Hi ha relats que semblen tan consolidats que costa imaginar-los d’una altra manera. Històries que la tradició ha petrificat fins al punt que qualsevol variació es percep com una irreverència, una extravagància o una provocació. Entre estos relats hi ha el dels anomenats Reis Mags, una de les icones més potents de l’imaginari nadalenc i, alhora, una de les figures més manipulades per la tradició posterior. La Bíblia, tanmateix, diu molt menys del que solem creure. I en eixe buit, en eixa absència de dades, s’obri un espai immens per a la interpretació, la crítica i la relectura. Un espai que, si el mirem amb ulls contemporanis, ens permet plantejar una pregunta que sembla herètica però que és perfectament legítima: i si els mags d’Orient hagueren sigut dones.
La pregunta no és un caprici. No és un exercici de fantasia sense fonament. És, més bé, una invitació a revisar com la tradició ha anat masculinitzant relats que no necessàriament ho estaven, i com la mirada patriarcal ha colonitzat fins i tot els espais simbòlics que podrien haver sigut més diversos, més plurals, més oberts. La Bíblia no diu que foren homes. No diu que foren tres. No diu que foren reis. No diu els seus noms. No diu que representaren continents. No diu que foren vells, ni joves, ni blancs, ni negres. No diu res de tot això. Només parla de mags, un terme que en grec designa persones expertes en astrologia, saviesa o rituals, i que no especifica cap gènere. El masculí plural, com sabem, és una forma gramatical que pot incloure grups mixtos o indeterminats. Per tant, afirmar que eren homes és una interpretació, no un fet. I si és una interpretació, pot ser revisada.
La tradició, però, ha fet tot el possible per convertir-los en homes. Homes poderosos, reis, figures d’autoritat. Homes que representen continents, que porten regals valuosos, que arriben acompanyats de seguicis, que encarnen la saviesa del món antic. Homes que, en definitiva, reforcen una narrativa on el poder, la saviesa i la capacitat de reconéixer el sagrat són atributs masculins. És una lectura que encaixa perfectament amb segles de patriarcat eclesiàstic i cultural, però que no té cap fonament textual. I és precisament per això que resulta tan interessant qüestionar-la.
Imaginar que els mags podrien haver sigut dones no és un exercici de revisionisme gratuït. És una manera de posar en evidència com la tradició ha invisibilitzat sistemàticament les dones en els relats fundacionals. És una manera de recordar que la història s’ha escrit des d’una mirada parcial, i que eixa parcialitat ha condicionat la nostra manera d’entendre el món. És una manera de reivindicar que les dones també han sigut portadores de saviesa, d’espiritualitat, de coneixement astronòmic, de lideratge i de capacitat de lectura simbòlica. I és, sobretot, una manera de recuperar la possibilitat d’un relat més inclusiu, més plural, més fidel a la diversitat humana.
Quan pensem en els mags com a dones, el relat canvia profundament. No perquè la història bíblica siga diferent, sinó perquè la nostra mirada ho és. Imaginem, per un moment, tres dones savies d’Orient, expertes en astronomia, en rituals, en interpretació de signes. Dones que, en un context històric on moltes cultures orientals tenien figures femenines de poder espiritual, haurien pogut perfectament exercir eixe paper. Dones que, lluny de la imatge medieval dels reis, haurien arribat no com a representants del poder polític, sinó com a guardians d’un coneixement antic, com a mediadores entre el cel i la terra, com a figures que reconeixen en un infant la llavor d’un canvi profund.
Esta lectura no sols és possible, sinó que resulta coherent amb moltes tradicions orientals on el saber astrològic i ritual no estava exclusivament en mans d’homes. A més, obri la porta a imaginar un cristianisme originari menys masculinitzat, menys jeràrquic, menys dependent de la figura del poder patriarcal. Un cristianisme que, en lloc de ser legitimat per tres reis, podria haver sigut reconegut per tres dones savies, tres figures que aporten una mirada diferent sobre el sagrat, sobre la vida i sobre el món.
La resistència a esta idea no és teològica, és cultural. No és bíblica, és tradicional. No és textual, és simbòlica. I és precisament en eixe punt on cal fer una lectura crítica. Per què ens costa tant imaginar que podrien haver sigut dones. Per què la masculinització del relat s’ha convertit en un dogma no escrit. Per què la imatge dels tres reis és tan poderosa que qualsevol variació es percep com una amenaça. La resposta és senzilla: perquè la tradició ha construït un imaginari on el poder, la saviesa i la capacitat de reconéixer el sagrat estan associats als homes. I eixa associació ha sigut tan profunda que ha esborrat altres possibilitats.
Quan revisem el relat amb ulls crítics, descobrim que la masculinització dels mags és un exemple més de com la història s’ha escrit des d’una mirada parcial. Un exemple més de com les dones han sigut expulsades dels espais simbòlics. Un exemple més de com la tradició ha reforçat rols de gènere que no tenen fonament textual. I un exemple més de com la cultura occidental ha reinterpretat relats orientals des d’una perspectiva patriarcal.
Imaginar els mags com a dones no és un atac a la tradició, sinó una invitació a ampliar-la. No és una negació del que hem rebut, sinó una proposta per enriquir-lo. No és una destrucció del relat, sinó una relectura que el fa més plural, més inclusiu, més coherent amb la diversitat humana. I és, sobretot, una manera de recordar que els relats fundacionals no són estàtics, sinó vius. Que poden ser reinterpretats, revisats, ampliats. Que poden dialogar amb el present. Que poden ser eines de transformació cultural.
En un context com el valencià, on les festes de Reis tenen una força emocional i social enorme, esta relectura pot resultar especialment significativa. Les cavalcades, els actes simbòlics, les representacions populars, tot això forma part d’un imaginari compartit que reforça identitats, memòries i afectes. Però també és un espai on podem introduir noves mirades, noves sensibilitats, noves formes de representació. Imaginar que els mags podrien haver sigut dones no implica canviar les cavalcades, però sí pot inspirar reflexions, debats, propostes artístiques, lectures simbòliques que enriquisquen la festa.
A més, esta relectura connecta amb una necessitat profunda de la nostra societat: la necessitat de revisar els relats que han exclòs les dones, de recuperar la seua presència en la història, de reconéixer el seu paper en la construcció cultural. No es tracta de forçar la història, sinó de reconéixer que la història ha sigut forçada durant segles per una mirada patriarcal. I que ara tenim l’oportunitat de corregir eixa distorsió.
Imaginar els mags com a dones també ens permet reflexionar sobre la relació entre poder i espiritualitat. La tradició medieval va convertir els mags en reis perquè necessitava legitimar el cristianisme a través del poder polític. Però si els mags hagueren sigut dones, la lectura seria radicalment diferent. No seria una història de poder reconeixent poder, sinó una història de saviesa reconeixent vulnerabilitat. No seria una història de jerarquia, sinó de cura. No seria una història de dominació, sinó de lectura simbòlica. I esta diferència és fonamental per a repensar el cristianisme des d’una perspectiva més humana, més igualitària, més arrelada en la vida quotidiana.
També és important recordar que la imatge dels mags com a dones no és incompatible amb la tradició, sinó que la complementa. La tradició és una construcció cultural, no una fotografia fixa. Ha canviat al llarg dels segles, s’ha adaptat, s’ha reinterpretat. Els noms dels mags, per exemple, no apareixen fins al segle VI. La idea que representen continents és medieval. La seua iconografia ha variat enormement. Per tant, introduir la possibilitat que podrien haver sigut dones no és més radical que moltes de les reinterpretacions que la tradició ja ha fet.
Esta relectura també ens permet reflexionar sobre la importància de la diversitat en els relats simbòlics. Quan els relats inclouen només figures masculines, reforcen una visió parcial del món. Quan inclouen dones, persones diverses, figures no normatives, obrin la porta a imaginar un món més plural. I això és especialment important en un moment històric on la diversitat és una realitat innegable, però encara no sempre reconeguda.
Imaginar els mags com a dones és, en definitiva, un exercici de llibertat cultural. Una manera de recordar que els relats no són propietat de ningú, sinó patrimoni compartit. Una manera de reivindicar que la cultura és viva, que pot evolucionar, que pot incorporar noves mirades. Una manera de dir que la tradició no és un mur, sinó un pont. I que eixe pont pot portar-nos cap a un futur més inclusiu.
També és una manera de posar en valor la capacitat de les dones per interpretar signes, per llegir el món, per reconéixer el sagrat. Una capacitat que ha sigut sistemàticament invisibilitzada, però que forma part de la història de moltes cultures. Imaginar tres dones savies d’Orient no és una fantasia, és una possibilitat històrica perfectament plausible. I és, sobretot, una manera de reivindicar que la saviesa no té gènere.
En un món on encara hi ha qui qüestiona la presència de dones en espais de poder, imaginar que els mags podrien haver sigut dones és un acte polític. Un acte que desafia la narrativa patriarcal. Un acte que recorda que les dones han estat presents en la història, encara que la història no les haja volgut veure. Un acte que reivindica la necessitat de reescriure els relats perquè siguen més fidels a la realitat humana.
També és un acte espiritual. Imaginar dones reconeixent el sagrat en un infant és una imatge poderosa, que connecta amb la idea de la cura, de la protecció, de la lectura profunda del misteri. Una imatge que trenca amb la masculinització del sagrat i que obri la porta a una espiritualitat més arrelada en la vida quotidiana, més connectada amb la terra, més sensible a la vulnerabilitat.
En última instància, imaginar que els mags podrien haver sigut dones és una invitació a repensar la manera com llegim els relats. A qüestionar les interpretacions que hem heretat. A obrir la porta a noves possibilitats. A reconéixer que la tradició no és un dogma, sinó un diàleg. I que en eixe diàleg podem introduir noves veus, noves mirades, noves sensibilitats.
És també una manera de recordar que els relats fundacionals tenen un poder enorme. Modelen la nostra manera d’entendre el món, de relacionar-nos, de construir identitats. Per això és tan important revisar-los críticament. Per això és tan important introduir-hi la diversitat. Per això és tan important imaginar altres possibilitats. Perquè els relats que contem condicionen els mons que construïm.
Imaginar els mags com a dones no canvia la història bíblica, però canvia la nostra manera de llegir-la. I això ja és molt. Canvia la nostra manera d’entendre la saviesa, el poder, el sagrat. Canvia la nostra manera de relacionar-nos amb la tradició. Canvia la nostra manera de construir identitat. I, sobretot, canvia la nostra manera de mirar el futur.
En un moment històric on la igualtat de gènere és una lluita encara oberta, esta relectura és una eina poderosa. Una eina que ens recorda que la cultura pot ser transformadora. Que els relats poden ser revisats. Que la tradició pot ser ampliada. Que la diversitat pot ser incorporada. I que imaginar un món més inclusiu és el primer pas per construir-lo.
Per això, defensar que els mags podrien haver sigut dones no és una extravagància. És una necessitat cultural. És una invitació a revisar la tradició amb ulls crítics. És una manera de reivindicar la presència de les dones en els espais simbòlics. És una manera de recordar que la saviesa no té gènere. És una manera de construir un relat més plural, més inclusiu, més fidel a la diversitat humana.
I és, sobretot, una manera de dir que els relats que heretem no són intocables. Que podem reinterpretar-los, ampliar-los, enriquir-los. Que podem fer-los nostres. Que podem utilitzar-los per construir un món més just. Que podem imaginar tres dones savies d’Orient arribant a una casa humil, reconeixent en un infant la llavor d’un futur diferent. I que eixa imatge, lluny de trencar la tradició, la fa més rica, més profunda, més humana.