Hi ha paraules que pesen més del que sembla. Paraules que, quan les pronunciem, arrosseguen dècades de lluita, de dolor, de resistència, de supervivència. Paraules que han sigut escuts i també armes, que han servit per a protegir-nos i per a obrir camí. Entre elles, hi ha un prefix que s’ha convertit en bandera: anti. Anti-racista, anti-feixista, anti-masclista, anti-LGTBIfòbia, anti-odi, anti-violència. És un prefix que ens ha acompanyat en cada batalla per la dignitat i que ha permés que moltes persones, col·lectius i comunitats pogueren posar límits clars davant allò que els volia fer mal. Però també és un prefix que, amb el temps, ha anat generant una sensació estranya, com si la nostra identitat política i social estiguera sempre definida en negatiu, com si només sabérem dir què rebutgem i no què proposem.
Aquesta sensació no és superficial. És profunda, íntima, i té a veure amb la necessitat de construir un futur que no estiga permanentment condicionat per la reacció a les agressions del present. Perquè sí, és imprescindible ser anti-racista en un món on el racisme continua matant, excloent i empobrint. És imprescindible ser anti-feixista quan el feixisme es disfressa de normalitat i es cola en discursos institucionals, mediàtics i socials. És imprescindible ser anti-masclista quan la violència contra les dones i les persones dissidents continua sent una realitat quotidiana. Però, al mateix temps, és legítim i necessari preguntar-nos si podem construir una identitat política i social que no depenga només de la negació, sinó també de l’afirmació.
La pregunta no és banal. Què passa quan tota la nostra energia es concentra en resistir? Què passa quan el nostre relat col·lectiu es defineix només per allò que combatem? Què passa quan la nostra força es mesura en funció de la capacitat de respondre a l’odi, però no en la capacitat de generar alternatives? La resposta és complexa, però intuïtiva: ens quedem sense aire. Ens quedem sense espai per imaginar. Ens quedem sense temps per construir.
La lluita és imprescindible, però no pot ser l’únic horitzó. Necessitem imaginar un futur que no siga només la negació del passat o del present, sinó la creació d’alguna cosa nova. Necessitem un llenguatge que no ens tanque en la trinxera, sinó que ens permeta eixir-ne per a sembrar. Necessitem una política que no siga només resistència, sinó també proposta, cura, comunitat, esperança.
Aquesta reflexió no pretén restar importància a la necessitat de ser anti. Al contrari: la defensa dels drets humans, de la igualtat, de la diversitat i de la dignitat exigeix una posició clara i contundent contra tot allò que els amenaça. Però també exigeix que no ens quedem atrapades en la lògica de la reacció. Perquè, si només reaccionem, sempre anirem un pas per darrere. I la història ens ha ensenyat que els drets no avancen quan només es defensen; avancen quan es conquereixen, quan es proposen, quan es construeixen.
Construir és més difícil que resistir. Resistir és necessari, però construir és transformador. Construir implica imaginar, planificar, dialogar, equivocar-se, rectificar, tornar a començar. Construir implica posar el cos i el cor en projectes que no sempre donen resultats immediats. Construir implica confiar en les altres persones, en la comunitat, en la possibilitat d’un futur compartit. Construir implica assumir que el món pot ser diferent i que tenim la responsabilitat de fer-lo possible.
Quan parlem de construir, no parlem d’un optimisme ingenu. No es tracta de tancar els ulls davant la violència, la desigualtat o la injustícia. Es tracta de mirar-les de front, reconéixer-les i, al mateix temps, no deixar que definisquen tota la nostra existència política. Es tracta de no permetre que l’odi marque els límits del que podem imaginar. Es tracta de no deixar que els discursos reaccionaris ens obliguen a viure permanentment a la defensiva. Es tracta de recuperar la iniciativa.
Construir vol dir apostar per una societat que cuida. Una societat que entén que la diversitat és una riquesa i no una amenaça. Una societat que no només condemna el racisme, sinó que promou activament la convivència, el reconeixement i la igualtat real. Una societat que no només rebutja el feixisme, sinó que celebra la democràcia participativa, la cultura crítica i la memòria col·lectiva. Una societat que no només denuncia el masclisme, sinó que impulsa relacions igualitàries, educació afectiva i corresponsabilitat. Una societat que no només s’oposa a l’LGTBIfòbia, sinó que abraça la diversitat de cossos, identitats i maneres d’estimar.
Construir vol dir posar la vida al centre. I això, en un món que sovint posa el benefici econòmic per damunt de les persones, és un acte radical. Construir vol dir reivindicar el dret a l’habitatge, a la salut, a l’educació, a la cultura, a l’esport, a la participació. Construir vol dir defensar els serveis públics com a columna vertebral d’una societat justa. Construir vol dir apostar per un territori viu, sostenible, cuidat, que no siga moneda de canvi en interessos partidistes o econòmics. Construir vol dir entendre que la ciutat, el poble, el barri, són espais de convivència i no només escenaris de consum.
Construir també implica revisar el nostre llenguatge. Les paraules no són innocents. Quan ens definim només com a anti, correm el risc de transmetre una imatge incompleta de qui som i del que volem. Necessitem un llenguatge que siga capaç de dir sí. Sí a la convivència. Sí a la igualtat. Sí a la diversitat. Sí a la justícia social. Sí a la memòria. Sí a la cultura. Sí a la vida digna. Sí a la comunitat. Sí a la tendresa. Sí a la valentia de construir un futur que no siga només una resposta al present, sinó una proposta pròpia.
Aquesta aposta pel sí no anul·la el no. El complementa. El fa més fort. Perquè un no sense un sí és resistència, però un sí sense un no és ingenuïtat. Necessitem les dues coses. Necessitem dir no al racisme, al feixisme, al masclisme, a l’odi, a la violència. Però també necessitem dir sí a tot allò que volem construir. Necessitem un projecte que no siga només defensiu, sinó també propositiu. Necessitem una política que no siga només reacció, sinó també visió.
En aquest sentit, la cultura té un paper fonamental. La cultura és un espai de resistència, però també és un espai de creació. És un espai on podem imaginar futurs possibles, on podem explorar identitats diverses, on podem construir relats que ens ajuden a entendre qui som i qui volem ser. La cultura és una eina poderosa per a transformar la societat, perquè ens permet pensar més enllà del que és immediat, més enllà del que és urgent, més enllà del que és possible. La cultura ens dona llenguatge, ens dona memòria, ens dona comunitat.
També l’esport té un paper clau. L’esport és un espai de convivència, d’aprenentatge, de respecte, de superació. És un espai on les persones es troben, es reconeixen i es cuiden. És un espai on es construeixen valors que després es traslladen a la vida quotidiana. L’esport pot ser una eina poderosa per a construir comunitat, per a generar vincles, per a promoure la igualtat i la inclusió. Quan l’esport es viu des de la cura i no des de la competició extrema, es converteix en un motor de transformació social.
La memòria és un altre pilar fonamental. No podem construir sense recordar. No podem avançar sense entendre d’on venim. La memòria no és un exercici nostàlgic, sinó una eina política. Ens ajuda a identificar els errors del passat, a reconéixer les lluites que ens han portat fins ací, a valorar els drets que hem conquistat i a defensar-los amb més força. La memòria ens recorda que res del que tenim és garantit i que tot pot retrocedir si no estem atentes. Però també ens recorda que som capaces de transformar la realitat, que la història no està escrita, que el futur és un espai obert.
Construir, en definitiva, és un acte de valentia. És més fàcil destruir que crear. És més fàcil criticar que proposar. És més fàcil resistir que imaginar. Però la valentia no està en la facilitat, sinó en la capacitat de fer allò que és necessari encara que siga difícil. I el que és necessari, ara mateix, és recuperar la capacitat de construir. No per a substituir la resistència, sinó per a completar-la. No per a abandonar la lluita, sinó per a donar-li sentit.
Per això, quan pense en el prefix anti, no el rebutge. El reconec, el valore, el respecte. Però també sent la necessitat d’anar més enllà. De no quedar-me només en el no. De reivindicar el sí. De construir un llenguatge, una política i una comunitat que no estiguen definides només per allò que rebutgen, sinó també per allò que proposen. De construir un futur que siga nostre, que siga compartit, que siga digne.
Potser la clau està en entendre que no hem de triar entre resistir i construir. Podem fer les dues coses. Podem ser anti-racistes i, al mateix temps, promotors actius de la convivència intercultural. Podem ser anti-feixistes i, al mateix temps, defensores d’una democràcia viva, participativa i crítica. Podem ser anti-masclistes i, al mateix temps, impulsores de relacions igualitàries i respectuoses. Podem ser anti-odi i, al mateix temps, sembradores de tendresa.
La qüestió no és deixar de ser anti. La qüestió és no quedar-nos només en això. La qüestió és recuperar la capacitat de construir. La qüestió és entendre que el futur no es defensa només amb murs, sinó també amb ponts. Que la dignitat no es protegeix només amb escuts, sinó també amb abraçades. Que la llibertat no es manté només amb vigilància, sinó també amb confiança. Que la igualtat no s’aconsegueix només amb lleis, sinó també amb cultura, educació i comunitat.
En un moment històric on els discursos d’odi tornen a guanyar espai, on les desigualtats s’agreugen, on la precarietat s’estén, on la por es fa servir com a eina política, construir és més necessari que mai. Construir és resistir d’una altra manera. Construir és desobeir la lògica del pessimisme. Construir és reivindicar la possibilitat d’un futur millor. Construir és un acte radical d’esperança.
I l’esperança, en temps difícils, és una forma de valentia. Una valentia que no nega la realitat, sinó que la mira de front i decideix transformar-la. Una valentia que no es conforma amb sobreviure, sinó que aspira a viure dignament. Una valentia que no es limita a dir no, sinó que s’atreveix a dir sí.
Potser, al final, la pregunta no és per què hem de ser anti, sinó com podem ser també constructors i constructores d’un futur compartit. Com podem transformar la indignació en proposta, la ràbia en energia creativa, la resistència en comunitat. Com podem fer que el nostre sí siga tan fort com el nostre no. Com podem fer que la nostra lluita no siga només defensiva, sinó també generadora de vida.
Perquè, en el fons, el que volem no és només resistir. El que volem és viure. I viure implica construir. Construir relacions, construir comunitats, construir projectes, construir memòries, construir futurs. Construir un món on no siga necessari ser anti res perquè totes les persones puguen viure amb dignitat, llibertat i igualtat. Un món que encara no existeix, però que podem començar a imaginar, a somiar i a fer possible.
I és en aquest acte de construir on trobem la nostra força més profunda. Una força que no naix de la negació, sinó de l’afirmació. Una força que no naix de la por, sinó de l’esperança. Una força que no naix de l’odi, sinó de la cura. Una força que no naix de la reacció, sinó de la visió.
Una força que diu: sí, volem un futur millor. I el construirem juntes.