El tercer diumenge de gener, quan l’hivern encara marca el ritme dels dies i el món sembla avançar amb una mena de quietud expectant, se celebra el Dia Internacional de les Religions. És una data que convida a mirar més enllà de les fronteres visibles i invisibles que sovint ens separen, i a recordar que la diversitat espiritual és una de les expressions més profundes de la humanitat. No és un dia per a exaltar cap fe concreta, sinó per a reivindicar la convivència, la llibertat de culte i el respecte mutu com a pilars d’una societat que vol ser justa i plural. En un temps on les identitats es tensionen i els discursos d’odi busquen escletxes per a créixer, esta jornada ens recorda que la convivència entre creences no sols és possible, sinó necessària.
Quan pense en este dia, inevitablement em ve al cap Taizé. No com un lloc llunyà, sinó com un espai interior que ha anat creixent amb mi. Taizé és una comunitat, sí, però també és una manera de respirar, de mirar el món, de relacionar-se amb les altres persones. És un laboratori espiritual on la diversitat no es viu com un problema, sinó com una oportunitat. I és, sobretot, un recordatori que la fe —o la recerca espiritual, o el simple desig de pau— pot ser un pont entre persones molt diferents.
Les trobades de joves de Taizé per Cap d’Any han sigut, per a mi, una escola de convivència. He tingut la sort de viure-les en dos ciutats que, cadascuna a la seua manera, han deixat una empremta profunda: París i Ginebra. Dos ciutats que, més enllà de la postal turística, es convertiren en escenaris d’una experiència col·lectiva que encara ressona dins de mi.
La primera trobada que vaig viure va ser a París. Recorde l’arribada com si fóra ahir: una ciutat immensa, vibrant, plena de contrastos, que de sobte es convertia en un punt de trobada per a milers de joves vinguts de tot Europa i més enllà. París té eixa capacitat de fer-te sentir menut i, alhora, part d’alguna cosa molt gran. Entre els carrers amples, les esglésies plenes de llum tènue i els espais improvisats per a l’acollida, vaig descobrir una ciutat que, per uns dies, respirava al ritme d’una convivència insòlita.
Allí vaig entendre que Taizé no és un esdeveniment, sinó una actitud. Ningú preguntava d’on venies per a jutjar-te, sinó per a conéixer-te. Ningú volia convéncer-te de res, sinó compartir. Les converses fluïen en tramvies, en cues per al sopar, en sales comunitàries, en silencis compartits. Recorde especialment una nit de pregària en una església del centre: milers de persones assegudes a terra, cantant amb una suavitat que pareixia suspendre el temps. Aquell silenci col·lectiu, lluny de ser buit, estava ple d’una presència que no necessitava paraules.
París em va ensenyar que la diversitat religiosa no és una teoria, sinó una pràctica. Que la convivència es construeix amb gestos menuts: un somriure, una mirada, una conversa improvisada. Que la fe, quan es viu des de la humilitat, pot ser una força que uneix.
La trobada de Ginebra va arribar anys després, però va tindre un impacte igualment profund. Ginebra és una ciutat distinta: més menuda, més ordenada, més silenciosa. Una ciutat que respira diàleg internacional, drets humans i diplomàcia. I, potser per això, la trobada de Taizé allí va tindre un to diferent, més íntim, més reflexiu.
Recorde caminar pels carrers gelats, amb el llac com un mirall immens i les muntanyes al fons, i sentir que aquella ciutat era un espai ideal per a parlar de pau. Les famílies que ens acollien obrien les portes de casa amb una naturalitat sorprenent, com si formar part d’aquella xarxa de convivència fóra la cosa més normal del món. Les pregàries, repartides per diferents esglésies i espais comunitaris, tenien una serenitat especial. I les converses, sovint més profundes, giraven al voltant de preguntes que no tenen resposta fàcil: què significa viure la fe en un món fragmentat, com es construeix la pau en el dia a dia, com podem ser ponts en lloc de murs.
A Ginebra vaig entendre que la pau no és només absència de conflicte, sinó presència de justícia, de respecte, de diàleg. I que la fe, quan es viu col·lectivament, pot ser una eina poderosa per a construir eixa pau.
El Dia Internacional de les Religions naix precisament amb esta voluntat: recordar-nos que la convivència entre creences és possible i que la llibertat de culte és un dret que cal defensar amb fermesa. Però la llibertat de culte no és només un principi jurídic; és una actitud social. Implica reconéixer que cada persona té dret a viure la seua espiritualitat —o la seua absència— sense por, sense pressions, sense discriminacions. Implica entendre que la fe no pot ser utilitzada com a arma política ni com a excusa per a limitar drets d’altres persones.
Les trobades de Taizé, tant a París com a Ginebra, m’han ensenyat que la convivència no es construeix amb grans discursos, sinó amb experiències compartides. Amb la paciència de qui escolta. Amb la humilitat de qui reconeix que no té totes les respostes. Amb la generositat de qui comparteix el seu temps, la seua casa, el seu menjar o el seu silenci. Amb la valentia de qui s’obri a persones que pensen, senten o creuen de manera distinta.
També m’han ensenyat que la fe no és un conjunt de normes, sinó una manera de mirar el món. Una manera que pot ser compartida per persones molt diverses. Una manera que, quan es viu col·lectivament, genera comunitat. I la comunitat, en un món cada vegada més individualitzat, és un tresor.
Quan torne a casa després d’una trobada de Taizé, sempre porte amb mi una sensació estranya però preciosa: la certesa que un altre món és possible. No un món perfecte, però sí un món on la convivència siga real, on la diversitat siga respectada, on la pau siga una pràctica quotidiana. I eixa certesa no naix de cap miracle, sinó de l’experiència concreta de veure milers de persones convivint amb respecte, alegria i profunditat.
El Dia Internacional de les Religions és una oportunitat per recordar eixa possibilitat. Per reivindicar-la. Per defensar-la. Per recordar que la fe, quan es viu des de la llibertat i el respecte, pot ser una força de pau. I que la pau no és un somni ingenu, sinó una responsabilitat compartida.
En un món que sovint ens empeny a mirar-nos com a adversaris, Taizé ens recorda que podem mirar-nos com a companyes i companys de camí. Que podem construir comunitats diverses i inclusives. Que podem celebrar la diferència sense por. Que podem trobar en la fe —o en la recerca espiritual— un espai de trobada i no de confrontació.
I potser això és, al final, el que més necessitem: espais on la humanitat es reconega a si mateixa. On les persones puguen ser qui són sense por. On la diversitat siga acollida amb alegria. On la pau siga possible. On la fe, lluny de dividir-nos, ens unisca.
París i Ginebra formen part d’eixe mapa íntim que porte dins. Dos ciutats, dos moments, dos capítols d’una mateixa història: la història d’una convivència que, quan es viu de veritat, transforma. I cada tercer diumenge de gener, quan el món celebra el Dia Internacional de les Religions, torne a recordar que eixa transformació és possible. Que la diversitat és una força. Que la pau és un camí compartit. I que, enmig d’un món que sovint sembla trencar-se, encara hi ha espais —com Taizé— que ens ensenyen a recompondre’l.