I és ací on la paraula llibertat torna a aparéixer, sovint manipulada fins a convertir-la en una etiqueta comercial. Algunes figures polítiques han convertit la llibertat en un lema de campanya, repetit com un mantra que sembla justificar qualsevol decisió. Però la llibertat no és un decorat, ni una frase feta, ni un recurs per desviar l’atenció. La llibertat és, sobretot, un dret que necessita garanties, institucions fortes i una ciutadania informada.
El periodisme és una d’eixes garanties. Sense periodistes que investiguen, que contrasten, que pregunten i que expliquen, la llibertat queda reduïda a un reclam publicitari. Quan es proclama llibertat mentre s’assenyala la premsa crítica, s’erosionen els mitjans públics o es premien els altaveus afins, el missatge es buida de sentit. La llibertat no pot conviure amb la por a preguntar, amb la censura subtil o amb la desinformació convertida en estratègia.
En un dia com hui, val la pena recordar que la llibertat d’expressió no és només poder parlar, sinó poder escoltar veus diverses, rigoroses i independents. És poder accedir a informació veraç, encara que siga incòmoda. És poder entendre el món sense filtres interessats. I això només és possible quan el periodisme té recursos, respecte institucional i protecció davant les pressions.
La professió periodística no demana privilegis, demana condicions per fer la seua feina. Demana que no se la utilitze com a arma partidista, que no se la convertisca en objectiu quan incomoda i que no se la reduïsca a un aparador de titulars fàcils. Demana que la llibertat siga real, no un eslògan.
Per això, en el dia del periodista, reivindicar la llibertat és reivindicar-los a ells i a elles. És recordar que sense periodisme no hi ha democràcia plena, que sense informació no hi ha ciutadania crítica i que sense veritat compartida no hi ha convivència possible.
La llibertat necessita periodistes. I el periodisme necessita una societat que entenga que defensar-lo és defensar-se a si mateixa.