Hi ha dies que arriben carregats d’etiquetes que no hem triat. Dies que algú, des d’un despatx llunyà, decideix batejar amb un color i un estat d’ànim, com si la vida de totes les persones poguera reduir-se a una fórmula matemàtica o a una campanya publicitària. Entre aquests dies imposats, el tercer dilluns de gener s’ha convertit en un símbol estrany: el suposat dia més trist de l’any, el famós Blue Monday. Però quan parem atenció, quan escoltem el batec real de les ciutats, dels barris, de les persones que es troben cada matí amb la llum que entra per la finestra, descobrim que aquest relat no ens pertany. No és nostre. No parla de nosaltres. I, sobretot, no descriu la complexitat de les emocions que travessen un dilluns qualsevol.
Per això, aquest text vol ser una alternativa. Una invitació a mirar el calendari amb uns altres ulls. Una manera de recordar que la tristesa no es programa, que l’alegria no es compra i que la vida no es deixa reduir a un eslògan. Vol ser un espai on la comunitat, la memòria i la quotidianitat tinguen veu pròpia. Un espai on cada persona puga reconéixer-se sense sentir que ha de respondre a una consigna global que no té res a veure amb la seua experiència.
El tercer dilluns de gener pot ser un dia fred, sí. Pot ser un dia de rutina, de cansament, de retorn a les obligacions després de les festes. Però també pot ser un dia de retrobaments, de projectes que comencen, de converses inesperades, de llums que s’encenen enmig de l’hivern. Pot ser un dia en què una persona decideix fer un pas endavant, o un dia en què una altra necessita parar i respirar. Pot ser un dia en què el poble recupera el ritme, en què les places tornen a omplir-se de gent que camina, que compra, que saluda, que pensa en el futur. Pot ser un dia qualsevol, i això ja és prou.
La idea que existeix un dia universalment trist és una simplificació que no ens fa cap bé. La tristesa és una emoció legítima, humana, necessària. Però no és una mercaderia. No és un producte que es puga empaquetar i vendre. No és una excusa per a promocionar viatges, llibres d’autoajuda o descomptes de temporada. Quan convertim les emocions en eslògans, perdem profunditat. Quan les convertim en mercaderia, perdem dignitat. I quan les convertim en consignes globals, perdem la capacitat de reconéixer la diversitat de vides que conviuen en un mateix territori.
Per això, aquest text vol reivindicar la complexitat. Vol reivindicar que cada persona té el seu propi calendari emocional, que no hi ha fórmules que puguen predir com ens sentirem, que la vida és massa rica per a ser reduïda a una etiqueta. Vol reivindicar que la tristesa no és enemiga, que forma part del camí, que ens ajuda a entendre’ns, a cuidar-nos, a buscar suport quan cal. I vol reivindicar que la comunitat és un espai on aquestes emocions poden ser compartides sense por, sense vergonya, sense pressió.
Imaginem, per un moment, que el tercer dilluns de gener no és un dia trist, sinó un dia de consciència. Un dia per a recordar que les emocions no són lineals, que no hi ha un únic camí per a transitar-les. Un dia per a mirar-nos amb honestedat i reconéixer que, enmig de l’hivern, també hi ha llavors que esperen el moment de germinar. Un dia per a recordar que la llum no desapareix, que només es transforma. Un dia per a reivindicar que la vida quotidiana és un espai de resistència, de creativitat i de futur.
En un poble com Sagunt, on la memòria col·lectiva és tan profunda com les pedres del teatre romà i tan viva com les festes que omplin els carrers, el tercer dilluns de gener pot ser una oportunitat per a mirar-nos amb estima. Per a recordar que som un territori que ha sabut resistir, reinventar-se i avançar. Que hem construït comunitat en moments difícils i que hem celebrat la vida en moments d’abundància. Que cada hivern ha portat reptes, però també ha portat llavors de futur.
Aquest dia pot ser una invitació a caminar pels carrers i descobrir que, fins i tot en el fred, hi ha signes de vida. Les persianes que s’alcen de bon matí. Les persones que es troben al mercat i comenten com va la setmana. Les que tornen a l’esport, a la cultura, a les activitats que donen sentit al dia a dia. Les que treballen per a mantindre viva la ciutat, des de les botigues fins als serveis públics, des de les entitats fins als espais de trobada. Totes aquestes accions, aparentment menudes, són la prova que la vida continua, que la comunitat respira, que el futur es construeix a poc a poc.
També pot ser un dia per a reivindicar la importància de cuidar-nos. No des d’un consumisme disfressat d’autoestima, sinó des d’una mirada profunda i col·lectiva. Cuidar-nos vol dir escoltar-nos, reconéixer els nostres límits, buscar suport quan cal, i oferir-lo quan podem. Vol dir entendre que la salut emocional no és una responsabilitat individual, sinó una construcció comunitària. Vol dir crear espais on les persones puguen expressar-se sense por, on la vulnerabilitat siga acollida i no jutjada, on la diversitat d’experiències siga reconeguda com una riquesa.
En aquest sentit, el tercer dilluns de gener pot ser un recordatori que la vida no és una línia recta. Que hi ha dies bons i dies dolents, dies de força i dies de fragilitat. I que tots ells formen part del mateix camí. Pot ser un dia per a mirar enrere i reconéixer el que hem superat. Per a mirar endavant i imaginar el que volem construir. Per a mirar al voltant i descobrir que no estem a soles.
També pot ser un dia per a reivindicar la importància de la cultura, de l’esport, de les festes, de les tradicions que ens connecten amb la nostra història i amb el nostre futur. Aquests espais no són només entreteniment. Són llocs on la comunitat es reconeix, on es transmeten valors, on es construeix identitat. Són espais on la tristesa pot trobar consol i on l’alegria pot trobar companyia. Són espais que donen sentit als dies, fins i tot als dilluns més freds.
Imaginem, també, que aquest dia és una oportunitat per a reivindicar la importància de la llengua. La llengua que ens connecta amb la terra, amb la història, amb la comunitat. La llengua que ens permet expressar matisos, emocions, records. La llengua que ens fa sentir que formem part d’un relat compartit. Parlar en valencià, escriure en valencià, pensar en valencià és una manera de resistir a la uniformització, de reivindicar la diversitat, de mantindre viva una identitat que no es deixa reduir a una etiqueta global.
El tercer dilluns de gener pot ser, també, un dia per a reivindicar la importància del territori. Un territori que no és només un espai físic, sinó un espai emocional. Un lloc on les persones construeixen vincles, on es transmet la memòria, on es projecta el futur. Un lloc que mereix ser cuidat, defensat i estimat. Un lloc on cada carrer, cada plaça, cada racó té una història que val la pena contar.
I pot ser, finalment, un dia per a reivindicar la importància de l’esperança. No una esperança naïf, buida o imposada. Sinó una esperança activa, arrelada, conscient. Una esperança que sap que el futur no està escrit, que es construeix amb cada gest, amb cada decisió, amb cada acte de cura. Una esperança que reconeix les dificultats, però que no es rendeix. Una esperança que sap que la comunitat és més forta quan camina unida.
Aquest text vol ser una alternativa al Blue Monday perquè vol recordar-nos que no necessitem que ningú ens diga com ens hem de sentir. Que no necessitem etiquetes que simplifiquen la vida. Que no necessitem consignes que ens convertisquen en consumidors d’emocions prefabricades. El que necessitem és escoltar-nos, cuidar-nos, reconéixer-nos. Necessitem espais on la comunitat puga respirar, on la diversitat siga celebrada, on la vida quotidiana siga valorada.
El tercer dilluns de gener pot ser un dia qualsevol. I en això hi ha una bellesa profunda. Perquè els dies qualsevol són els que sostenen la vida. Són els que ens permeten construir rutines, projectes, relacions. Són els que ens recorden que la vida no és un esdeveniment extraordinari, sinó una successió de moments que, junts, formen un relat. I aquest relat és nostre. No pertany a cap agència de publicitat, ni a cap fórmula matemàtica, ni a cap eslògan global.
Així que, quan arribe el tercer dilluns de gener, podem decidir no deixar-nos arrossegar per un relat que no ens representa. Podem decidir mirar el dia amb uns altres ulls. Podem decidir que és un bon moment per a respirar, per a caminar, per a parlar amb algú, per a començar un projecte, per a descansar, per a cuidar-nos. Podem decidir que és un dia més en el calendari, i que això ja és suficient. Podem decidir que la vida és nostra, i que les emocions no es deixen reduir a una etiqueta.
Aquest text és una invitació a construir un relat alternatiu. Un relat que naix de la comunitat, de la memòria, del territori. Un relat que reconeix la complexitat de la vida i que celebra la diversitat de camins. Un relat que no busca imposar res, sinó obrir espais. Un relat que no vol vendre res, sinó compartir una mirada. Un relat que no vol negar la tristesa, sinó integrar-la en un paisatge més ampli, més humà, més real.
Si aquest dilluns de gener és fred, podem abrigar-nos. Si és cansat, podem descansar. Si és trist, podem buscar companyia. Si és lluminós, podem celebrar-ho. Si és un dia qualsevol, podem reconéixer la seua importància. Perquè la vida es construeix així, dia a dia, sense fórmules, sense eslògans, sense etiquetes. I en aquesta construcció quotidiana hi ha una força que cap campanya publicitària no pot apropiar-se.
El Blue Monday no ens defineix. El que ens defineix és la manera com vivim, com cuidem, com resistim, com estimem. El que ens defineix és la comunitat que construïm, la memòria que preservem, el futur que imaginem. El que ens defineix és la capacitat de donar-li sentit als dies, fins i tot als més grisos. I això no es pot reduir a un color ni a un dilluns concret.
Així que, quan arribe aquest dia, podem recordar que la vida és nostra. Que les emocions són nostres. Que el calendari és nostre. I que tenim la capacitat de construir un relat que ens represente, que ens cuide i que ens impulse. Un relat que naix de la terra que trepitgem, de la llengua que parlem, de les persones que ens envolten. Un relat que no necessita etiquetes, perquè ja té arrels.
I potser, en aquest exercici de mirar el dia amb uns altres ulls, descobrim que no hi ha dies tristos imposats, sinó dies que esperen ser viscuts amb consciència. Dies que ens conviden a parar, a escoltar, a respirar. Dies que ens recorden que la vida és un procés, no un producte. Dies que ens connecten amb la comunitat, amb el territori, amb la memòria. Dies que ens recorden que, fins i tot en el cor de l’hivern, hi ha llavors que esperen el moment de brotar.
Aquest és el nostre relat alternatiu. Un relat que no busca negar res, sinó ampliar la mirada. Un relat que no busca imposar, sinó convidar. Un relat que no busca vendre, sinó compartir. Un relat que reconeix la complexitat de la vida i que celebra la força de la comunitat. Un relat que ens recorda que la tristesa no es programa, que l’alegria no es compra i que la vida no es deixa reduir a una etiqueta.
I així, amb aquesta consciència, podem caminar cap al futur amb pas ferm. Un futur que no està escrit, però que podem construir col·lectivament. Un futur on els dies no siguen imposats, sinó viscuts. Un futur on la comunitat siga el centre, on la memòria siga un far, on la diversitat siga una riquesa. Un futur on cada dilluns, fins i tot el tercer de gener, siga una oportunitat per a començar de nou.