La figura dels Reis d’Orient és una de les més persistents, emotives i simbòliques de l’imaginari nadalenc. En moltes societats, especialment en l’àmbit mediterrani, la seua presència forma part del teixit cultural, festiu i emocional de generacions. Tanmateix, quan s’aborda la qüestió des d’una perspectiva acadèmica, històrica i filològica, la imatge tradicional dels tres monarques que arriben a Betlem guiats per una estrella es dissol ràpidament. El relat que solem transmetre és el resultat d’un procés llarg de reinterpretacions, afegits, tradicions populars i lectures simbòliques que han anat acumulant-se al llarg dels segles.
Per a comprendre la naturalesa d’esta llegenda, cal partir del text que origina tota la tradició: l’Evangeli segons Mateu. És l’únic text canònic que esmenta estes figures, i ho fa de manera breu, amb una ambigüitat que ha permés tota mena d’interpretacions posteriors. Mateu parla de “mags vinguts d’Orient” que busquen el “rei dels jueus” i que porten tres regals: or, encens i mirra. No especifica ni el nombre, ni els noms, ni la condició reial, ni l’aspecte, ni la procedència exacta. La resta és construcció cultural.
Les fonts consultades confirmen esta absència de detalls. Segons la recerca històrica, els mags eren personatges estrangers, probablement vinculats a tradicions perses o mesopotàmiques, relacionades amb l’astrologia i la interpretació de signes celestes. La idea que foren reis és una atribució tardana, fruit de lectures simbòliques que volien reforçar la idea que Jesús era reconegut per les autoritats del món conegut. La tradició occidental els ha convertit en tres, però fonts antigues parlen de dos, quatre, sis o fins i tot dotze mags, segons testimonis diversos i tradicions regionals.
La primera qüestió que cal desmuntar és, per tant, la del nombre. El fet que siguen tres respon únicament al nombre de regals, no a cap afirmació bíblica. La cultura popular ha tendit a simplificar i fixar elements variables, i el nombre tres ha resultat especialment potent per la seua càrrega simbòlica en moltes cultures. Però històricament no hi ha cap base que confirme que foren tres persones concretes.
La segona qüestió és la seua condició reial. Les fonts acadèmiques indiquen que el terme “mag” no equival a “rei”. Els mags eren figures de saviesa, possiblement sacerdots o estudiosos de l’astrologia, vinculats a tradicions religioses orientals. La idea que foren reis apareix molt més tard, quan la iconografia cristiana vol reforçar la universalitat del missatge de Jesús i la seua autoritat espiritual. Convertir els mags en reis permetia mostrar que fins i tot els poderosos del món reconeixien la importància del naixement de Jesús. Esta transformació simbòlica és especialment visible en l’art bizantí, que representa els mags amb indumentària persa, però ja amb atributs de dignitat i autoritat que no apareixen en el text bíblic.
Una tercera qüestió és la seua procedència. L’Evangeli parla d’“Orient”, un terme ampli i imprecís que podia referir-se a Pèrsia, Aràbia, Mesopotàmia o fins i tot a regions més llunyanes. La tradició posterior ha anat assignant-los orígens diversos per a reforçar la idea de la universalitat: Europa, Àsia i Àfrica. Esta lectura simbòlica, que associa cada mag a un continent, és una construcció medieval que respon a la voluntat d’integrar el relat en una visió global del món conegut. Però no hi ha cap base històrica que confirme esta distribució geogràfica.
La quarta qüestió és la naturalesa de l’estrela. Les fonts històriques i astronòmiques han proposat diverses hipòtesis: una conjunció planetària, un cometa, una nova o supernova, o fins i tot un fenomen simbòlic més que no pas astronòmic. El relat bíblic no dona detalls suficients per a identificar-la. El que sí que indiquen les fonts és que els mags eren persones acostumades a interpretar signes celestes, i que la seua lectura de l’estrela responia a una tradició astrològica pròpia de les cultures orientals de l’època. Això reforça la idea que no eren reis, sinó estudiosos o sacerdots.
Una cinquena qüestió és la historicitat del relat. Diverses fonts assenyalen que la presència dels mags en el relat de Mateu podria tindre un component simbòlic o teològic més que no pas històric. Alguns estudiosos han suggerit que el relat podria ser una construcció literària destinada a mostrar que Jesús era reconegut per persones de fora del poble jueu, reforçant així la idea d’un missatge universal. Altres defensen que podria haver-hi un nucli històric, però que la tradició posterior l’ha embellit fins a fer-lo irreconeixible. En qualsevol cas, la manca de detalls i la brevetat del relat original dificulten qualsevol afirmació rotunda.
Una sisena qüestió és la dels noms: Melcior, Gaspar i Baltasar. Estes denominacions apareixen molt tard, entre els segles VI i IX, i varien segons les tradicions regionals. No hi ha cap base bíblica ni històrica que confirme estos noms. Són fruit de la necessitat humana de concretar, d’assignar identitats i d’humanitzar figures que, en el text original, són pràcticament anònimes. La tradició ha anat construint biografies, edats, colors de pell i fins i tot caràcters per a cada mag, però tot això és literatura devocional, no història.
Una setena qüestió és la dels regals. L’or, l’encens i la mirra tenen un valor simbòlic clar en la tradició cristiana: reialesa, divinitat i mort. Però també eren productes habituals en les cultures orientals, utilitzats en rituals religiosos i pràctiques medicinals. Les fonts indiquen que estos regals podrien tindre un significat més pràctic o cultural que no pas estrictament teològic. En qualsevol cas, la interpretació simbòlica és una lectura posterior, no una afirmació del text original.
Una huitena qüestió és la del paper dels mags en la cultura popular. Amb el pas dels segles, la figura dels Reis d’Orient ha anat integrant-se en festes, rituals i tradicions que poc tenen a veure amb el relat bíblic. La cavalcada, els regals a les criatures, la figura del patge, la carta als Reis… tot això és fruit de processos culturals locals, especialment en l’àmbit ibèric. La tradició ha convertit els mags en portadors de regals, una funció que no apareix en el text original i que respon a la necessitat de crear un relat festiu i pedagògic per a les criatures.
Una novena qüestió és la de la diversitat iconogràfica. Les representacions dels mags han variat enormement segons l’època i la cultura. En l’art bizantí, apareixen com a figures perses; en l’art medieval europeu, com a reis coronats; en l’art renaixentista, com a figures exòtiques que representen la diversitat del món. Esta variabilitat confirma que la tradició ha anat adaptant els mags a les necessitats simbòliques de cada moment històric.
Una desena qüestió és la de la recepció contemporània. En l’actualitat, la figura dels Reis d’Orient continua tenint un valor emocional i cultural molt fort, especialment en societats mediterrànies. Però això no impedeix una lectura crítica. Comprendre l’origen del relat no destrueix la màgia, sinó que la contextualitza. Saber que els mags no eren reis, que no eren necessàriament tres, que no es deien Melcior, Gaspar i Baltasar, i que la seua presència en el relat bíblic és mínima, no resta valor a la tradició. Al contrari, permet apreciar-la com una construcció cultural rica, complexa i viva.
Les fonts consultades reforcen esta lectura crítica. Diversos estudis assenyalen que la tradició dels mags és un exemple paradigmàtic de com les cultures transformen relats breus en narratives completes, plenes de detalls, símbols i significats que responen a necessitats socials, religioses i emocionals concretes. La llegenda dels Reis d’Orient és, en este sentit, un cas d’estudi fascinant sobre la construcció de mites i la seua persistència.
En conclusió, la llegenda dels Reis d’Orient és un relat que ha evolucionat al llarg dels segles, enriquit per tradicions diverses i reinterpretacions constants. Des d’una perspectiva acadèmica, és fonamental distingir entre el nucli bíblic, breu i ambigu, i la tradició posterior, rica i expansiva. Desmuntar els mites no implica destruir la tradició, sinó comprendre-la millor. La màgia no desapareix quan coneixem la veritat; simplement adopta una forma més profunda, més humana i més conscient. I és precisament esta consciència la que permet valorar la tradició dels Reis d’Orient com un patrimoni cultural viu, capaç d’adaptar-se i de continuar emocionant generacions.