci i opacitat sobre l’estat real de l’expedient. Tot això mentre el rellotge institucional avança i la ciutadania espera.
Cal una precisió important: el regidor de Medi Ambient és Jorge Vidal —no l’alcalde Darío Moreno— i, a més, Vidal és tècnic de Medi Ambient municipal en excedència per ocupar l’acta de regidor. Per tant, parlem d’una àrea amb coneixement tècnic acreditat i amb responsabilitat política directa. No n’hi ha lloc per a evasives: la documentació exigida pel TSJCV (memòria econòmica, justificació i delimitació) s’havia d’haver tramés fa temps. Les hemeroteques recullen la pressió continuada de l’oposició per a desbloquejar-ho.
Romeu és salut pública. En un municipi industrial i logístic com Sagunt, els serveis ecosistèmics de Romeu —captura de CO₂, regulació microclimàtica, corredor biològic, espai segur per a l’oci saludable— no tenen substitut. Parlar de paratges no és un luxe de cap de setmana: és política sanitària preventiva en temps d’emergència climàtica.
Romeu és patrimoni i identitat. És llegat i relat: jaciments, toponímia, memòria col·lectiva. El dos mil dinou ja es va motivar la seua singularitat i la necessitat de gestió ordenada. Recuperar la declaració és també refermar una consciència cívica que posa la vida i la cultura per damunt de les inèrcies.
Romeu és planificació i seguretat jurídica. Tornar a declarar el paratge amb memòria econòmica sòlida i delimitació inequívoca oferirà certeses als veïns, a l’administració i a qualsevol activitat permesa. Precisament això és el que va reclamar el TSJCV: fer-ho bé.
No es pot parlar de Romeu al marge de la pedrera. Els tribunals van confirmar l’excés de perímetre a Sagunt i la obligació de restauració valorada en nou coma tres milions d’euros, amb reforestació i reposició del terreny. Açò no és opinable: és sentència i deure d’execució. Mentrestant, la companyia blinda el subministrament amb l’ampliació de la cantera de Viver fins a trenta-set hectàrees i tres-centes mil tones anuals per alimentar la planta de Sagunt. I exhibeix programes de restauració i biodiversitat a la Comunitat Valenciana i a Espanya, alguns premiats, que són positius però no substitueixen el compliment estricte de la legalitat ni el dret de la ciutat a preservar el seu pulmó verd.
Per això, el missatge ha de ser clar: restaurar el dany a Sagunt i protegir Romeu són dos columnes d’una mateixa arquitectura de justícia ambiental. No n’hi ha prou amb bones pràctiques corporatives si, al costat de casa, hi ha una execució pendent i un paratge desprotegit.
No hi ha cap dilema entre economia i natura: la bona política integra i planeja. El que hi ha és un dilema entre fer o no fer; entre resoldre o procrastinar. Jorge Vidal, com a regidor de Medi Ambient i tècnic municipal en excedència, sap millor que ningú que el que demana el TSJCV és assumible i que la Conselleria necessita un expedient complet per fer el pas final. I Darío Moreno, com a alcalde, sap també que la responsabilitat última és del seu govern: o s’assumeix el lideratge o es perllonga la sensació de desprotecció i deixadesa.
La ciutat ja va marcar el camí el disset de febrer de dos mil vint-i-tres. Ara cal recórrer-lo.
Ho escric perquè ens hi va la dignitat i la salut. Perquè Romeu ha sigut la nostra escola de natura, la nostra aula d’història, el nostre refugi. Perquè, com a Delegat de Protecció del Menor en l’àmbit esportiu, veig cada dia com els espais verds segurs milloren la vida real de xiquetes i xiquets. Perquè com a saguntí, sé que hi ha batalles —les bones— que no s’abandonen, encara que la burocràcia semble infinita.
Romeu no es ven, no s’ajorna i no s’oblida. Romeu es protegeix. I es protegeix ara.