Quan les dones no estan presents en els espais on es negocien acords, es resolen conflictes o es definixen estratègies de desenvolupament, el món es construeix amb una mirada incompleta. Les decisions que afecten milions de persones es prenen sense incorporar experiències, prioritats i sensibilitats imprescindibles per entendre la complexitat del segle XXI. No es tracta de fer caritat ni de complir quotes, sinó de reconéixer que la diversitat és una condició necessària per a la pau, la cooperació i el progrés compartit.
El multilateralisme, per definició, hauria de ser l’espai on totes les veus troben lloc. Però la realitat és tossuda: encara hi ha sostres de vidre en les organitzacions internacionals, encara hi ha taules de negociació on la presència femenina és anecdòtica, encara hi ha decisions globals que s’elaboren sense perspectiva de gènere. I això té conseqüències. Les polítiques de seguretat, de migració, de canvi climàtic o de desenvolupament sostenible són menys efectives quan no incorporen la mirada de les dones, que històricament han estat al centre de les cures, de la gestió comunitària i de la resistència davant les crisis.
Per això, dones en el multilateralisme és una ocasió significativa, sí, però també un recordatori incòmode: no n’hi ha prou amb celebrar, cal transformar. Cal garantir que les dones participen en igualtat de condicions, que lideren delegacions, que negocien acords, que dirigisquen organismes internacionals i que formen part de les decisions que marcaran el futur del planeta. Cal que els estats assumisquen que la igualtat no és un afegit, sinó un pilar de la seua política exterior.
La presència de les dones en el multilateralisme no és només una qüestió de drets, és una qüestió d’eficàcia. Les investigacions internacionals mostren que els processos de pau són més duradors quan les dones hi participen, que les polítiques de desenvolupament són més inclusives quan incorporen la seua veu i que la cooperació entre països és més estable quan es construeix des de la pluralitat.
En un món marcat per tensions geopolítiques, crisis humanitàries i reptes globals que cap país pot afrontar a soles, apostar per la participació plena de les dones no és una opció: és una necessitat. El multilateralisme només serà real si és inclusiu. I només serà inclusiu si les dones hi tenen el lloc que els correspon.
El futur de la cooperació internacional passa per escoltar totes les veus. I això implica, de manera inajornable, que les dones deixen de ser excepció per convertir-se en protagonistes.