Hi ha moments en què un país s’atura perquè la realitat colpeja amb una força que no deixa espai per a res més. L’accident ferroviari d’Adamuz és un d’eixos moments. La magnitud de la tragèdia, amb desenes de persones mortes i moltes més ferides, obliga a separar amb claredat allò que és dol i condol d’allò que és crítica política. Són dos plans que poden conviure, però que no haurien de confondre’s, i encara menys utilitzar-se l’un contra l’altre.
El dol és compartit. És un gest humà que no entén de partits ni de fronteres ideològiques. És l’acte de parar, de reconéixer el dolor de les famílies, de respectar les víctimes i d’acompanyar-les en un moment que ningú hauria de viure. És també un homenatge a les persones que treballen en el rescat, que arriben les primeres i se’n van les últimes, sovint en condicions extremes. El dol és un espai de silenci i de cura, i és de totes.
La crítica política, en canvi, és necessària i legítima. Les institucions han de ser fiscalitzades, i les decisions públiques han de ser analitzades amb rigor. Però la crítica té un temps i un lloc, i sobretot hauria de tindre un criteri coherent. Quan es confon el moment del dol amb el moment de la disputa, el debat es deshumanitza i es converteix en un instrument de confrontació immediata.
A Adamuz, Vox ha optat per activar la crítica política de manera fulminant. Ha acusat el Govern d’amagar-se, ha exigit responsabilitats immediates i ha reclamat una auditoria urgent de tota la xarxa ferroviària. Tot això mentre altres actors polítics suspenien agendes, guardaven silenci institucional i prioritzaven l’atenció a les víctimes. La pregunta que sorgeix de manera natural és per què Vox no va actuar igual quan Carlos Mazón va haver d’afrontar situacions greus a la Comunitat Valenciana, com incendis, inundacions o col·lapses sanitaris.
La resposta és incòmoda, però evident. Quan governa la dreta, Vox parla de prudència, de respecte institucional i de no fer política amb el dolor. Quan governa l’esquerra, el discurs canvia completament i es converteix en una exigència immediata de responsabilitats. El dolor és el mateix, però el relat s’adapta segons qui ocupa el poder. Aquest doble raser no és només una qüestió de coherència; és una qüestió de respecte.
Quan una força política utilitza una tragèdia per reforçar el seu relat, corre el risc de convertir el patiment real de les persones en una arma de combat. I això erosiona la confiança en les institucions i en la política mateixa. La ciutadania necessita saber que, en moments de crisi, les seues representants són capaces de posar la vida humana per damunt de la batalla partidista. Necessita saber que el dol és un espai segur, no un escenari per a la confrontació.
Això no vol dir que no s’hagen d’investigar les causes de l’accident. Al contrari: cal fer-ho amb rigor, transparència i independència. Cal saber què ha fallat, si hi havia mancances en la infraestructura, si hi ha responsabilitats polítiques o tècniques i com es pot evitar que una tragèdia així torne a passar. Però aquesta investigació ha de nàixer del respecte, no de la urgència per marcar posició.
El que ha passat a Adamuz ens recorda que la política té una responsabilitat moral que va més enllà de la gestió. Té la responsabilitat de saber llegir el moment, de saber quan cal parlar i quan cal callar, de saber quan cal unir i quan cal debatre. I, sobretot, té la responsabilitat de no utilitzar el dolor alié com a combustible per a la pròpia narrativa.
La coherència és una forma de respecte. I el respecte és la base de qualsevol convivència democràtica. Quan una força política actua d’una manera davant d’un govern i d’una altra manera davant d’un altre, no està fent crítica; està fent estratègia. I l’estratègia, quan es construeix sobre el sofriment de les persones, deixa de ser legítima.
Adamuz ens deixa una lliçó amarga, però necessària. El dol és de totes, i ha de ser respectat. La crítica política és imprescindible, però ha de ser coherent i responsable. I la ciutadania té dret a exigir que, en moments de dolor col·lectiu, la política estiga a l’altura de la dignitat que mereixen les víctimes.