Hi ha frases que, encara que siguen falses o mal atribuïdes, acaben funcionant com a miralls del nostre temps. No perquè siguen certes, sinó perquè ens obliguen a pensar per què circulen, per què arrelen i què diuen de nosaltres. En aquest cas, la idea que el feixisme del futur es disfressaria d’antifeixisme ha servit durant anys com a arma llancívola en debats polítics, com si la lluita contra el feixisme fóra en si mateixa una forma de totalitarisme. Però la realitat que vivim hui és d’una altra naturalesa. No estem davant d’un feixisme que s’oculta darrere de màscares democràtiques, sinó davant d’un feixisme que es reivindica obertament, que es presenta com a opció legítima, que es proclama sense complexos i que troba en la provocació i en la desinhibició el seu principal recurs de seducció.
Aquesta és la paradoxa del nostre temps: allò que abans necessitava disfressa, ara es ven com a autenticitat. Allò que abans generava vergonya, ara es presenta com a valentia. Allò que abans era un tabú, ara es converteix en marca personal. I això ens obliga a repensar com hem arribat fins ací, què ha fallat en la nostra cultura democràtica i per què determinats discursos que haurien d’haver quedat relegats a les notes a peu de pàgina de la història tornen a circular amb normalitat.
El feixisme contemporani no és una còpia exacta del feixisme clàssic. No necessita camises uniformades ni desfilades marcials, encara que de vegades les imite. No necessita un relat de grandesa imperial, encara que sovint l’invoque. No necessita un enemic únic i clar, encara que sempre en busque algun. El feixisme actual és més líquid, més adaptatiu, més capaç de mimetitzar-se amb les formes de comunicació del nostre temps. És un feixisme que es mou bé en la cultura del mem, en la política-espectacle, en la provocació calculada, en la desinformació viral i en la lògica de la polarització permanent.
Per això, quan determinats actors polítics s’autodefineixen com a feixistes amb orgull, no ho fan com una adhesió literal a un programa històric, sinó com una manera de dir que no tenen por de trencar consensos, de qüestionar drets, de assenyalar minories o de reivindicar un ordre social jeràrquic. És un feixisme performatiu, que utilitza la paraula com a bandera i com a arma, que busca el xoc i que es nodreix de la reacció que genera. Quan diuen que són feixistes sense complexos, no estan fent una anàlisi ideològica, estan fent màrqueting polític.
Aquesta normalització del feixisme com a etiqueta identitària és un fenomen preocupant, perquè desplaça el debat públic cap a un terreny on les paraules perden el seu pes històric i moral. Si qualsevol pot dir-se feixista sense que això genere un rebuig social immediat, vol dir que hem perdut la memòria del que significa realment el feixisme. Vol dir que hem deixat d’explicar què va suposar, quines vides va destruir, quins drets va anul·lar i quines ferides va deixar obertes. Vol dir que la pedagogia democràtica ha fallat, o que ha estat insuficient, o que ha estat derrotada per una cultura política que premia la provocació per damunt de la responsabilitat.
La qüestió de fons és que el feixisme del segle XXI no necessita ocultar-se darrere d’un discurs democràtic perquè sap que pot erosionar la democràcia des de dins. Sap que pot utilitzar les institucions per a limitar drets, per a assenyalar col·lectius vulnerables, per a reescriure currículums educatius, per a controlar mitjans públics o per a imposar una visió excloent de la identitat. Sap que pot fer-ho perquè la democràcia liberal, en la seua voluntat d’incloure totes les veus, també inclou aquelles que volen destruir-la. I sap que pot fer-ho perquè hi ha una part de la societat que se sent desorientada, frustrada o desconnectada, i que veu en aquests discursos una promesa de certesa i d’ordre.
El feixisme contemporani es presenta com a reacció davant d’un món que canvia massa ràpid. Davant de la diversitat, ofereix homogeneïtat. Davant de la complexitat, ofereix simplificacions. Davant de la incertesa, ofereix autoritat. Davant de la desigualtat, ofereix culpables. Davant de la globalització, ofereix fronteres. Davant de la diversitat afectiva, sexual, cultural o lingüística, ofereix un retorn a una identitat única i excloent. És un feixisme que no necessita grans discursos filosòfics, perquè es nodreix de sentiments primaris: la por, la ràbia, la nostàlgia, el ressentiment.
Però el més inquietant és que aquest feixisme no es presenta com a ruptura, sinó com a restauració. No diu que vol destruir la democràcia, diu que vol salvar-la. No diu que vol imposar un ordre autoritari, diu que vol recuperar l’ordre perdut. No diu que vol limitar drets, diu que vol protegir la majoria. No diu que vol assenyalar minories, diu que vol defensar la identitat. És un feixisme que es disfressa de sentit comú, que es presenta com a veu del poble, que es ven com a alternativa a unes elits que suposadament han traït la ciutadania.
Aquest relat és eficaç perquè connecta amb emocions profundes. Quan una persona se sent desplaçada, precaritzada o ignorada, és fàcil que busque respostes simples. Quan una persona percep que el seu món canvia massa ràpid, és fàcil que busque ancoratges. Quan una persona sent que la política no li parla, és fàcil que s’enganxe a discursos que prometen solucions immediates. I és ací on el feixisme contemporani troba el seu terreny fèrtil.
La responsabilitat de les societats democràtiques és, per tant, doble. D’una banda, cal desmuntar els discursos feixistes, no només assenyalant la seua perillositat, sinó explicant per què són falsos, per què són simplistes i per què són injustos. De l’altra, cal oferir alternatives reals, tangibles i esperançadores. No n’hi ha prou amb dir que el feixisme és dolent; cal demostrar que la democràcia pot millorar la vida de les persones, que pot reduir desigualtats, que pot garantir drets i que pot construir un futur compartit.
També cal revisar com comuniquem. El feixisme contemporani ha entés perfectament la lògica de les xarxes socials, la importància de l’impacte immediat, la força de la imatge i la viralitat del conflicte. Les forces democràtiques, en canvi, sovint continuen comunicant com si estigueren en un món analògic, amb discursos llargs, amb matisos que es perden en el soroll digital i amb una prudència que, encara que necessària, no sempre és efectiva. No es tracta d’imitar les formes del feixisme, sinó d’entendre el terreny on es juga la batalla cultural.
La lluita contra el feixisme no pot ser només reactiva. No podem limitar-nos a respondre cada provocació, cada insult, cada atac. Necessitem construir un relat propi, un relat que parle de convivència, de drets, de diversitat, de justícia social, de futur compartit. Un relat que no siga només defensiu, sinó propositiu. Un relat que no tinga por de ser emocional, perquè la política també és emoció. Un relat que no renuncie a la complexitat, però que siga capaç de fer-la comprensible.
També cal recuperar la memòria. No com a exercici nostàlgic, sinó com a eina pedagògica. Les generacions que no han viscut dictadures o guerres tenen dret a saber què va significar el feixisme, no per a culpabilitzar ningú, sinó per a evitar que es repetisca. La memòria no és venjança, és prevenció. I és també un acte de justícia amb totes les persones que van patir la violència, la repressió i la deshumanització.
El feixisme del futur, que ja és el feixisme del present, no necessita disfresses. Es presenta tal com és, amb orgull i amb desinhibició. I això ens obliga a mirar-lo de cara, a entendre’l i a combatre’l amb intel·ligència, amb fermesa i amb esperança. No podem permetre que la provocació es convertisca en normalitat, que la deshumanització es convertisca en opinió legítima o que la desigualtat es convertisca en destí inevitable.
La democràcia no és només un sistema institucional, és una cultura. Una cultura que es construeix cada dia, en cada conversa, en cada escola, en cada mitjà de comunicació, en cada decisió col·lectiva. Si volem que aquesta cultura siga forta, inclusiva i resilient, necessitem cuidar-la. Necessitem invertir en educació, en cohesió social, en drets, en igualtat, en participació. Necessitem que la democràcia siga més que una paraula, que siga una experiència vital.
El feixisme sense complexos és un símptoma, no una causa. És el resultat d’un malestar social que no hem sabut abordar, d’una desigualtat que no hem sabut reduir, d’una desafecció política que no hem sabut revertir. Combatre’l implica molt més que condemnar-lo. Implica transformar les condicions que el fan possible. Implica construir una societat on ningú necessite refugiar-se en discursos d’odi per a sentir-se escoltat o reconegut.
Potser la lliçó més important és que la democràcia no es defensa sola. Necessita persones compromeses, institucions fortes, mitjans responsables i una ciutadania crítica. Necessita valentia, però també paciència. Necessita fermesa, però també empatia. Necessita memòria, però també futur.
El feixisme del present no s’amaga. I precisament per això, tampoc podem amagar-nos nosaltres. Cal mirar-lo de cara, entendre’l i combatre’l amb totes les eines democràtiques que tenim. No per por, sinó per convicció. No per nostàlgia, sinó per responsabilitat. No per imposar una visió, sinó per garantir que totes les visions puguen conviure sense por.
La democràcia és fràgil, però també és poderosa. És fràgil perquè pot ser erosionada des de dins, però és poderosa perquè pot reinventar-se, corregir-se i aprendre. El repte del nostre temps és evitar que la normalització del feixisme es convertisca en resignació. I això només serà possible si som capaços de construir un relat col·lectiu que done sentit, esperança i dignitat a totes les persones.