Hi ha moments en què la política deixa de ser un espai de debat i es converteix en un mirall incòmode. Un mirall que ens obliga a mirar-nos com a societat i a preguntar-nos fins a quin punt hem normalitzat allò que no hauria de ser normal. La declaració recent d’Alberto Núñez Feijóo davant la jutgessa que investiga la gestió de la DANA és un d’eixos moments. No tant pel context judicial, sinó per les seues paraules exactes, que haurien d’haver provocat un terratrémol polític i social. Davant la magistrada, va afirmar literalment: «No sabía qué era el Cecopi, ni quién era el responsable, ni tampoco que se había activado».
A partir d’ací, tot el debat adquireix un pes diferent. No estem parlant d’un lapsus, ni d’un detall tècnic, ni d’una confusió puntual. Estem davant d’una confessió que posa en qüestió la cultura de responsabilitat que hauria de sustentar qualsevol democràcia madura. Quan un dirigent polític que ha presidit una comunitat autònoma durant una dècada i que ha tingut competències directes en emergències reconeix que desconeixia l’òrgan que coordina la resposta institucional en situacions de crisi, no està revelant una ignorància accidental. Està revelant una manera d’entendre el poder que separa el càrrec de les seues obligacions i que converteix la gestió pública en un decorat.
La pregunta que moltes persones es fan és com és possible que un responsable polític amb experiència acumulada desconega el funcionament del CECOPI, que és l’eina bàsica de coordinació en emergències greus. I la resposta, per dura que siga, no es troba només en la persona que ho declara, sinó en el sistema que ho permet. En la cultura política que ha anat diluint la responsabilitat fins a convertir-la en una paraula buida. En la manera com els partits han construït carreres basades més en la fidelitat interna que en la competència. En la tolerància social cap a la mediocritat quan ve embolicada en discursos solemnes.
La gestió de les emergències és un dels àmbits més sensibles de l’administració pública. Quan una DANA arrasa un territori, quan un incendi forestal avança sense control, quan una riuada amenaça pobles sencers, no hi ha marge per a la improvisació. Les institucions han de funcionar com un mecanisme precís, on cada peça sap què ha de fer i quan ha de fer-ho. I això només és possible si qui està al capdavant coneix els protocols, entén la seua importància i assumeix la responsabilitat de coordinar-los. No és una qüestió tècnica. És una qüestió ètica.
Per això resulta tan greu que una declaració com aquesta haja passat quasi desapercebuda. No perquè siga sorprenent, sinó perquè ja no sorprén. I això és el que hauria d’indignar-nos. Que ens hàgem acostumat a una política on la incompetència no té conseqüències, on la memòria col·lectiva és fràgil i on la ciutadania és convidada a mirar cap a un altre costat mentre els responsables públics es desentenen de les seues obligacions. La indiferència és el terreny fèrtil on creix la impunitat.
La societat que ha patit emergències sap perfectament què significa que les institucions funcionen o no funcionen. Sap què implica que un CECOPI estiga activat, que les decisions arriben a temps, que la informació circule, que els recursos es mobilitzen. Sap que darrere de cada protocol hi ha vides en joc. Per això, quan un dirigent admet que desconeix allò que és essencial, moltes persones ho viuen com una falta de respecte. No només cap a les víctimes, sinó cap al conjunt de la ciutadania que confia que les institucions estiguen preparades quan arriba el pitjor.
La política hauria de ser un espai de responsabilitat, no de desconnexió. Un espai on els càrrecs públics assumiren que el poder no és un privilegi, sinó una obligació. Però massa sovint es converteix en un escenari on el relat importa més que la realitat, on la imatge pesa més que la gestió i on la rendició de comptes és substituïda per la retòrica. I així, quan apareix una declaració que posa en evidència una fallada estructural, el debat públic es dissol en qüestions superficials, en polèmiques efímeres, en soroll.
La qüestió de fons és molt més profunda. Té a veure amb la qualitat democràtica, amb la cultura institucional, amb la manera com entenem el servei públic. Té a veure amb la necessitat de construir una política que no es base en la improvisació, sinó en la preparació; que no es base en la imatge, sinó en la competència; que no es base en la fidelitat partidista, sinó en la responsabilitat cap a la gent. I això només serà possible si la ciutadania deixa de normalitzar allò que no és normal.
La indignació no és un caprici. És una eina democràtica. És la manera com la societat marca els límits del que està disposada a acceptar. Quan la indignació desapareix, quan la resignació ocupa el seu lloc, el poder deixa de tindre contrapés. I és aleshores quan la incompetència es converteix en rutina, quan la irresponsabilitat es converteix en paisatge i quan la democràcia es debilita sense que ningú ho note.
Per això és important recordar que la gestió de les emergències no és un tema tècnic reservat a especialistes. És una qüestió política en el sentit més noble del terme. Té a veure amb la protecció de la vida, amb la defensa del territori, amb la capacitat de les institucions per respondre quan la natura mostra la seua força. Té a veure amb la confiança que la ciutadania diposita en els seus representants. I quan eixa confiança es trenca, no es pot reconstruir amb excuses ni amb discursos. Només es pot reconstruir amb responsabilitat.
La declaració de Feijóo hauria d’haver obert un debat profund sobre la preparació dels dirigents, sobre la necessitat de formació específica, sobre la importància de conéixer els protocols que poden salvar vides. Hauria d’haver generat preguntes incòmodes, exigències de transparència, reflexions sobre com es trien els responsables públics i com es garanteix que estiguen preparats per a les seues funcions. Però res d’això ha passat. I eixa absència de debat és tan preocupant com la declaració mateixa.
La política necessita una revisió profunda. Necessita recuperar el sentit de la responsabilitat, la cultura de la preparació, el respecte per les institucions i per la ciutadania. Necessita entendre que el poder no és un escenari, sinó un compromís. Que dirigir una comunitat autònoma no és un títol, sinó una tasca. Que la gestió de les emergències no és un detall, sinó una obligació moral.
La ciutadania té dret a exigir que qui ocupa un càrrec públic conega els protocols que poden salvar vides. Té dret a exigir que els dirigents siguen competents, preparats i responsables. Té dret a indignar-se quan això no passa. I té dret a reclamar una política que estiga a l’altura de les necessitats del territori i de la gent.
La democràcia no es defensa sola. Es defensa amb exigència, amb memòria, amb crítica. Es defensa recordant que la responsabilitat no és optativa. Es defensa no acceptant excuses que no haurien de ser acceptables. Es defensa exigint que els càrrecs públics estiguen preparats per a les funcions que exerceixen. I es defensa, sobretot, no normalitzant allò que no és normal.
La declaració de Feijóo no és només una frase desafortunada. És un símbol d’un problema més profund. Un problema que té a veure amb la cultura política, amb la manera com s’entén el poder, amb la falta de responsabilitat que massa sovint acompanya els càrrecs públics. I és responsabilitat de la ciutadania no deixar que aquest tipus de situacions passen sense una reflexió crítica.
Perquè si no ens indignem davant d’això, si no exigim explicacions, si no reclamem responsabilitat, aleshores sí que tenim un problema greu. Un problema que no té a veure amb una persona concreta, sinó amb el funcionament mateix de la democràcia. I és precisament per això que cal parlar-ne, reflexionar-hi i exigir canvis.
La política ha de tornar a ser un espai de servei públic. Un espai on la preparació siga imprescindible, on la responsabilitat siga innegociable i on la ciutadania siga respectada. Un espai on declaracions com aquesta no passen desapercebudes, sinó que generen el debat necessari per millorar les institucions i protegir la gent.
Només així podrem construir una democràcia més forta, més justa i més digna del territori i de la gent que la sustenta.