El canvi de color corporatiu de la Generalitat Valenciana, que abandona el roig institucional vigent des de 1984 per incorporar un blau que el govern anomena “blau senyera”, ha obert un debat que va molt més enllà de la imatge gràfica. No estem davant d’un simple ajust estètic, ni d’una actualització tècnica, ni d’un caprici de disseny. Estem davant d’un gest polític profund, d’una operació simbòlica que pretén reorientar el relat institucional i, al mateix temps, marcar un territori ideològic. Els colors, especialment quan es tracta de símbols públics, mai no són neutres. Parlen, evoquen, remeten a imaginaris, i sovint anticipen allò que després es vol consolidar en el pla polític i cultural.
El roig que ha definit la Generalitat durant quatre dècades no era un color triat a l’atzar. Formava part d’un moment històric en què les institucions valencianes renaixien després de la dictadura, buscant una identitat pròpia, moderna i democràtica. El roig representava energia, vitalitat, mediterraneïtat, però també una voluntat de cohesió i d’autoafirmació. Era un color que connectava amb la idea d’un país que volia avançar, que volia construir-se des de baix, que volia reconéixer-se en la seua pluralitat i alhora projectar una imatge clara i segura de si mateix. Substituir-lo no és només canviar un pantone. És canviar un marc mental, una manera de mirar-nos i de ser mirades.
El govern actual defensa que el blau triat és un color històric de la senyera coronada. És cert que el blau forma part de la tradició heràldica valenciana, però també és cert que mai no havia sigut el color identitari de la Generalitat moderna. La tria, per tant, no respon a una voluntat de recuperar un passat, sinó a una oportunitat política del present. Quan un govern decideix que el color institucional ha de ser blau, ho fa sabent perfectament què significa el blau en l’imaginari contemporani. I ací és on la decisió deixa de ser neutra i esdevé reveladora.
El blau, en el context polític actual, és un color carregat de connotacions. És el color que identifica el Partit Popular, el color que ha marcat dècades de govern conservador a l’Estat i a moltes autonomies, el color que ha construït una marca política potent i reconeixible. Quan el blau entra en una institució, el missatge és immediat, encara que no es verbalitze. És un color que diu “això ara és nostre”, “això ara es llig des d’un altre lloc”, “això ara respon a una altra mirada”. I això és especialment evident quan el canvi de color no es limita a la Generalitat, sinó que s’estén també a altres institucions governades pel mateix partit.
València ciutat n’és un exemple claríssim. El govern municipal ha substituït el groc institucional, que havia sigut un color característic de la imatge de la ciutat, per un blau que coincideix amb el color corporatiu del Partit Popular. El groc, que evocava llum, mediterrani, vitalitat i identitat pròpia, ha sigut desplaçat per un blau que no respon a cap necessitat gràfica objectiva, sinó a una voluntat política de marcar presència. El canvi simultani de la Generalitat i de l’Ajuntament de València no és casual. Forma part d’una mateixa operació simbòlica: colonitzar l’espai visual, reorientar els codis, reescriure el relat a través dels colors.
Quan una ciutat com València, amb una identitat visual consolidada, canvia el groc pel blau, està enviant un missatge que va més enllà de la imatge corporativa. Està dient que la ciutat s’alinea amb un determinat projecte polític, que la seua representació pública es vol homologar a una marca partidista, que la frontera entre institució i partit es difumina. I això, en democràcia, és sempre perillós. Les institucions han de representar el conjunt de la ciutadania, no només una part. Han de ser espais de trobada, no d’apropiació. Quan un color partidista esdevé color institucional, la frontera simbòlica es trenca.
El documental Del roig al blau és especialment útil per entendre el que està passant. Aquella peça audiovisual mostrava com els colors poden explicar un canvi de règim, una mutació de valors, una reorientació del relat col·lectiu. El pas del roig al blau no era només un canvi cromàtic: era un canvi emocional, ideològic i cultural. El roig representava un país que es volia construir des de baix, amb energia, amb consciència de comunitat, amb voluntat de transformació. El blau, en canvi, apareixia com un intent de desactivar esta intensitat, de convertir el relat en una superfície més freda, més institucionalitzada, més controlada.
Aplicat al cas actual, la metàfora és inquietant. El roig de la Generalitat representava un país que volia avançar amb força, que volia reconéixer-se en la seua pluralitat, que volia construir un futur compartit. El blau que ara s’imposa sembla voler rebaixar este pols, suavitzar el conflicte, despolititzar allò que és polític, fer més amable allò que és incòmode. És com si el color volguera dir-nos que cal deixar de banda la intensitat, que cal assumir una mirada més tèbia, més administrativa, més desconnectada de la realitat social. I això, en un moment de retrocés de drets, d’ofensiva cultural i de replegament identitari, no és casual.
El blau del Partit Popular no és només un color corporatiu. És un codi. És una manera de marcar presència. És una marca que ha colonitzat l’espai públic durant dècades. Quan el blau apareix en una institució, tothom entén el missatge, encara que no es diga explícitament. És un color que evoca ordre i jerarquia per damunt de participació i comunitat, una gestió aparentment tècnica que amaga una ideologia molt clara, una voluntat d’hegemonia simbòlica que sempre comença pels detalls. El blau és un color que busca naturalitzar una determinada mirada del món, com si fóra l’única possible, com si no hi haguera alternatives, com si la política fóra només gestió i no projecte col·lectiu.
Quan la Generalitat i l’Ajuntament de València adopten el blau al mateix temps, estan enviant un missatge de cohesió partidista que trenca la neutralitat institucional. No és un color que represente el conjunt de la ciutadania. És un color que representa una part, un projecte, una ideologia. I això és especialment greu quan es fa passar per tradició allò que és oportunitat política. El blau de la senyera coronada és un element històric, sí, però mai no havia sigut el color identitari de les institucions modernes. Convertir-lo ara en color central és una operació de maquillatge simbòlic que busca legitimar una apropiació.
La política dels colors és subtil però poderosa. Quan un govern canvia un color institucional, està canviant la manera com vol que la societat s’hi mire. Està reorientant el relat visual, està redefinint la identitat pública, està enviant un missatge sobre qui mana i com vol manar. El pas del roig al blau no és un gest menor. És un intent de reescriure el relat del país, d’alinear-lo amb una determinada mirada política i de desactivar-ne una altra. És una operació que busca consolidar una hegemonia simbòlica abans fins i tot que una hegemonia política.
Els colors parlen. I, de vegades, criden. El blau que ara s’imposa no és només senyera. És també un projecte de país que vol fer-se hegemònic a través de la imatge, abans que a través de les paraules. És un color que vol ocupar l’espai públic, que vol marcar territori, que vol convertir la identitat institucional en una extensió de la identitat partidista. I això, en una democràcia madura, hauria de preocupar-nos.
La imatge d’un país no es construeix només amb colors, però els colors són una porta d’entrada poderosa. El roig de la Generalitat representava una etapa de construcció col·lectiva, de vitalitat, de futur compartit. El blau que ara s’imposa sembla voler reorientar este futur cap a una mirada més estreta, més controlada, més alineada amb un projecte polític concret. I quan això passa, cal dir-ho clarament: no és un canvi de color. És un canvi de rumb.